14
Una festa nocturna

El cor de la Penélope batega increïblement de pressa. Intenta respirar calmadament, però l’aire li vibra a la gola. Rellisca per les roques aspres, arrossega la molsa humida a mesura que va baixant i arriba a baix de tot entre els avets atapeïts. Està tan espantada que tremola. Continua gatejant cap al tronc on s’acumula la foscor de la nit. Se sent plorar a si mateixa quan pensa en la Viola. En Björn encara està assegut en la foscor, sota les branques, abraçant-se amb els braços mentre no para de remugar la mateixa cosa tota l’estona.

Han marxat corrent atemorits, no han mirat ni al seu voltant, han ensopegat, han caigut, s’han aixecat, s’han enfilat en arbres caiguts, s’han tornat a colpejar les mateixes ferides de les cames, braços i mans, però malgrat això no han parat de córrer.

La Penélope ja no sap a quina distància es troba el perseguidor, si ja els ha trobat, si s’ha donat per vençut o ha decidit esperar.

«Potser es tracta tot d’un malentès», pensa ella. «Un greu malentès».

El seu pols s’estabilitza.

Es troba malament, té ganes de vomitar i empassa amb dificultat.

—Oh Déu meu, oh Déu meu —ploriqueja tota l’estona—. Això no pot ser, hem de buscar ajuda, haurien de trobar el iot aviat i començar a buscar-nos…

—Xxxt —la fa callar en Björn, amb mirada espantada.

Les mans li tremolen. Li passen pel cap imatges ràpides.

Ella parpelleja per no veure-les, es mira les sabatilles d’esport blanques, la pinassa marró de terra, els genolls bruts i ensangonats d’en Björn, però de tota manera les imatges s’interposen dins del seu cap: la Viola és morta, està asseguda a la vora del llit amb els ulls oberts, amb una mirada transparent, té taques blanques a la cara mullada i els cabells xops i desgrenyats.

D’alguna manera la Penélope entenia que l’home que era a la platja i cridava en Björn perquè nedés cap a la sorra era el mateix que havia matat la seva germana. Ella ho sentia així, va ordenar tots els fragments de records que li voltaven pel cap i va escanejar la imatge instantàniament. Altrament, a hores d’ara tots serien morts.

La Penélope va cridar en Björn. Van perdre massa temps, tot va passar tan a poc a poc, i a sobre ella el va ferir amb la punta de l’arpó abans d’aconseguir pujar-lo al iot.

El bot pneumàtic va vorejar Stora Kastkär augmentant la velocitat pel mar obert i pla.

Ella va timonejar tot recte directament cap a un pont de fusta vell, va fer marxa enrere i va apagar els motors quan la proa va topar amb un pal. Van lliscar cap a un costat emetent un soroll de cruixit, van abandonar el iot, presos pel pànic, i no es van emportar res, ni tan sols un telèfon. La Penélope va saltar al pendent aguantant-se amb la mà, es va girar i va veure com l’home vestit de negre atracava ràpidament el bot pneumàtic al pont.

La Penélope i en Björn van córrer cap al bosc d’avets, s’afanyaven fent ziga-zagues, esquivant arbres, pedres fosques arrodonides, en Björn va gemegar en trepitjar unes branques amb els peus descalços.

La Penélope l’arrossegava, el perseguidor no era gaire lluny darrere d’ells.

Cap dels dos no podia pensar, no tenien cap pla, s’endinsaven morts de por per les falgueres i els nabius.

La Penélope s’escoltava com plorava mentre corria, cridava amb una veu que mai abans havia sentit.

Una branca grossa li va fregar la cuixa de tal manera que la cremor la va fer aturar. Se li va tallar la respiració, es lamentava i amb mans tremoloses va doblegar les branques i va veure en Björn que s’acostava corrent. Sentia un dolor terrible al múscul de la cuixa. Va continuar endavant, va augmentar la velocitat, sentia en Björn darrere i va continuar fins a endinsar-se encara més en el bosc espès sense mirar al seu voltant.

Alguna cosa passa amb els pensaments quan un està mort de por. Ja que l’estat de pànic no és constant, es trenca ara i adés per fer lloc al raonament purament racional. És el mateix que apagar un soroll i trobar-se amb una visió general sobtada i silenciosa. Llavors la por torna a venir, els pensaments van tots cap a la mateixa direcció, donen voltes en cercle i un només vol córrer, fugir del perseguidor.

La Penélope no deixava de pensar que havien de trobar gent, que devia haver-hi centenars de persones a Ornö aquella nit. Havien de buscar zones urbanitzades més cap al sud, aconseguir ajuda, un telèfon, i alertar la policia.

Es van amagar entre branques atapeïdes, però passada una estona no van poder suportar la por i van continuar fugint.

La Penélope corria i sentia de nou la presència del perseguidor, li semblava sentir els seus passos llargs i ràpids. Ella sabia que l’home no havia parat de córrer. Els atraparia aviat si no trobaven ajuda, si no arribaven a les cases habitades.

El terra feia pendent altre cop, les pedres es desprenien sota els seus peus i rodolaven cap avall.

