65
Allò que han vist els ulls

Cinc plantes just per sota de la part més moderna de l’edifici de policia hi ha una àrea amb dos apartaments, vuit habitacions per a hostes i dues sales per dormir. Aquesta secció es va fer per garantir l’allotjament de la gestió policial en situacions de crisi, estats d’emergència o catàstrofes. Les habitacions per a hostes també s’havien utilitzat durant deu anys per protegir testimonis en casos excepcionals d’amenaces.

La Penélope Fernández està estirada en un llit d’hospital i sent la fredor que li penetra dins del braç quan la velocitat del gota a gota augmenta.

—T’estem donant una mica de líquid i l’aportació nutricional —li explica la doctora Daniella Richards.

Amb una veu suau li explica què està fent quan li enganxa el catèter al plec del braç.

Les ferides de la Penélope estan netes i embenades, té el peu esquerre lesionat embenat i cosit, la ferida del tall de l’esquena neta i tapada amb cinta, i li han hagut de posar vuit punts a la ferida profunda de la cuixa.

—M’agradaria donar-te una mica de morfina per al dolor.

—Mama —xiuxiueja la Penélope i s’humiteja els llavis—. Vull parlar amb la meva mare.

—Ho entenc —contesta la Daniella—. Ja me n’ocuparé.

Llàgrimes calentes cauen per les galtes de la Penélope i li van a parar als cabells i a les orelles. Sent com la doctora li diu a una infermera que prepari una injecció de 0,5 mil·lilitres de morfina-escopolamina.

L’habitació sembla una habitació normal d’hospital, potser és una mica més acollidora. A la tauleta del costat del llit hi ha un pomet de flors senzill i de les parets pintades de color groc pengen pintures lluminoses. Una bonica prestatgeria de bedoll clar és plena de llibres desgastats.

Aquí la gent ha tingut temps de llegir, és evident. L’habitació no té ni una finestra, però hi ha una làmpada encesa darrere d’una cortina de tela que penja fins a terra, per tal de conduir els pensaments lluny de la sensació de saber que un es troba al fons d’un búnquer.

La Daniella explica dolçament a la Penélope que la deixaran sola una estoneta, però que pot prémer el botó de l’alarma encès si necessita qualsevol cosa.

—Aquí hi haurà una persona tota l’estona per si vols preguntar-li alguna cosa o simplement tenir una mica de companyia —diu ella.

La Penélope Fernández està sola a l’habitació lluminosa. Tanca els ulls mentre l’escalfor de la morfina s’escampa tranquil·lament pel seu cos i l’empeny cap a un son agradable.

Se sent un cruixit dèbil quan una dona amb un nicab negre esclafa amb els peus dues petites figures d’argila assecada al sol. Una nena i el seu germà petit tenen molles i pols sota les sandàlies. La dona amb el vel porta una càrrega pesada de gra a l’esquena i ni s’adona del que fa. Dos nens xiulen i riuen, criden que el nen esclau és mort, que només queden vius uns quants nens esclaus, que tots els furs moriran.

La Penélope s’obliga a expulsar del seu cervell tots els records de Kubbum i abans d’adormir-se experimenta durant uns instants com tones de pedres, sorra, argila i formigó reposen damunt seu. És com si estigués caient directament a l’interior de la terra, caient, caient i caient.

* * *

La Penélope Fernández es desperta, no té forces per obrir els ulls, la morfina encara fa que senti que el cos li pesa. Recorda que està estirada en un llit d’hospital en una habitació protegida, molt avall, sota l’edifici de policia. Ja no necessita escapar més. L’alleujament ve seguit d’una gran onada de dolor i d’anhel. No sap quanta estona ha dormit, pensa que seria capaç de tornar a hivernar, però de tota manera obre els ulls.

Obre els ulls però l’habitació subterrània està totalment negra. Ella parpelleja però no veu res. Ni tan sols està encès el botó d’alarma del costat del llit. De segur que hi ha hagut un tall de subministrament elèctric. Està a punt de cridar, però evita fer-ho quan sent que la porta del passadís fa clic sobtadament. Ella mira fixament cap a la foscor, sent com el cor li batega colpejant-li el pit eixordadorament. Li toquen els cabells, gairebé inapreciablement. Està estirada completament immòbil i sent com algú està dret al costat del llit i li acaricia els cabells, amb molt de compte. Els dits s’entortolliguen amb els seus rínxols. Està a punt de començar a pregar Déu, quan la persona del costat li agafa els cabells i d’una forta estirada la treu del llit. Ella crida quan la llancen contra la paret amb molta força fent caure el quadre envernissat i tombant el suport del gota a gota. Es desploma a terra, envoltada d’un munt de vidres. La continuen agafant pels cabells, l’arrosseguen cap enrere, li donen la volta colpejant-li la cara contra la roda frenada del llit i després d’una estrebada la persona treu un ganivet de fulla negra.

La Penélope es desperta i es troba estirada a terra, s’obre la porta i entra de seguida la infermera. Tots els llums estan encesos i la Penélope entén que ha tingut un malson. L’ajuda a pujar al llit altre cop, la infermera li parla tranquil·lament i després fixa les baranes dels dos costats del llit per evitar que torni a caure.

