LA FAYE VA TROBAR UNA CAFETERIA al carrer Götgatsbacken que es deia Muggen, va demanar un cafè, va obrir el portàtil i es va connectar a la xarxa wifi del local. Havia descarregat una connexió VPN que ocultaria la seva adreça IP i faria que fos impossible rastrejar-la. Va introduir el llapis de memòria on havia organitzat tot el que havia trobat al Gmail d’en Jack i va donar un cop d’ull al material. L’havia classificat de manera estructurada i clara, un autèntic somni per a un periodista d’investigació famolenc.

La Faye havia escollit una reportera jove anomenada Magdalena Jonsson, del Dagens Industri. Feia molt de temps que li havia posat l’ull a sobre. Era esmolada, meticulosa i sabia estructurar el discurs.

«Si hi estàs interessada, n’hi ha més», li va escriure, i va pressionar la tecla d’enviar.

Així de senzill. Va començar a recollir per marxar quan la bústia d’entrada va dringar.

«Ens podem veure?».

La Faye va rumiar uns segons. Sabia que els periodistes defensaven amb ungles i dents el seu dret a la protecció de les fonts, era el més sagrat que tenien. Però, a la vegada, no deixaven de ser persones. Una paraula de més una nit de borratxera, un mòbil robat, una conversa íntima amb la parella i tot quedaria al descobert. No podia córrer aquell risc. Encara no.

«No, però fes-m’ho saber si en vols més».

La resposta va arribar immediatament.

«D’acord, gràcies! He de demanar als nostres experts que contrastin la informació, així que poden passar uns quants dies. Però, si és cert, és increïble…».

«Ho és», va contestar, va apagar l’ordinador i va sortir de la cafeteria.

A la portada del Dagens Industri s’hi podia llegir: «El director general de Compare, Jack Adelheim, ordena als seus treballadors: “Ensarroneu vells i dèbils”». Sota el titular apareixien una sèrie d’imatges extretes del vídeo que la Faye havia enviat a la Magdalena Jonsson.

La Faye va fer un glopet de cafè, dreta davant l’illa de la cuina. La història sobre com en Jack Adelheim, director general de Compare, empresa que recentment havia sortit a borsa amb xifres rècords, impel·lia els seus treballadors a mentir a la gent gran per arrabassar-los els diners s’estenia quatre pàgines llargues. Allà hi havia tot el que la Faye havia aconseguit extreure del correu electrònic d’en Jack i havia enviat a la Magdalena Jonsson, embolicat amb uns titulars d’allò més sucosos. El més sagnant de tot era un vídeo gravat amb un mòbil d’una ocasió al principi de l’ascens cap a l’èxit de Compare, en què en Jack, en una reunió interna de vendes i amb paraules clares i nítides, havia donat instruccions als treballadors perquè venguessin tot el que poguessin als «vells», i amb tots els mitjans de què disposessin. Els beneficis eren l’únic que comptava. Els resultats eren l’únic que comptava. El vídeo durava deu minuts, deu minuts que feien miques l’honor i la moral d’en Jack com a màxim responsable d’una empresa. Aquell enregistrament era la pólvora que la Faye havia volgut trobar al Gmail d’en Jack. La resta era, simplement, la cirereta del pastís. Només amb aquell vídeo n’hi hauria d’haver prou per enfonsar-lo. I ferir greument Compare. L’havia vist abans i havia pensat que en Jack era prou arrogant per haver-se’l guardat.

Ara només li quedava comprovar la magnitud de la ferida que havia infligit. La Faye encara patia que no n’hi hagués prou. El món era un lloc ple de cinisme. Els mitjans de comunicació, l’opinió pública, el món dels negocis, eren un grapat d’animals capriciosos. I el benefici propi ho dirigia tot. L’únic que havia pogut fer la Faye era crear les condicions prèvies.

Va continuar llegint. Assedegada, àvida, entretinguda. Amb un pessigolleig de felicitat al pit, amb la sensació de saber que ara era en Jack la presa, el vulnerable.

Amb un gran alleujament, va veure que els mitjans de comunicació no mostraven compassió. L’enfocament que havia triat el Dagens Industri era clar i unànime. L’article donava veu a polítics, càrrecs electes i familiars de persones grans que havien estat estafades. La crònica del Dagens Industri ho titllava del pitjor escàndol dels darrers deu anys i apuntava que a en Jack Adelheim li resultaria impossible conservar el càrrec. La Faye va anar devorant pàgines frenèticament. Quan va haver acabat de llegir el Dagens Industri, va mirar què en deien l’Aftonbladet, l’Expressen i el Dagens Nyheter. Tots tres rotatius encapçalaven les seves edicions digitals amb l’escàndol i feien referència al vídeo. L’Aftonbladet fins i tot dedicava l’edició matinal a preguntar-se què podia representar aquella informació nova per a Compare i per al valor de les accions de la companyia. Competien entre si per trobar els comentaris més condemnatoris de pesos pesants. I l’opinió pública s’hi va sumar. Com s’hi atrevia, en Jack? Com s’hi atrevia, Compare?

