13
Reconstrucció

A les set d’aquell mateix vespre cinc homes seriosos es troben a la sala 13 del departament de medicina forense de l’institut Karolinska. El detectiu Joona vol dur a terme una investigació preliminar sobre la dona trobada morta a bord d’un iot a l’arxipèlag d’Estocolm. Tot i que és dissabte ha trucat al seu cap, Petter Näslund, i al fiscal en cap, Jens Svanehjälm, per fer una reconstrucció dels fets i convèncer-los que en realitat estan investigant un assassinat.

Un dels llums dels fluorescents del sostre pampallugueja i la llum temperada baixa tremolosa per les parets de rajola blanca i brillant.

—S’ha de canviar el fluorescent —diu en Nålen tranquil·lament.

—Sí —contesta en Frippe.

En Peter Näslund remuga alguna cosa impossible de sentir des d’on és, pressionat contra la paret. Sembla que la seva cara ampla i gran s’agiti a la llum del fluorescent que pampallugueja. Al seu costat espera el fiscal en cap Jens Svanehjälm, amb una expressió d’enuig en la seva cara jove. Sembla que estigui considerant el risc de posar la cartera a terra i repenjar-se a la paret amb el seu vestit tan pulcre.

L’habitació fa olor de solució desinfectant. Al sostre hi ha potents llums orientables fixats a sobre del banc d’acer inoxidable amb doble aixeta i pica. El terra està cobert amb una estora de plàstic gris clar. Una tina de zinc que s’assembla a la del iot ja està gairebé plena. En Joona Linna recull aigua repetidament amb una galleda d’una aixeta que hi ha a la paret amb un desguàs per la part de sota i després la buida a la tina.

—De fet no és cap crim trobar-se algú ofegat en un iot —diu en Svanehjälm, impacient.

—Exactament —diu en Petter.

—Podria tractar-se d’un accident en què s’ha produït un enfonsament del qual encara no s’ha informat —continua en Svanehjälm.

—L’aigua dels pulmons de la noia és la mateixa que l’aigua on el iot surava però en principi no s’ha trobat cap rastre d’aigua ni a la seva roba ni a la resta del cos —diu en Nils Åhlén.

—Estrany —diu en Svanehjälm.

—De segur que hi ha una explicació racional —somriu en Petter.

En Joona buida una última galleda d’aigua a la tina, la deixa a terra, mira amunt i dóna les gràcies als altres quatre per haver-hi anat.

—Sé que és cap de setmana i que tothom se’n vol anar a casa —diu ell—. Però crec que percebo alguna cosa.

—És clar que si vostè ens diu que és important venim —contesta en Svanehjälm amablement i finalment posa la cartera a terra entre els seus peus.

—L’autor del crim va embarcar a bord de l’embarcació esportiva —comença en Joona seriosament—. Va baixar les escales cap a la proa i va veure la Penélope Fernández dormint, va tornar cap a la coberta de popa, va baixar la galleda amb la corda a l’aigua i va començar a omplir la tina que es trobava a la coberta de popa.

—Qui podria voler fer res de semblant? —pregunta en Svanehjälm.

—No ho sé encara, potser es tractava d’una tortura, una simulació d’ofegament…

—Venjança? Gelosia?

En Joona tomba el cap i diu amb aire pensatiu:

—No és un assassí ordinari, potser volia que ella li donés algun tipus d’informació, o volia que digués o admetés alguna cosa i finalment ell va pressionar-li el cap sota la superfície de l’aigua fins que la noia ja no va poder resistir més l’instint de respirar.

—Què hi diu el cap de patologia? —pregunta en Svanehjälm.

En Nålen sacseja el cap:

—Si l’haguessin ofegat —explica ell—, s’haurien trobat restes de violència al cos, blaus…

—Podem esperar una mica a fer objeccions —interromp en Joona—. Ja que m’agradaria començar explicant-los com crec que va ser tot, com va passar, com veig la seqüència de fets al meu cap. I després, quan hagi acabat, podem anar a inspeccionar el cos i veure si la meva teoria queda provada.

