91
L’última escapatòria
Un esquif de caoba enllustrat es gronxa a la tranquil·litat de Malmsjön darrere d’una gran llengua de terra. Bufa un vent de l’est absolutament tranquil que porta una lleugera olor d’adob de les granges de l’altre costat de l’aigua. En Pontus Salman ha pujat els rems però l’esquif no s’ha mogut a la deriva més de deu metres en una hora. Pensa que s’hauria d’haver emportat alguna cosa per beure si hagués sabut que trigaria tant de temps a prendre la decisió de disparar-se.
Té l’arma de dos canons entre les cuixes.
L’únic que se sent és tamborinejar al buc de la barca i el dèbil xiulet del vent a través de la massa de fulles dels arbres.
Tanca els ulls un moment, respira unes quantes vegades, obre els ulls, deixa la culata de la pistola al terra de l’embarcació i s’assegura que l’arma queda fixada a la reixa de fusta. Agafa amb la mà el canó escalfat pel sol i prova d’apuntar-se l’arma al front.
Es troba malament quan pensa que el cap li explotarà aviat.
Les mans li tremolen tant que s’ha d’esperar un moment. Es concentra i s’apunta l’arma al pit.
Les orenetes ja han començat a volar baix i cacen insectes a prop de l’aigua.
«Segurament plourà, a la nit», pensa ell.
Un avió traça una línia blanca al cel i en Pontus torna a pensar en el seu malson.
De sobte sembla que tot el llac s’enfosqueixi, com si l’aigua es tornés negra des de les profunditats.
Es torna a girar cap al fusell, es posa el canó a la boca, sent el frec entre les dents, el gust de metall.
Agafa el gallet quan sent el soroll d’un cotxe. El cor li saltironeja dins del pit. En només un segon li passen molts pensaments pel cap, però entén que deu ser la seva dona, ja que és l’única que sap on és.
Torna a abaixar el fusell, sent com el pols ràpid li colpeja el cos, s’adona de com tremola quan intenta veure alguna cosa entre els arbres cap a la casa de pagès.
Un home s’apropa caminant pel camí cap al pont.
En Pontus triga una mica a entendre que es tracta del detectiu que va anar a l’oficina i li va mostrar la foto de la Veronique.
Però en reconèixer-lo aflora una ansietat completament nova dins seu. Digues que no és massa tard, no para de repetir-se mentre comença a remar cap a terra. Digues que no és massa tard, digues que no haig de realitzar el meu malson, digues que no és massa tard.
* * *
En Pontus Salman no rema directament cap al pont. Té la cara pàl·lida i només mou el cap quan en Joona Linna li demana que vagi cap a ell. En Salman s’assegura que manté la distància quan gira l’esquif remant marxa enrere de manera que la proa mira cap enfora.
En Joona s’asseu al banc de fusta del final del pont esquerdat i descolorit pel sol. La vegetació desprèn escalfor a través de la terra i l’aigua cloqueja suaument.
—Què vol? —pregunta en Pontus amb veu espantada.
—Acabo de parlar amb la seva dona —diu en Joona tranquil·lament.
—Parlar?
—Sí, i jo…
—Ha parlat amb la Veronique? —pregunta en Pontus, preocupat.
—Necessito que em respongui unes quantes preguntes.
—No hi ha temps.
—No tingui pressa per fer això —diu en Joona mirant l’arma de l’esquif.
—Què sap? —mussita en Pontus.
Els rems es mouen suaument per l’aigua.
—Sé que la munició per a Kenya anirà al Sudan —diu en Joona.
En Pontus Salman no contesta.
—Sé que va ser la seva dona qui va fer la foto de la llotja.
En Pontus seu mirant cap avall, aixeca els rems que regalimen i sent com l’aigua li baixa cap a les mans.
—No puc aturar l’acord —diu ell, determinant—. Jo tenia molta pressa, necessitava l’ordre…
—Per tant, va signar el contracte.
—Era segur, encara que es revelés tot. Tothom hauria pogut mantenir que va actuar de bona fe, que ningú era culpable.
—Però de tota manera va sortir malament la cosa —diu en Joona.
—Sí.
—Vaig pensar d’esperar abans d’arrestar-lo…
—Perquè no pot provar res —diu en Pontus.
—No hem parlat amb el fiscal —continua en Joona—. Però estic segur que li reduiria la pena si testifiqués contra Raphael Guidi.
—Testificar, no testificaré pas —diu en Pontus amb veu intensa—. No ho entén vostè, ja me n’adono. He signat un contracte molt especial i si no hagués estat tan fotudament covard, ja hauria fet el mateix que va fer en Palmcrona.
—Nosaltres el protegirem si testifica —diu en Joona.
—En Palmcrona va aconseguir escapar-se —xiuxiueja en Pontus—. Es va penjar i ara és el següent director qui ha de signar el permís d’exportació. En Palmcrona es va tornar molt poc interessant per a en Raphael i va evitar realitzar el seu malson…
La cara sense vida d’en Pontus de sobte s’il·lumina amb un somriure. En Joona se’l mira i pensa que no és veritat que en Palmcrona s’hagués escapat, perquè el seu malson havia de ser que el seu fill morís.
—Una psicòloga ve de camí cap aquí —explica en Joona—. Intentarà convèncer-lo que el suïcidi no és cap escapatòria…
En Pontus Salman comença a remar allunyant-se de la costa.
—Pontus, necessito que em respongui unes preguntes —diu en Joona amb veu més alta—. Ha dit que el següent director de l’ISP estarà obligat a signar el permís d’exportació, però què passaria si refusés fer-ho? No pot rebutjar formar part d’un contracte Paganini? No pot simplement desestimar-ho?
En Pontus para de remar, l’esquif continua lliscant cap a fora, els rems s’arrosseguen a l’aigua.
—Sí que pot —contesta calmadament—. Però no voldrà fer-ho.