90
El fotògraf

La Saga, en Joona i la Penélope la segueixen per les diferents habitacions subterrànies fins a la biblioteca. Una habitació bastant petita amb vitralls minúsculs grocs, marrons i roses, llibres darrere els vidres, mobles de pell marró, una llar de foc i un samovar de llautó.

—M’hauran de disculpar que no els ofereixi res, però tinc una miqueta de pressa, d’aquí a una hora haig de viatjar…

La Veronique Salman mira al seu voltant estressada, passant-se la mà per la faldilla abans de continuar.

—Haig de… només vull dir el que haig de dir —diu ella calmadament—. No donaré el meu testimoni, si intenten obligar-me a testificar negaré tot el que he dit siguin quines siguin les conseqüències.

Ajusta la pantalla d’un llum, però la mà li tremola tant que la pantalla queda torçada.

—Viatjaré sense en Pontus, ell no vidrà amb mi —diu ella mirant a terra. La boca li tremola i s’assossega durant uns segons abans de continuar.

—Penélope —diu ella mirant-li els ulls—, entenc que puguis pensar que en Pontus és púrria, però no ho és, realment no ho és.

—Jo no he dit…

—Espera, si us plau —interromp ella—. Només vull dir que estimo el meu marit, però que jo… però que ja no sé què pensar sobre el que fa. Abans m’he dit a mi mateixa que tota la vida s’ha comprat armament. Es comercia amb armes des que hi ha gent al món. I no ho dic com una excusa. Fa uns anys vaig treballar per a la política de seguretat del Ministeri d’Afers Estrangers. I quan un treballa d’aquesta manera, ha d’acceptar que queda molt de camí per arribar a la utopia d’un món sense conflictes armats. A la pràctica, tots els països han de mantenir la seva defensa nacional, però… hi ha matisos, jo ho veig així…

Camina cap a la porta, l’obre, mira a fora i torna a tancar.

—Exportar armes a països bel·ligerants, a un focus de disturbis, atiar els conflictes subministrant armament, no està permès.

—No —xiuxiueja la Penélope.

—Entenc l’empresari Pontus —continua la Veronique Salman—. Perquè Silencia necessita realment aquest acord. El Sudan és un país gran amb provisions de munició insegures per als seus fusells d’assalt; gairebé només usen Fabrique Nationale i sembla que Bèlgica no subministra munició. No els treuen els ulls de sobre, però Suècia mai ha estat cap gran colonitzadora, tenim bona reputació a la regió i ja està. En Pontus va veure-hi possibilitats i va actuar ràpidament quan va acabar la guerra civil al Sudan. En Raphael Guidi també va arribar a un conveni. Havien de signar un contracte. Ja estava tot llest quan la Cort Penal Internacional de l’Haia sobtadament va dictar una ordre d’arrest contra el president al-Bashir per les seves connexions amb el genocidi de la milícia a Darfur.

—L’exportació violaria totes les lleis internacionals —diu la Saga.

—Tothom ho sabia això, però en Raphael no va cancel·lar l’acord, només va dir que tenia nous interessos. Van passar uns mesos, però després va explicar que l’exèrcit de Kenya volia dur a terme l’acord cancel·lat. Es tractava de la mateixa quantitat de munició, el mateix preu, etc. Vaig intentar parlar amb en Pontus, vaig dir-li que era obvi que la munició aniria al Sudan, però en Pontus simplement va contestar que Kenya havia aprofitat l’oportunitat, que era un bon acord i que necessitaven munició. No sé si s’ho creia ell mateix allò, jo de fet no ho crec, però ell li va passar tota la responsabilitat a en Carl Palmcrona i a l’ISP. Si en Palmcrona emetia el permís d’exportació tot aniria bé, pensava ell, i…

—Després un es facilita les coses —diu la Penélope.

—Per això vaig fer la fotografia, volia saber qui hi havia assegut a la llotja, vaig entrar-hi i vaig fer una foto amb el meu mòbil, vaig dir que vaig intentar trucar, li vaig explicar a en Pontus que em trobava malament i que agafaria un taxi cap a l’hotel.

—Va ser molt valenta —diu la Penélope.

—Però no sabia que seria tan perillós; si no, no ho hagués fet —diu la Veronique—. Estava enfadada amb en Pontus, volia fer-lo canviar d’opinió. Vaig sortir de l’Alte Oper a mig concert i vaig mirar-me la foto al taxi, era de bojos, la part compradora representada per Agathe al-Haji, assessora militar del president, vull dir, la munició s’hauria injectat directament a la guerra civil, com qui no volia la cosa.

—Genocidi —xiuxiueja la Penélope.

—Quan vam arribar a casa, li vaig dir a en Pontus que se n’havia de mantenir al marge… Mai oblidaré la seva mirada quan em va dir que allò era impossible. M’he compromès amb el contracte Paganini, va dir i quan vaig mirar-li als ulls em vaig espantar. Estava esfereït. No m’atrevia a tenir la foto al mòbil, per això la vaig imprimir, la vaig esborrar de la targeta de memòria i del disc dur de l’ordinador i després te la vaig enviar.