Passada una estona la suor del cos es torna freda. No es pot moure gaire, la pell dels braços se li posa de gallina. Està estirada boca amunt amb el botó d’emergència a la mà mirant fixament al sostre quan truquen a la porta.

Entra una dona jove amb mitja cabellera trenada i cintes de colors que la mira de manera seriosa i gentil. Darrere seu hi ha un home alt, ros i despentinat amb una cara simètrica i agradable.

—Em dic Saga Bauer —diu la dona—. Sóc de la policia de seguretat. Aquest és el meu col·lega Joona Linna, del Departament d’Investigació Criminal.

La Penélope els mira sense canviar la seva expressió, abaixa la mirada fixant-se en els braços embenats, totes les rascades i contusions i el catèter al plec del braç.

—Ens sap molt de greu tot el que t’ha passat durant aquests últims dies —diu la dona—. I ho entendrem si vols que et deixem sola, però els propers dies haurem de parlar molt amb tu i hauríem de començar amb les primeres preguntes ara mateix.

La Saga Bauer agafa una cadira del petit escriptori i s’asseu a l’extrem del llit.

—Continua perseguint-me, oi? —pregunta la Penélope passada una estona.

—Aquí estàs segura —contesta la Saga.

—Digui’m que és mort.

—Penélope, hem de…

—No van poder aturar-lo —diu ella dèbilment.

—L’agafarem, t’ho prometo —diu la Saga Bauer—. Però ens hi has d’ajudar.

La Penélope sospira profundament i tanca els ulls novament.

—Això serà dur per a tu, però necessitem que ens responguis unes preguntes —continua la Saga—. Saps per què ha passat tot això?

—Pregunti-ho a en Björn —mussita ella—. Potser ell ho sap.

—Què dius? —pregunta la Saga.

—He dit que ho hauria de preguntar a en Björn —xiuxiueja la Penélope obrint els ulls lentament—. Pregunti-ho a en Björn, potser ell ho sap.

Algunes aranyes i cuques han acompanyat la Penélope des del bosc i es passegen per la seva pell. Ella es rasca el front, però la Saga li atura les mans tranquil·lament.

—T’han estat perseguint —diu la Saga—. No em puc ni imaginar que terrible que deu ser això, però necessito saber si reconeixeries el perseguidor. L’havies vist mai abans?

La Penélope sacseja el cap de manera imperceptible.

—Creiem que nosaltres tampoc —diu la Saga—. Però ens en podries fer una descripció, un tatuatge, qualsevol tret característic?

—No —xiuxiueja la Penélope.

—Però potser ens podries ajudar a dibuixar una composició facial, no necessitem gaire cosa per buscar-lo via Interpol.

L’home del Departament d’Investigació Criminal s’acosta cap a ella amb una estranya mirada de color gris clar que s’assembla a les pedres polides del riu.

—Abans ha semblat que sacsejaves el cap —diu ell amb la veu calmada—, quan la Saga t’ha preguntat si t’havies trobat amb el perseguidor prèviament. Correcte?

La Penélope fa que sí amb el cap.

—L’has d’haver vist —continua en Joona amablement—. Perquè altrament no podries saber que mai t’has trobat amb ell.

La Penélope mira fixament cap endavant i recorda com es movia sempre el perseguidor, com si tingués tot el temps del món i malgrat això tot va passar increïblement de pressa. Li ve al cap la imatge de quan ell va recolzar el genoll a terra apuntant-la mentre ella penjava del cable de salvament de l’helicòpter. El veu aixecant l’arma i disparant. Sense pressa, sense estar nerviós. Torna a veure-li la cara quan s’il·lumina amb un llampec. Com es miren directament l’un a l’altre.

—Entenem que estiguis espantada —continua en Joona—. Però nosaltres…

Ell calla quan entra la infermera i els explica que encara no han pogut contactar amb la mare de la Penélope.

—No és a casa, ni tampoc contesta el seu…

La Penélope es lamenta, es tomba tapant-se la cara amb el coixí. La infermera li posa la mà a l’espatlla intentant consolar-la.

—No vull —plora la Penélope—. No vull…

Una segona infermera entra corrents i diu que li afegirà al catèter un medicament contra l’ansietat.

—Els haig de demanar que ens deixin un moment —diu la infermera de pressa a en Joona i la Saga.

—Tornarem més tard —diu en Joona—. Crec que ja sé on pot ser la teva mare. Ho esbrinaré.

La Penélope para de plorar però encara respira ràpidament.

Sent com la infermera prepara la medicació i pensa que l’habitació li recorda la cel·la d’una presó. La seva mare no hi voldrà anar de cap de les maneres, allà. S’omple de coratge i intenta reprimir les llàgrimes durant una estona.

Hi ha moments en els quals la Penélope recorda els seus primers anys. La pudor de cossos bruts la condueix a recordar la cel·la on va néixer i la llum d’una torxa que il·luminava els rostres de les presoneres i com la seva mare la va donar a algú altre que immediatament va començar a xiuxiuejar-li una melodia a l’orella mentre la mare desapareixia entre els guardes.