64
L’ascensor va cap avall

El detectiu Joona Linna és a la seva oficina del Departament d’Investigació Criminal. Està assegut a l’escriptori llegint la biografia d’en Carl Palmcrona. En una nota de més de cinc anys d’antiguitat en Palmcrona explica com va viatjar a Västerås per assistir a la graduació del seu fill a la universitat. Com va quedar-se dret a una distància prudent i tota l’altra gent va ajuntar-se amb els paraigües sota la pluja al pati de la universitat i van cantar Den blomstertid nu kommer. En Palmcrona descrivia els pantalons i la jaqueta texana de color blanc que portava el seu fill, els cabells llargs rossos i «unes faccions del nas i els ulls que em feien plorar». Va tornar amb el cotxe cap a Estocolm i pensava que el seu fill es mereixia tot el que havia fet per ell fins llavors i tot el que faria a partir d’aquell moment.

Sona el telèfon i en Joona contesta immediatament. És en Petter Näslund, que es troba a l’autobús de l’empresa de camí cap a Dalarö.

—He contactat amb l’helicòpter del grup de la flotilla —explica amb veu excitada—. Ara mateix estan sobrevolant Erstaviken i tenen la Penélope Fernández.

—És viva? —pregunta en Joona sentint un alleujament dins seu.

—Va sortir nedant mar endins quan la van trobar —explica en Petter.

—Com està? Es troba bé?

—Sembla que sí. Ara van de camí cap a l’hospital de Söder.

—És massa perillós —diu en Joona abruptament—. Millor que la portin volant cap a l’edifici de policia. Ja facilitarem un equip mèdic de l’hospital Karolinska.

Sent com en Petter li diu a algú que contacti amb l’helicòpter.

—En sap alguna cosa, dels altres? —pregunta en Joona.

—És un caos, tot això. Hem perdut gent, Joona. És de bojos.

—En Björn Almskog? —pregunta en Joona.

—No se l’ha trobat encara, però… no podem accedir als detalls, no en sabem res.

—Ha desaparegut el perseguidor?

—Aviat l’enxamparem, és una illa petita. Hi tenim els nostres homes de les Forces de Treball Conjunt a terra i a l’aire, llanxes guardacostes i la policia marítima hi va de camí.

—Bé —diu en Joona.

—Creu que l’agafarem?

—Si no l’agafem directament, probablement voldrà dir que s’ha fugat.

—És culpa meva?

—Petter —diu en Joona tranquil i suaument—, si no hagués reaccionat tan de pressa com ho va fer, la Penélope Fernández ja seria morta a hores d’ara…, i sense ella, no tindríem res, cap connexió amb la fotografia, cap testimoni.

Una hora més tard dos doctors de l’hospital Karolinska examinen la Penélope Fernández en una habitació protegida just per sota de l’edifici del consell d’administració de la policia nacional. Li embenen les ferides, li donen calmants i l’aportació alimentària i de líquids.

En Petter Näslund notifica al cap del Departament d’Investigació Criminal, Carlos Eliasson, que les restes dels dos companys han estat identificades: en Lennart Johansson i en Göran Sjödin. A més, s’ha trobat un cos entre la ferralla del bot de la policia, presumptament les restes d’en Björn Almskog. L’Ossian Wallenberg l’han trobat mort fora de la casa i els submarinistes van cap al lloc on es va estavellar l’helicòpter de salvament marítim. En Petter explica que dóna per fet que les tres persones que eren a bord han mort.

La policia no ha pogut atrapar el perseguidor però la Penélope Fernández és viva.

Les banderes de dol a mig pal onegen davant l’edifici de policia mentre la cap de policia de l’Estat, Margareta Widding, i el cap del Departament d’Investigació Criminal, Carlos Eliasson, duen a terme una conferència de premsa amb dolor contingut dins les parets de vidre de la planta baixa.

El detectiu Joona Linna no participa en la reunió amb els periodistes, sinó que ell i la Saga agafen l’ascensor cap a la planta baixa per trobar-se amb la Penélope Fernández tot esperant trobar respostes al trencaclosques i descobrir les raons darrere de tot el que ha passat.