40
El successor

L’Axel Riessen es descorda els botons de puny de les mànigues rígides de la camisa. Els deixa al bol de bronze de l’armari. Els botons són una herència del seu avi, l’almirall Riessen. Però el motiu és civil, una insígnia d’ordre consistent en dues fulles de palmera encreuades.

L’Axel Riessen es mira al mirall del costat de la porta de l’armari encastat. S’afluixa la corbata, se’n va a l’altra banda de l’habitació i s’asseu a la vora del llit. Se sent un murmuri que ve del radiador i a través de les parets i pensa que potser pot desxifrar fragments de tons.

La música ve del pis del costat del seu germà petit. Un solo de violí i directament se’n comença a imaginar fragments. Interiorment sent la primera sonata per a violí en sol menor de Bach, el moviment d’obertura en adagio però molt més lent que en les interpretacions habituals. L’Axel no tan sols escolta els tons esperats sinó que també gaudeix dels harmònics quan xiulen o dels cops no intencionats contra el filet del violí. Els dits se li estremeixen quan la música canvia el tempo, li vénen ganes d’agafar un violí. Feia tant de temps que no ho feia, que els seus dits havien deixat de murmurar juntament amb la música i de fluir per sobre les cordes cap amunt del mànec.

En sonar el telèfon, la música es tranquil·litza en el seu cap. S’aixeca del llit i es frega els ulls. Està molt cansat. Gairebé no ha dormit gens aquesta setmana passada.

L’identificador de trucades mostra que es tracta d’una trucada de l’administració central.

L’Axel gargamelleja abans de contestar amb veu calmada:

—Axel Riessen.

—El meu nom és Jörgen Grünlicht, sóc el president del Comitè Preparatori d’Afers Estrangers, com ja deu saber.

—Bona nit.

—Perdoni que li truqui tan tard.

—Estava despert.

—Hi ha hagut gent que m’ha dit que vostè… —diu en Jörgen Grünlicht i triga una mica abans de continuar—. Acabem de tenir una reunió extraordinària del consell on s’ha acordat que intentaríem reclutar-lo per a la posició de director general d’ISP.

—Entenc.

Resten en silenci durant un moment. Llavors en Grünlicht afegeix de pressa:

—M’imagino que està al corrent del que li ha passat a en Carl Palmcrona.

—Sí, ho vaig llegir a la premsa.

En Grünlicht gargamelleja una mica i diu alguna cosa que l’Axel no pot entendre, abans d’aixecar el to de veu.

—Vostè està familiaritzat amb la nostra feina i en teoria, si acceptés la nostra proposta, podria començar ben aviat.

—Haig d’acabar la feina que tinc amb l’ONU —contesta l’Axel.

—Representa un problema, això? —pregunta en Günlicht amb certa inquietud.

—No.

—Pot mirar-se amb deteniment les condicions, però… no hi ha res sobre el que no puguem discutir —diu en Grünlicht—. Com pot entendre, ens encantaria tenir-lo entre nosaltres, no tenim cap intenció de mantenir-ho en secret, això.

—Deixi’m que m’ho rumiï.

—Podríem trobar-nos demà al matí?

—Hi ha alguna cosa urgent?

—Sempre ens prenem el temps necessari —contesta en Grünlicht—. Però, és cert, pensant en el que ha passat… Hem rebut certs recordatoris per part del ministre de Comerç referent a un cas que fa temps que arrosseguem.

—De què va?

—Res estrany…, és sobre un permís d’exportació. La resposta preliminar va ser positiva, el Consell de Control de les Exportacions va fer la seva feina, el procés es va completar, però en Palmcrona no va ser a temps de signar.

—I ho havia de fer ell? —pregunta l’Axel.

—Només el director general és qui pot aprovar l’exportació i el material de defensa o els productes amb doble àrea d’aplicació —explica en Jörgen Grünlicht.

—Però el govern segurament que aprova certs casos com aquest, no?

