57
Tempesta

En Joona Linna i la Saga Bauer deixen Silencia Defence després d’haver tingut una breu reunió amb el director, Pontus Salman.

Li han parat una trampa, però en Pontus Salman els ha sorprès quan s’ha identificat immediatament i els ha explicat les circumstàncies. La fotografia es va fer la primavera de 2008 en una sala de concerts a Frankfurt.

En Pontus Salman els ha explicat que quan es va fer la foto estaven discutint una tramesa de munició al Sudan. L’acord comercial ja estava molt avançat però durant la primavera de 2009 va passar una cosa que va impossibilitar el tracte. En Salman semblava presumir que tant en Joona com la Saga sabien de què estava parlant.

Explicava que només s’havia fet una reunió amb el Sudan i que totes les possibilitats de continuar negociant s’havien exhaurit.

—Entén de què parlava en Salman? —pregunta en Joona—. Què va passar el 2009?

Abans de tombar la cantonada cap a Nynäsvägen, la Saga Bauer treu el telèfon i truca a en Simon Lawrence, de la Säpo.

—M’imagino que no em truca per quedar —diu en Simon pausat.

—Vostè és qui porta el tema de l’Àfrica al nord del Sàhara i segurament sap què hi va passar al Sudan la primavera de 2009.

—En què pensa?

—Per algun motiu, Suècia ja no pot exportar armament al Sudan després d’allò.

—No llegeix els diaris?

—Sí —contesta ella tranquil·lament.

—El març de 2009, la Cort Penal Internacional de l’Haia va dictar una ordre d’arrest contra el president del Sudan, Omar Hassan al-Bashir.

—Contra el president?

—Sí.

—Res d’important, vaja…!

—Se l’acusava d’ordenar directament casos de pillatge, violació, deportació, tortura, assassinat i genocidi en tres comunitats del Darfur.

—Ho entenc —diu la Saga.

Abans d’acabar la conversa, en Simon Lawrence li dóna una petita lliçó sobre la situació del Sudan.

—Què li ha dit? —pregunta en Joona.

—La Cort Penal Internacional de l’Haia ha emès una ordre d’arrest contra el president del Sudan, al-Bashir —diu ella mentre es mira en Joona una bona estona.

—No ho sabia, això —diu en Joona.

—L’ONU va establir un embargament d’armament contra Janjaweed i altres grups armats de Darfur el 2004.

Condueixen cap al nord, a Nynäsvägen. El cel d’estiu s’enfosqueix i es pon el sol.

—Continuï —diu en Joona.

—El president al-Bashir sempre ha negat qualsevol connexió amb la milícia —explica ella—. I després de l’embargament de l’ONU només es permetia l’exportació directament al govern del Sudan.

—Només perquè el govern no tenia cap connexió amb la milícia a Darfur.

—Exactament —diu la Saga—. I el 2005 es va tancar un contracte general, l’Acord general de pau, que significava la fi de la guerra civil més llarga de l’Àfrica. Després d’allò ja no hi va haver impediments per exportar armament suec a l’exèrcit del Sudan. El rol d’en Carl Palmcrona era, per tant, considerar si era rellevant per a la política de seguretat.

—Però la Cort Penal Internacional en va fer una altra avaluació —diu en Joona durament.

—Sí, totalment…, una connexió directa entre el president i la milícia armada, i van exigir arrestar-lo per violació, tortura i genocidi.

—Què va passar després d’allò?

—Hi va haver eleccions ara a l’abril i al-Bashir continua com a president i el Sudan naturalment no té intencions de complir l’ordre d’arrest. Avui en dia és inconcebible exportar armes al Sudan i fer negocis amb Omar al-Bashir i Agathe al-Haji.

—Tal com va dir en Pontus Salman —diu en Joona.

—Va ser per aquest motiu que van cancel·lar l’acord.

—Hem de trobar la Penélope Fernández —diu en Joona en caure la primera gota de pluja al parabrisa.

Condueixen sota una forta tempesta en condicions de visibilitat nul·les. Plou a bots i barrals i la pluja colpeja el sostre del cotxe. En Joona es veu obligat a reduir la velocitat a cinquanta quilòmetres per hora per l’autopista. Tot està completament fosc però a vegades el cel s’il·lumina per la llum dels llampecs llunyans. Els braços de l’eixugaparabrisa es mouen ràpidament endavant i endarrere.

De sobte sona el telèfon d’en Joona. És en Petter Näslund, el seu superior directe, que li explica amb veu estressada que la Penélope Fernández havia trucat feia uns vint minuts a la central d’auxili.

—Per què no se me n’ha dit res?

—He donat prioritat que sigui la policia marítima la que primer hi arribi. Ja van de camí cap allà. Però requereixo un helicòpter de salvament marítim perquè puguin rescatar-los ràpidament.

—Molt bé, Petter —diu en Joona i veu com la Saga el mira amb cara de pregunta.

—Sé que té ganes de sentir la Penélope Fernández i en Björn Almskog al més aviat possible.

—Sí —diu en Joona.

—Li trucaré tan bon punt sapiguem en quines condicions es troben.

—Gràcies.

—Els nostres companys de la policia marítima haurien d’arribar a Kymmendö d’aquí a… Esperi, acaba de passar una cosa, pot esperar-se un moment?

En Petter abaixa l’auricular del telèfon i en Joona sent com parla amb algú. En Petter es va posant més nerviós i abans d’aixecar de nou el telèfon crida: «Però torneu-ho a intentar una vegada i una altra».

—He de marxar —diu en Petter decidit.

—Què ha passat? —pregunta en Joona.

Un tro sona de manera eixordadora i es perd cruixint en la llunyania.

—No podem contactar amb els nostres company del bot. No contesten. Ha de ser per culpa del ruc d’en Lance. De segur que ha vist una onada que volia provar.

—Petter —diu en Joona amb veu alta i seriosa—. Escolti’m, ha de reaccionar de pressa, ara. Crec que el bot ha estat segrestat i que…

—Ara vostè només ha de…

—Calli i escolti —interromp en Joona—. Presumptament els nostres col·legues de la policia marítima ja deuen ser morts a hores d’ara. Només té uns quants minuts per reunir les forces i assumir la responsabilitat del centre de control operatiu. Truqui a la Comissió Nacional de Comunicacions amb un telèfon i amb l’altre telèfon a en Beng Olofsson, intenti aconseguir dues patrulles de la Unitat Especial d’Intervenció i exigeixi reforços amb un helicòpter 14 de la flotilla més propera.