36
La connexió

A l’aparcament de davant de l’hospital de Sankt Görans hi fa una calor i una xafogor insuportables.

L’Erixon fa maniobrar la cadira de rodes per la sala de pregària. Ha muntat una estació de treball i truquen sense parar tres telèfons diferents.

En Joona entra amb l’ordinador sota el braç i el col·loca sobre una cadira. En Johan Jönson està assegut en un petit sofà. Té vint-i-cinc anys, porta un xandall negre que li queda fatal. Té el cap rapat i les celles tan juntes que se li enganxen per sobre el nas. S’aixeca, va cap a en Joona, se’l mira amb una mirada tímida, li dóna la mà i s’inclina per treure’s la motxilla vermella de l’ordinador.

—Ei saa peittää —diu, i treu un ordinador prim.

L’Erixon serveix Fanta del termos en unes tassetes fetes de paper blanc.

—Normalment poso el disc dur a la nevera durant unes hores si vibra —diu en Johan—. I connecto simplement l’adaptador ATA/SATA. Tothom treballa de diferents maneres, vull dir que jo tinc un amic a Ibas que treballa amb RDR i no es troba personalment amb cap client, simplement ho fa tot a través d’una línia de telèfon xifrada. Gairebé queda tot desat, però jo no em conformo amb gairebé tot, jo ho vull tot, aquesta cosa és meva, cada engruna, i després es necessita un programa que es diu Hangar 18…

Tira el cap enrere i fingeix riure com un científic boig.

—Moahahaha… L’he creat jo mateix —continua—. Funciona com un aspirador digital, ho col·lecciona completament tot i passat un temps ho estructura en microsegons.

S’asseu a la part inferior de l’altar i connecta els ordinadors. El seu ordinador fa un clic dèbil. Ell tecleja un munt d’ordres a una velocitat rapidíssima, llegeix la pantalla, es desplaça cap avall, llegeix i tecleja noves ordres.

—Trigarà molt, això? —pregunta en Joona al cap d’una estona.

—No ho sé —murmura en Johan Jönson—. No més d’un mes.

Renega silenciosament per a ell mateix, tecleja una nova ordre i observa els números que parpellegen davant seu.

—D’aquí a un quart d’hora sabrem quanta informació ha quedat desada —diu en Jönson i mira el tros de paper on en Joona ha escrit la data i l’hora de quan en Björn Almskog va anar al cibercafè.

—Sembla que la història s’ha esborrat en lots, fet que fa que tot sigui una mica més feixuc…

Fragments vells de gràfics passen per la pantalla borrosa pel sol. En Johan Jönson, absent, es posa rapè sota el llavi, s’eixuga les mans als pantalons i espera davant de la pantalla amb els ulls mig tancats.

—Aquí es va netejar i es va deixar tot bonic —diu lent—. Però no és possible esborrar-ho tot, no hi ha secrets… perquè Hanger 18 troba espai fins i tot on no n’hi ha.

De sobte l’ordinador comença a xiular i en Johan tecleja alguna cosa, llegeix una llista llarga de números. Continua teclejant i el senyal s’atura de cop.

—Què passa? —pregunta en Joona.

—No gaire cosa —diu en Johan Jönson—. Va una mica lent amb tots els tallafocs, entorns de proves i antivirus falsos… És un miracle que funcioni l’ordinador, amb tots aquests contraceptius funcionant a la vegada.

Mou el cap i amb la llengua es treu un floc de rapè del llavi superior.

—No he tingut mai cap programa antivirus i… Calla ara —interromp de sobte la seva pròpia loquacitat.

En Joona s’acosta, mira per sobre l’espatlla.

—Què tenim aquí? —xiuxiueja en Jönson fent una cantarella—. Què tenim aquí?

Es reclina i es rasca el coll, amb una de les mans escriu alguna cosa, prem retorn i somriu satisfet de si mateix.

—Aquí ho tenim —diu.

En Joona i l’Erixon miren la pantalla fixament.

—Doneu-me un segon… Això és facilíssim, tot ve en peces i fragments molt molt petits…

Protegeix la pantalla del sol amb la mà i espera. Lentament apareixen lletres i fragments de gràfics d’internet.

—Mireu, ara s’obre la porta a poc a poc… Ara hauríem de veure què va fer en Björn Almskog al seu ordinador.

L’Erixon ha frenat la cadira de rodes i s’inclina molt cap endavant per poder veure la pantalla.

—Per l’amor de Déu, només són un parell de línies —diu ell.

—Mireu a la cantonada.

Més avall, a la dreta de la pantalla, es veu una petita bandera de colors alegres.

—Va utilitzar Windows —diu l’Erixon—. Molt original en…

—Hotmail —diu en Joona.

—Iniciar sessió —contesta en Johan Jönson.

—Ara comença a posar-se interessant la cosa —diu l’Erixon.

—Pots veure el nom? —pregunta en Joona.

—Això no funciona així… Només és possible moure’s a través del temps —contesta en Johan Jönson i desplaça el cursor cap avall.

—Què era això? —assenyala en Joona.

—Ens trobem dins de la carpeta de missatges enviats —contesta ell.

—Va enviar alguna cosa? —pregunta en Joona, tens—. A la pantalla apareixen fragments fets a trossets d’anuncis de viatges a Milà, Nova Yk, Lo dres, P rís. I més avall, en un extrem, es veu un petit número gris clar, una hora: 07.44.42 p. m.

—Aquí hi tenim alguna cosa —diu en Johan Jönson.

A la pantalla del seu ordinador hi apareix un fragment:

«Qu j he contact am a».

—Un anunci de contactes —somriu l’Erixon—. Això mai funciona, jo mateix he…

De sobte es queda en silenci. En Johan Jönson avança amb el cursor per bocins de gràfics i després de sobte s’atura. Surt de davant de l’ordinador amb un gran somriure.

En Joona es posa al seu lloc, tomba la vista contra la llum del sol i llegeix el que hi ha a la pantalla:

En Joona sent que els pèls curts del coll se li posen de punta. Un calfred li recorre els braços i li baixa per l’esquena. Palmcrona, pensa una vegada i una altra mentre escriu els fragments tal com apareixen a la pantalla de l’ordinador, es passa la mà pels cabells i camina cap a la finestra. Mira d’asserenar-se i respira tranquil·lament. Sent una punxada d’un dèbil atac de migranya. L’Erixon continua mirant fixament la pantalla sense parar de renegar.

—Estàs segur que tot això ho ha escrit en Björn Almskog? —pregunta en Joona.

—Sens dubte —contesta en Johan Jönson.

—Totalment segur?

—Si era ell qui va seure davant d’aquest ordinador a aquella hora, el correu ha de ser d’ell.

—Llavors aquesta carta és seva —confirma en Joona amb els pensaments ja en una altra banda.

—Mare meva —xiuxiueja l’Erixon.

En Johan Jönson fa un cop d’ull als fragments escampats del camp de l’adreça «crona@isp.se» i es beu la Fanta directament del termos.

L’Erixon es reclina cap enrere a la cadira de rodes i tanca els ulls durant un moment.

—Palmcrona —diu en Joona amb veu introvertida i concentrada.

—Això és de bojos —diu l’Erixon—. Què dimonis hi té a veure en Palmcrona, amb tot això?

En Joona camina cap a la porta, immers en pensaments. Sense dir res, baixa les escales des de la sala de pregària, abandona l’hospital i també els seus dos col·legues. Continua per l’aparcament, camina a gambades sota la forta llum del sol en direcció al seu cotxe negre.