—Només si el director general d’ISP ha pres la decisió de transferir l’assumpte al govern.

—Entenc.

L’Axel Riessen va treballar durant onze anys com a inspector de material de guerra en el sistema antic, per al Departament d’Afers Estrangers, abans de recórrer als serveis de l’ONU —organisme UNODA, Oficina de les Nacions Unides per als Afers de Desarmament—. Ara és el director de la Divisió d’Anàlisi i Avaluació. En Riessen només té quaranta-quatre anys, els seus cabells grisos encara tenen un bon caient. Les faccions són regulars i simpàtiques. Està morè després de les vacances que ha passat a Ciutat del Cap, on va llogar un veler per anar a explorar pel seu compte la impressionant costa escarpada.

L’Axel va cap a la llibreria, s’asseu en una butaca, tanca les parpelles ardents i pensa que en Carl Palmcrona és mort, hi havia una notícia sobre la seva desaparició a Dagens Nyheter. Primer va ser difícil entendre què havia passat, però alguna cosa en el text suggeria que havia estat una cosa inesperada. No estava malalt, sempre és possible fer deduccions en casos així. L’Axel pensa que s’havien trobat força vegades al llarg d’aquests anys. Tots dos estaven contractats com a experts en la preparació del projecte de llei que portava a la decisió parlamentària d’unificar les inspeccions de material de guerra i el control d’exportació estratègica de l’oficina del govern en una única i sola autoritat: l’Òrgan d’Inspecció de Productes Estratègics.

I ara en Palmcrona era mort. L’Axel el veu per un moment, aquell home alt i pàl·lid, amb els cabells tallats al zero i l’aire de solitari.

Llavors s’inquieta. Hi ha massa silenci a les habitacions. L’Axel va amunt i avall per l’apartament intentant sentir algun soroll.

—Beverly? —crida—. Beverly?

Ella no contesta. La por s’apodera d’ell. Corre per les habitacions i cap al rebedor, agafa la jaqueta i surt corrents a buscar la noia quan de sobte la sent taral·lejar. Va descalça per sobre les estores de la cuina. Quan li veu la cara de preocupació fa uns ulls grossos.

—Axel —diu ella amb veu fina—. Què passa?

—M’he pensat que havies marxat i m’he espantat —mussita.

—En aquest món tan perillós —somriu ella.

—No, amb això vull dir-te que no pots confiar en tothom.

—No ho faig, jo em miro les persones, a la llum —explica ella—. Si resplendeixen al seu voltant, llavors sé que no són perilloses.

L’Axel no sap què contestar, només diu que li ha comprat patates i una ampolla de Fanta gran.

Ella sembla que no se l’escolti. Ell intenta llegir-li la cara, per veure si ella s’està intranquil·litzant, deprimint o només és reservada.

—Penses que encara ens hauríem de casar? —pregunta ella.

—Sí —menteix ell.

—És que les flors em recorden el funeral de la mama i la cara del papa quan…

—No hem de tenir flors per força —diu ell.

—Però a mi m’agraden els lliris de maig.

—A mi també —diu ell amb veu dèbil.

Ella es posa vermella de satisfacció i ell sent que badalla per solidaritzar-se amb ell.

—Estic tan cansada —diu ella i surt de l’habitació—. Vols dormir?

—No —es diu l’Axel Riessen a si mateix, però llavors s’aixeca i la segueix. Va per les habitacions sentint molt fort que certes parts del cos intenten aturar-lo. Es troba espès i estranyament lent quan la segueix pel passadís, pel terra de marbre i amunt per les escales, a través de les dues sales d’estar i cap a la estança on ell normalment acostuma a retirar-se als vespres.

La noia és prima i baixeta, no li arriba al pit. Els cabells li han començat a créixer després de rapar-se’l la setmana passada. Ella l’abraça precipitadament i ell sent l’essència de caramel que desprèn la seva boca.