108
La lleialtat
En Raphael Guidi travessa el menjador amb una carpeta de pell negra, la posa damunt la taula i l’empeny cap a l’Axel Riessen.
—El malson d’en Pontus Salman va ser, com vostè segurament ja deu haver entès, estar obligat a escollir entre la seva dona i la germana —explica ell—. No sé però no he trobat necessari ser explícit abans d’hora, però he… com ho diria?… he hagut d’experimentar que alguns s’hagin imaginat que podien escapar d’un malson morint. No em mal interpreti, per a la gran majoria tot és bonic i civilitzat, jo sóc molt generós amb aquells que em són lleials.
—M’amenaça de fer-li mal a la Beverly.
—Ha d’escollir entre ella o el seu germà petit, si ho prefereix així? —diu en Raphael, fa un glop de la beguda vitamínica, es passa la mà per un costat de la boca i llavors li demana a en Peter que vagi a buscar el violí.
—Li he explicat que sóc propietari d’instruments amb els quals va tocar Paganini? —pregunta ell—. Són l’únic que m’importa. Es diu que Paganini odiava la seva cara… i jo personalment penso que es va vendre l’ànima per ser idolatrat. I va valer la pena. S’anomenava a si mateix simi…, però quan tocava les dones anaven cap a ell arrossegant-se. Tocava i tocava fins que ell feia olor de foc.
L’Axel mira cap a fora a través de l’enorme finestra panoràmica on la gran massa d’aigua reposa completament quieta. A través de les finestres més petites en direcció a la coberta de proa pot veure l’helicòpter blanc amb el qual va arribar al iot. Els pensaments de l’Axel oscil·len entre l’horrible pel·lícula i la cerca de possibles escapatòries.
Se sent completament cansat, només seu quiet escoltant en Raphael, que continua discutint sobre violins, la fixació de l’Stradivarius amb aquells tons brillants, la rigidesa de la fusta, l’auró i l’avet que creixen lents.
En Raphael s’atura, somriu un cop més sense alegria i diu:
—Sempre que sigui lleial, podrà gaudir d’allò que correspon al primer balançó, tindrà un fetge saludable, dormirà bé i viurà la seva vida amb l’única condició que no oblidi el contracte que té amb mi.
—I vol tenir el permís d’exportació signat.
—El tindré de tota manera, però no el vull forçar, no el vull matar, això representaria una pèrdua, vull tenir…
—La meva lleialtat —completa l’Axel.
—Pensa que és estúpid? —pregunta en Raphael—. Pensi un moment i després compti les persones de la seva vida que sàpiga que són totalment lleials.
Es queden en silenci. L’Axel mira fixament davant seu.
—Exactament —diu en Raphael al cap d’un moment amb mirada trista.