I si la Viola no estigués morta i necessités ajuda? La por envaïa la seva ment. D’alguna manera la Penélope volia pensar això perquè sabia que la veritat era molt pitjor. Era conscient que la Viola era morta, però tot era inexplicable, com una gran tenebra. No volia entendre-ho, no podia, ni tan sols ho volia intentar.

Escalaven novament el costerut penya-segat, entre pins amb branquillons com fregalls, pedres i nabius vermells. Ella s’ajudava amb les mans fins a arribar a la cresta. En Björn era darrere d’ella, intentava dir alguna cosa però li faltava l’aire, simplement va arrossegar-la cap avall amb ell. A l’altre costat de la cresta el bosc acabava amb la platja oest de l’illa. Entre els arbres foscos, van veure la superfície lluminosa de l’aigua. Ja no els quedava gaire per arribar-hi. Van continuar cap avall. La Penélope va relliscar i va caure al buit profundament. Va anar a petar a terra colpejant-se les dents contra els genolls; va recuperar la respiració i va tossir.

Va intentar aixecar-se, es preguntava si s’havia trencat alguna cosa i de sobte va sentir música, gent parlant i rient fort. Es va ajudar amb la paret mullada de la roca, va eixugar-se els llavis i es va mirar la mà sangonosa.

En Björn va baixar i la va estirar, va assenyalar per on havien de continuar; estaven fent una festa uns metres més endavant. Es van agafar les mans i van començar a córrer. Entre els arbres foscos van veure una cadena de llums de colors a l’encanyissat que hi havia al voltant de la terrassa amb vistes a l’aigua.

Van continuar caminant, esperant.

Hi havia gent a fora d’una bonica casa d’estiu de color granat; estaven asseguts al voltant d’una taula. La Penélope sabia que era mitjanit, encara que el cel fos clar. Ja feia estona que havien menjat, hi havia gots i tasses de cafè, plats i bols de patates xips sobre la taula.

Alguns dels que seien a la taula cantaven cançons tots junts, d’altres parlaven mentre s’omplien els gots de vi negre directament dels brics.

La barbacoa encara desprenia escalfor. Els nens presumptament dormien a la casa amb mantes per sobre. A en Björn i a la Penélope els semblava que aquella gent venia d’un altre món. Tenien unes cares clares i calmades. Un serè esperit de comunitat els unia fent pinya.

Només hi havia una persona fora del cercle. Estava separat del grup amb la mirada enlaire cap al bosc, com si estigués esperant visita. La Penélope es va aturar en sec i li va prémer fort la mà a en Björn. Es van ajupir a terra i es van amagar darrere d’un avet baix.

En Björn semblava espantat, astorat. Però ella estava segura del que havia vist. El perseguidor va imaginar-se per on anirien i va arribar a la casa abans que ells. Sabia que els llums i el so de la festa els haurien atret i que ells, com les mosques, sabrien trobar el camí cap allà. Per tant, els va esperar, els espiava entre els arbres negres, volia trobar-los una mica més amunt, al marge del bosc. A ell no li feia por que la gent de la festa sentís crits, sabia que no s’aventurarien a entrar dins el bosc ja que era tard.

Quan la Penélope va gosar mirar cap amunt, ell ja no hi era. Ella estava commoguda per l’adrenalina que se li havia escampat per la sang. Potser el perseguidor pensava que s’havia equivocat, rumiava ella mentre mirava al seu voltant.

Potser havia corregut cap a una altra direcció.

Ella ja començava a pensar que ja no haurien de fugir més, que en Björn i ella baixarien a la festa i alertarien la policia, quan de sobte el va tornar a veure.

Estava dret, enganxat a un tronc d’arbre, no gaire lluny.

Amb moviments equilibrats el perseguidor va treure uns prismàtics negres amb lents de color verd clar.

La Penélope s’arrossegava per terra al costat d’en Björn, intentava lluitar amb totes les seves forces contra el desig de fugir sense tenir un pla, només volia córrer i córrer. Va mirar entre els arbres com l’home aixecava l’instrument òptic i se l’apropava als ulls i va pensar que devia ser un sensor d’infraroigs o uns prismàtics de visió nocturna.

La Penélope va agafar en Björn per la mà i el va arrossegar allunyant-lo de la casa, la música, cap enrere, endinsant-se en el bosc. Al cap d’una estona ella ja va atrevir-se a posar l’esquena recta. Van començar a córrer al llarg d’un pendent, suaument arrodonit pel gel de gruix quilomètric que una vegada es va moure cap a l’Europa del nord. Van continuar a través dels arbustos caòtics, per darrere una gran roca i per sobre un cim esberlat. En Björn es va agafar amb una mà en una branca per lliscar cap avall. El cor de la Penélope bategava molt fort, els músculs de les cuixes li tremolaven, intentava respirar tranquil·lament, però tot i així es quedava sense alè. Va lliscar per la roca rugosa esgarrapant-se amb la molsa i les falgueres. Va arribar a baix, a terra, entre els avets atapeïts. En Björn només portava el banyador fins als genolls, tenia la cara pàl·lida i els llavis gairebé blancs.