La Veronique Salman resta dreta davant la Penélope amb els braços caiguts i la cara cansada.

—No sabia què passaria —diu ella tranquil·la—. Com podia saber-ho? Ho sento tant… No tinc paraules…

L’habitació queda en silenci durant un moment, de lluny se sent un brogit provinent del sistema de la piscina.

—Què és el contracte Paganini? —pregunta en Joona.

—En Raphael és propietari de diversos violins que no tenen preu —diu la Veronique—. Col·lecciona instruments que en Paganini va tocar fa més de cent anys. Alguns violins en concret els té a casa, d’altres els deixa a prestigiosos músics i…

Es passa la mà pels cabells nerviosament abans de continuar:

—Aquesta cosa amb en Paganini… No ho he acabat d’entendre mai, però en Pontus diu que en Raphael connecta en Paganini amb el contracte, que els seus contractes d’en Raphael són per sempre, és d’això del que parla. No hi ha papers signats, això… en Pontus em va dir que en Raphael ho tenia tot preparat. Tenia tots els números al cap, coneixia la logística, sabia exactament com i quan es duria a terme l’acord. Va dir a cada persona on i què se’ls demanaria i quant guanyarien amb l’acord. Un cop li havien fet un petó a la mà, ja no hi havia marxa enrere. No hi havia escapatòria, ni protecció, ni tan sols amb la mort d’un…

—Per què no? —pregunta en Joona.

—En Raphael és així… No ho sé, ell… és tan horrible tot això —diu ella amb la boca tremolosa—. Ha aconseguit atreure’ls… atreure tot els implicats com ells… que s’imaginen el seu pitjor malson.

—Què? —pregunta la Saga.

—En Pontus va dir, ell va dir que en Raphael tenia aquesta habilitat —contesta seriosa.

—Però a què es refereix amb malson? —pregunta en Joona.

—Vaig preguntar-li a en Pontus si ell havia dit alguna cosa, i tant que li ho vaig preguntar —diu ella amb una cara torturada—. Però no em va voler contestar, no sé què pensar.

La biblioteca queda en silenci. A la brusa blanca de la Veronique Salman s’hi entreveuen unes taques grans de suor a la zona de les aixelles.

—No podran aturar en Raphael —diu ella passada una estona i mira en Joona als ulls—. Però han d’assegurar-se que la munició no arribi a Darfur.

—Ho farem —diu la Saga.

—Vostès entenen que… La intranquil·litat que es desprèn després de les eleccions al Sudan no es converteix en una catàstrofe completa per la manca de munició; vull dir, si torna a revifar l’odi, les organitzacions d’ajuda abandonaran Darfur.

La Veronique Salman mira el rellotge, li diu a en Joona que aviat ha de marxar cap a l’aeroport, llavors va cap a la finestra i s’atura amb la mirada perduda a través dels vidres de colors.

—El meu xicot és mort —diu la Penélope eixugant-se les llàgrimes de les galtes—. La meva germana és morta, i no sé quantes persones més.

La Veronique es tomba cap a ella.

—Penélope, jo no sabia què fer, tenia la fotografia, vaig pensar que tu, que algú seria capaç d’identificar la gent de la llotja —explica ella—. Vaig pensar que entendries el fet que l’Agathe al-Haji comprés munició, tu has estat a Darfur, tens contactes allà, ets una pacifista i…

—Doncs es va equivocar —interromp la Penélope—. Va enviar la foto a la persona equivocada. Jo coneixia l’Agathe al-Haji, però no tenia ni idea de quin aspecte tenia.

—Jo no podia enviar la foto a la policia o als redactors dels diaris, ells no n’haurien entès el significat, el que volia dir tot allò, no sense explicacions prèvies, i jo no els hauria pogut explicar les circumstàncies. Com ho hauria d’haver fet jo, no m’era possible!, perquè si tenia una cosa clara era que no em podien relacionar amb la foto; per això te la vaig enviar, la volia fer desaparèixer del meu sistema i sabia que mai podria revelar la meva connexió amb la fotografia.

—Però ara ho ha fet —diu en Joona.

—Sí perquè jo… jo…

—Per què? —pregunta ell—. Que l’ha fet canviar d’opinió?

—Perquè estic a punt de sortir del país i haig…

Es queda en silenci i abaixa la mirada mirant-se les mans.

—Què ha passat?

—Res —contesta plorant.

—A nosaltres ens ho pot dir —diu en Joona.

—No, això…

—No passa res —diu la Saga.

La Veronique s’eixuga les llàgrimes de les galtes i després mira amunt:

—En Pontus m’ha trucat plorant des de la nostra casa d’estiu i m’ha dit que ho sentia i jo no sé a què es referia amb tot allò, però ha dit que faria tot el possible per evitar el malson.