Saga Bauer i Anja Larsson

Aquests dies d’estiu no tenen fi; la nit brilla com botons de nacre fins a l’albada.

La policia nacional fa una festa de personal al jardí barroc de davant del castell de Drottningholm.

En Joona Linna seu juntament amb els seus companys a la taula llarga de sota un gran arbre.

A l’escenari de davant d’una pista de ball de fusta d’un color granatós hi ha una orquestra amb homes vestits de blanc que toquen Hårgalåten.^[17]

En Petter Näslund balla una slängpolska^[18] amb la Fàtima Zanjani, de l’Iraq. Ell diu alguna cosa amb un somriure a la comissura dels llavis que fa que ella sembli estar contenta.

De fet la cançó diu que el dimoni tocava tan bé el violí que els joves no volien parar mai de ballar. Van continuar tota la nit i quan van caure en l’error de no respectar les campanes festives no van poder parar de ballar mai més. Els joves estaven tan cansats que ploraven. Tenien les sabates gastades, els peus gastats i al final només els caps saltaven amb la música del violí.

En una cadira de càmping seu l’Anja amb un vestit de flors blau. Es mira les parelles que ballen amb mirada assassina. La seva cara és antipàtica, decebuda. Però quan veu que en Joona deixa el seu lloc de la taula es posa vermella.

—Feliç estiu, Anja —diu ell.

Entre els arbres la Saga Bauer es mou ballant per la gespa. Persegueix bombolles de sabó juntament amb els bessons de la Magdalena Ronander.

Els seus cabells rossos, ondulats, amb aquelles cintes de coloraines, brillen al sol. Dues dones de mitjana edat s’han aturat per mirar-se-la bocabadades.

—Estimades senyores i senyors —diu el cantant després dels aplaudiments—. Hem rebut una petició especial…

En Carlos Eliasson somriu per a si mateix i mira impúdicament algú de darrere de l’escenari.

—Tinc les meves arrels a Oulu —continua el cantant—. I amb gran goig els cantaré un tango que porta per nom Satumaa.

La Magdalena Ronander, amb una corona de flors als cabells, s’acosta a en Joona buscant-li la mirada. L’Anja mira fixament les seves sabates noves. En Joona es tomba cap a l’Anja, s’inclina lleugerament i pregunta tranquil:

—Puc?

El front, les galtes i el coll de l’Anja es posen de color vermell fort. Es creuen les mirades i ella diu que sí seriosament.

—Sí —diu ella—. Sí, pot.

Ella li agafa el braç, mira orgullosa la Magdalena i va cap a la pista de ball amb el cap ben alt al costat d’en Joona.

L’Anja balla concentrada, seriosa i se li marca una arruga prima al front.

Però aviat, la cara antipàtica se li torna tranquil·la i feliç. Els cabells fortament fixats reposen amb un nus artístic al voltant del coll. Deixa que en Joona la guiï, suaument, cos a cos.

Quan la cançó romàntica arriba al final, en Joona sent que l’Anja de sobte li mossega l’espatlla, sense fer-li especialment mal.

El torna a mossegar, una mica més fort, i ell es veu obligat a preguntar:

—Què fa?

Els ulls d’ella són brillants, cristal·lins.

—No ho sé —contesta ella honestament—. Només estava comprovant què passaria, un no ho sap mai fins que no ho prova…

En aquell precís instant la música s’acaba. Ell li deixa anar la mà i li dóna les gràcies pel ball. Abans de tenir temps d’acompanyar-la al seu lloc en Carlos avança endavant i convida l’Anja a ballar.

En Joona resta dret a un costat i contempla els seus companys com ballen, mengen i beuen i aleshores comença a caminar cap al cotxe.

Gent vestida de blanc seu al damunt de mantes de pícnic o passeja entre els arbres.

En Joona continua cap a fora a l’aparcament i obre la porta del seu Volvo. A la part del darrere del cotxe hi ha un ram de flors embolicat. S’asseu al cotxe i truca a la Disa. La seva bústia de veu salta al quart truc.