—Per què no pot fer mai allò que s’hauria de fer? —pregunta en Petter.

—Me n’haig d’anar a casa aviat —adverteix el fiscal.

En Joona se’l mira amb una mirada grisa gelada que es desprèn d’aquells ulls clars. Es percep un somriure a la comissura dels seus ulls, un somriure que no desvirtua gens la serietat de la mirada.

—La Penélope Fernández —comença ell— havia estat asseguda a la coberta fumant cànnabis, feia calor i estava cansada, va anar a baix a estirar-se al llit i es va adormir amb una jaqueta texana per sobre.

Fa un senyal cap al jove assistent d’en Nålen que s’espera a la porta d’entrada.

—En Frippe ha promès ajudar-me amb la reconstrucció.

En Frippe fa un pas endavant somrient àmpliament. Els flocs de cabells negres li pengen per l’esquena i du uns pantalons de pell plens de rivets. Amb compte, es corda la jaqueta texana per sobre la samarreta negra amb una foto del grup de heavy metal Europe.

—Mirin —diu en Joona suaument i demostra com amb una mà agafa les dues mànigues de la jaqueta d’en Frippe i pot immobilitzar-li els braços per darrere l’esquena i amb l’altra mà li estira els cabells llargs.

—Tinc un control total sobre en Frippe ara mateix i no li faré ni una marca.

En Joona aixeca els braços de l’home jove per darrere de l’esquena. En Frippe gemega i s’inclina cap endavant.

—Tranquil —riu ell.

—Et desfaré el pentinat.

—Pobre de tu —diu en Frippe somrient.

Es produeix una lluita silenciosa on només se senten sospirs. En Nålen sembla preocupat i en Svanehjälm incòmode. En Petter intenta no renegar. En Joona pressiona el cap d’en Frippe dins la tina sense massa problemes, el reté sota l’aigua una estona, deixa anar la seva presa i s’enretira. En Frippe s’aixeca vacil·lant i en Nålen s’apressa amb una tovallola.

—Segurament n’hi hagués hagut prou explicant-ho —diu enutjat.

Quan en Frippe s’ha eixugat, caminen tots en silenci cap a l’habitació del costat, on una forta ferum de descomposició empesta l’aire fresc. Una paret està coberta de portetes frigorífiques d’acer inoxidable en tres nivells. En Nålen obre la porta 16 i n’extreu una caixa. En un catre petit hi descansa el cos de la noia. Nua i sense color, amb una xarxa vascular marró al voltant del coll. En Joona assenyala la marca en forma de corba que té sobre el pit.

—Treu-te la roba —li diu a en Frippe.

En Frippe es descorda la jaqueta i es treu la samarreta negra. El seu pit deixa veure una marca d’un color rosa pàl·lid que segueix la vora de la tina, una línia corbada que recorda una boca que riu.

—Hòstia consagrada —diu en Petter.

En Nålen s’avança una mica i examina el cuir cabellut de la noia morta. Agafa una llanterna i enfoca directament la pell pàl·lida de sota els seus cabells.

—No necessito cap microscopi, algú l’ha agafat molt fort pel cap.

Apaga la llanterna i se la desa a la butxaca de la bata.

—En altres paraules… —diu en Joona.

—En altres paraules té raó, naturalment —diu en Nålen, i aplaudeix.

—Assassinat —sospira en Svanehjälm.

—Impressionant —diu en Frippe traient-se una mica de llapis d’ulls de la galta.

—Gràcies —contesta en Joona, absent.

En Nålen se’l mira amb cara de pregunta:

—Què passa, Joona? Què ha vist?

—No és ella —diu.

—Què?

Les mirades d’en Joona i en Nålen s’encreuen i en Joona assenyala el cos que tenen al davant.

—Aquesta no és la Penélope Fernández, és algú altre —diu ell, i es troba amb la mirada del procurador—. La dona morta no és la Penélope. He vist el carnet de conduir i estic segur que aquesta no és ella.

—Però què…

—El més probable és que la Penélope Fernández també sigui morta —diu ell—, però si és així encara no l’hem trobada.