La Faye va intentar imaginar-se en Jack. Què devia estar fent? Com reaccionaria? Seguiria les crides dels columnistes perquè presentés la dimissió per tal de salvar Compare i evitar que les accions continuessin perdent valor?

Potser. Si se sentia prou espantat, prou atrapat. Amb el seu passat, en Jack retrocedia davant de la humiliació pública més que davant de qualsevol altra cosa. El llast feixuc i brut de vergonya que carregava des de la infantesa podria fer que ho deixés anar tot i fugís sense mirar cap enrere. Però no podia passar. Allò aniria en contra de tot el que havia planejat la Faye. Es veia obligada a exhortar-lo a plantar cara, a lluitar fins a l’últim alè per no perdre la cadira. Inflar-li l’ego, convèncer-lo que era la persona més adequada per dirigir Compare i salvar la companyia. La Faye creia que no li costaria gaire. Sabia exactament les tecles que havia de prémer.

Va trucar a la Kerstin, que havia arribat d’hora al despatx.

—Ho has vist?

—Ara mateix ho estic llegint. És increïble. Realment han mossegat l’esquer. Millor del que ens havíem esperat.

—Ho sé. Què… què creus que he de fer ara?

—No moguis ni un pèl. Ell vindrà a tu.

—De debò que ho creus?

—No, estimada, ho sé del cert. En temps de crisi, busquem recer en les persones que ens poden aixecar la moral. Quan en Jack necessita que li apugin l’autoestima, ve a tu. Et demanarà consell. Sempre t’ha necessitat. Però, simplement, no ha tingut prou seny per entendre-ho.

—Ara mateix com estan les accions?

La Faye va sentir com la Kerstin premia unes quantes ­tecles.

—Han baixat de noranta-set corones a vuitanta-dues des que el parquet ha obert.

Va estossegar. Era moltíssim, però encara massa lluny de l’objectiu que s’havia fixat. Si baixaven de les cinquanta corones, la Faye donaria instruccions al seu corredor de borsa de l’illa de Man perquè comprés totes les accions que tingués a l’abast. A hores d’ara probablement ja en podria aconseguir prou per tenir-ne la majoria.

En Jack i en Henrik posseïen el quaranta per cent de Compare. Al principi els havien calgut molts inversors i aquests havien pogut comprar accions de la companyia. Havien fet un bon negoci, tenint en compte que la gent que havia comprat accions compartia la seva mateixa visió empresarial. Però no disposar de la majoria de les accions els feia vulnerables, cosa que la Faye els havia repetit moltes vegades al llarg dels anys. Sense èxit.

—Encara falta una mica —va dir.

—No et preocupis. Hi arribarem. Poden passar uns quants dies, però com més augmenti el descontentament amb en Jack, com pitjor pugui governar aquesta situació, més baixaran les accions. L’únic que has d’aconseguir és que s’aferri a la cadira i no la deixi anar.

—Ho sé —va respondre la Faye.

Es va fer el silenci.

—Quan passaràs pel despatx? —va preguntar la Kerstin.

—Avui no crec que vingui, la Chris em necessita.

—Doncs queda’t amb la Chris —va fer la Kerstin—. Ja m’encarrego del timó, jo.

El timbre de casa de la Chris va ressonar a les escales de l’edifici. La Faye no li havia enviat cap missatge dient-li que havia pensat anar-la a veure. En realitat, no ho feia gairebé mai. La porta de la Chris sempre estava oberta per a ella, fins i tot en tenia la clau. Va esperar un instant i va parar l’orella. Uns segons més tard va sentir la remor d’uns peus que s’arrossegaven a dins de l’apartament, la fressa de la clau al pany, i la porta es va obrir.

La Chris semblava cansada. Tenia la cara grisosa i sota els ulls se li marcaven unes ulleres inflades i fosques. Quan va veure que era la Faye, els llavis van apuntar un somriure cansat.

—Ah, ets tu. Em pensava que era un lladre.

—I obres la porta, llavors?

—Necessito algú amb qui desfogar-me —va replicar la Chris, mentre s’ajupia per obrir la reixa blanca.

—Pobre lladre. No tindria cap possibilitat. Has menjat alguna cosa?

—Des d’ahir, no. No tinc gens de gana, ja ni tan sols em ve de gust una copa de xampany. Així que ja et pots fer una idea de la magnitud de la tragèdia. Havia pensat preguntar a l’hospital si me’n poden administrar per via intravenosa.

