4
L’home flotant

El paràgraf 21 de l’acta policial explica com un policia té permís per accedir a una casa, habitació o altre lloc, si hi ha qualsevol motiu que faci creure que algú hi pot haver mort, està inconscient o no pot demanar ajuda.

La raó per la qual l’assistent de policia John Bengtsson va rebre l’encàrrec d’anar a veure el pis de dalt de tot del carrer Grevgatan 2 aquell dissabte de juny era perquè el director general per a la Inspecció de Productes Estratègics, Carl Palmcrona, s’havia absentat de la feina inexplicablement i s’havia perdut, així, una reunió programada amb el ministre d’Afers Estrangers.

Ja fa molt de temps que en John Bengtsson no va a cap domicili per buscar persones mortes o ferides. Normalment sempre és un familiar qui sospita d’un suïcidi. Pares silenciosos, esgarrifats, obligats a esperar al replà de l’escala mentre ell entra dins i busca per les habitacions. A vegades hi troba nois joves gairebé sense pols després d’una sobredosi d’heroïna, també s’ha trobat amb escenes d’assassinat, dones que han estat apallissades fins a morir a la llum del televisor del menjador.

En John Bengtsson entra per la porta del carrer portant totes dues coses: eines per poder entrar a les cases i un rossinyol. Puja amb l’ascensor fins al cinquè pis i truca al timbre de la porta. S’espera una mica, deixa la pesada bossa i examina el pany de la porta de seguretat. De sobte sent uns peus que s’arrosseguen al replà de sota. Sembla com si algú estigués baixant les escales sense fer soroll, de puntetes.

L’assistent de policia John Bengtsson escolta un moment, llavors allarga la mà i empeny el pom de la porta: no està tancada amb clau i l’obre fent-la lliscar suaument amb els quatre dits.

—Hi ha algú a casa? —crida ell.

En John Bengtsson s’espera uns segons, aixeca la bossa per sobre el llindar, tanca darrere seu, s’eixuga els peus a l’estora i llavors camina cap al rebedor.

Se sent una música reposada a l’habitació contigua. Ell continua cap allà, truca i hi entra. És una sala espaiosa, equipada amb mobles espartans, amb tres sofàs Carl Malmsten, una taula de vidre baixa i a la paret una petita pintura d’un vaixell en una tempesta. Una llum blava clara prové de l’equip de música pla i transparent. Dels altaveus se sent una música de violí melancòlica gairebé meravellosa.

En John Bengtsson continua pel passadís cap a les dobles portes, les obre i mira directament una sala amb altes finestres modernistes. La llum estiuenca de fora es filtra a través de les particions del vidre superior de les petites finestres.

Hi ha un home surant al mig de l’habitació blanca.

Sembla sobrenatural.

En John Bengtsson resta dret mirant fixament l’home mort. Sembla que passi una eternitat abans no descobreix la corda d’estendre roba lligada al ganxo del llum.

L’home ben vestit està completament quiet, com si hagués saltat i la imatge hagués quedat en pausa, amb els turmells estirats i les puntes de les sabates mirant cap a terra.

Està penjat, però hi ha alguna cosa més, quelcom que no lliga, alguna cosa que està malament.

En John Bengtsson no pot anar cap al llindar. El lloc de la troballa s’ha de deixar intacte. El cor li batega ràpidament, el ritme del pols és pesat, li costa empassar i no pot apartar la mirada de l’home surant a l’habitació buida.

A en John Bengtsson li comença a ressonar un nom al cap, només un xiuxiueig: Joona, he de parlar amb en Joona Linna.

No hi ha mobles a l’habitació, només un home penjat que molt probablement és Carl Palmcrona, director general d’Inspecció de Productes Estratègics.

La corda està fixada al mig del sostre amb un ganxo del llum al centre del rosetó.

—No tenia res per enfilar-se —pensa en John Bengtsson.

El sostre té una altura de com a mínim tres metres i mig.

En John Bengtsson intenta tranquil·litzar-se, reuneix tots els pensaments i registra tot el que veu. La cara de l’home penjat està pàl·lida com el sucre humit i li sembla veure uns quants punts sagnants en els ulls que té àmpliament oberts. Porta un abric prim sobre l’americana grisa clara i sabates baixes. Damunt del parquet, una mica més lluny del bassal d’orina que s’ha acumulat directament sota el cos de l’home, hi ha una bossa negra i un telèfon mòbil.

De sobte l’home penjat tremola.

En John Bengtsson respira profundament.

El sostre fa un soroll sord, se senten cops de martell que provenen de l’àtic, algú camina pel terra de sobre, es torna a sentir un cop sord i el cos d’en Palmcrona tremola. Es percep el soroll d’una broca i després para. Un home crida alguna cosa. «Necessito més cable, rodet de cable», crida.

En John Bengtsson s’adona que el pols se li estabilitza quan torna passant per la sala. Al vestíbul la porta està oberta. S’atura, pensa que està segur d’haver-la tancat correctament, però també es podria equivocar, naturalment. Deixa l’apartament i, abans d’informar la seva divisió, agafa el mòbil i truca a en Joona Linna, a la Policia Nacional d’Assassinats.