La Chris es va estirar al sofà mentre la Faye preparava cafè i escorcollava la nevera i l’armari buscant alguna cosa comestible per a la seva amiga. El resultat van ser dues torradetes de pa amb ous de peix. La Chris en va fer un parell de mossegades abans d’apartar el platet amb una ganyota.

—Són els ous de peix d’en Johan. A mi no m’agradava aquesta pasta ni quan no estava malalta.

Es va netejar la llengua amb un tovalló.

—Per què no m’ho has dit? —va preguntar la Faye—. Si ho hagués sabut, hauria preparat alguna altra cosa.

La Chris es va arronsar d’espatlles.

—Tinc la impressió que la citotoxina s’ha carregat totes les meves papil·les gustatives. Creia que potser fins i tot em podria empassar una mica d’ous de peix. Però pel que sembla ni tan sols la quimioteràpia pot aconseguir que les meves papil·les ho acceptin. He intentat explicar a en Johan que es tracta del menjar del diable, però es nega a escoltar-me.

—Què diuen els metges? —va preguntar la Faye, amb peus de plom, mentre recollia el platet amb les torradetes amb ous de peix.

—N’hem de parlar?

—No, però estic preocupada.

La Chris va sospirar profundament.

—No fa bona pinta, Faye. De fet, gens ni mica.

A la Faye se li van eriçar els pèls del clatell.

—Què vols dir?

—Exactament això. El tractament encara no ha provocat cap efecte. Bé, a part que constantment sento nàusees, vomito i els cabells m’han començat a caure. Però sí, com a mínim estic prima i m’estalvio haver d’anar a suar al gimnàs.

—No sé què dir.

La Chris va fer un gest amb la mà traient-li importància.

—No podem parlar d’alguna altra cosa? Comporta’t com sempre. Què hi ha de nou?

—Ja no llegeixes els diaris?

La Chris va sacsejar el cap, cansada. La Faye se’n va anar cap al rebedor, va agafar el Dagens Industri que duia plegat a la bossa de mà i va tornar a la sala d’estar. Va deixar el diari sobre el ventre de la Chris.

Després de llançar una llambregada a la Faye, la Chris el va desplegar i va anar passant pàgines fins a arribar a l’article en qüestió.

La Faye es va menjar les restes de les torradetes mentre la seva amiga llegia. No compartia la mateixa opinió en relació amb els ous de peix.

—És increïble! —va exclamar la Chris, i va plegar el diari—. T’esperaves que hi dediquessin tantes pàgines?

—No, i el millor de tot és que tant la premsa sensacionalista com el Dagens Nyheter han mossegat l’esquer. A més de mitjans internacionals, Facebook i altres xarxes socials.

—Deus estar exultant.

—No m’atreveixo a fer-me il·lusions.

—Ets més avorrida que jo mateixa, i cal tenir en compte que jo m’estic morint. Però això ho hem de celebrar d’alguna manera. Em pregunto quant puc tardar a aconseguir un degotador ple de cava.

—No cal, Chris. Ja ho celebrarem més endavant, quan tot s’hagi acabat. Quan t’hagis recuperat.

Va fer un esforç per somriure.

—Per cert, com va la vida de promesa?

—De fet, és meravellosa. Sí, tan meravellosa com pot ser-ho quan una vomita tres vegades cada hora. En Johan em porta l’esmorzar al llit cada matí.

—Però no m’has dit que no menjaves?

—No, i d’això ell no en sap res. I no em veig amb cor d’explicar-li que, si em mengés l’esmorzar que em porta, al cap de mitja hora ho trauria tot, amb safata inclosa.

—Quan serà el casament?

—Aquest és el problema. En Johan vol que ens casem aquest any. No sé què passa amb el jovent d’avui dia, són extremament conservadors. No crec que en sigui capaç.

La Faye es va estar de comentar que en Johan, que només era cinc anys més jove que la Chris, amb prou feines es podia classificar com a jove. Per contra, va mirar la seva amiga amb posat greu.

—Li has de fer entendre que no ho faràs —va dir amb un to més sever del que havia pretès.

No volia que en Johan la pressionés. La Chris tenia tot el temps del món. L’havia de tenir.

—El problema és que, si no ho fem ara, potser no ho podrem fer mai. Malauradament, tinc un grapat de tumors que també volen assistir al casori, tot i no estar-hi convidats.

—El tractament t’ajudarà. Ho ha de fer.

—Ja ho veurem —va dir la Chris, que es va girar d’esquena a la Faye. Poc després s’havia adormit.

La va tapar amb una flassada i li va tustar els genolls. Després, sense fer soroll, va sortir de l’apartament i va tancar la porta amb la seva pròpia clau.

Mentre baixava per les escales, se sentia abatuda. La Chris sempre s’havia mostrat propensa a riure, però ara gairebé tenia la impressió que la seva amiga s’estava preparant per ­morir.