30
El dolor

En Joona Linna i en Nathan Pollock aparquen a Hornsgatan i miren precipitadament la foto impresa d’en Daniel Marklund. Surten del cotxe i caminen ràpidament tot recte pel carrer transitat i entren per les portes del petit teatre.

El Teater Tribunålen^[9] és un grup de teatre lliure, amb ingressos que provenen de la venda de les entrades, que ha fet tota mena de representacions des de l’Orestíada fins al Manifest Comunista.

En Joona i en Nathan baixen ràpidament per l’ampla escala i continuen cap al recinte combinat de bar i taquilla. Una dona amb els cabells negres i llisos i que porta una arracada de plata al nas els fa un somriure. Tots dos mouen el cap amablement però passen sense dir paraula.

—Busquen algú? —crida ella quan aquests comencen a pujar les escales metàl·liques.

—Sí —contesta en Pollock d’una manera gairebé inaudible.

Entren en una oficina desordenada on hi ha una fotocopiadora, un escriptori i un tauler on pengen retalls de diaris. Davant d’un ordinador hi ha assegut un home prim amb els cabells embullats i un cigarret apagat que li penja de la boca.

—Hola, Richard —diu en Pollock.

—Qui és vostè? —pregunta l’home, absent, mentre torna a dirigir la mirada cap a la pantalla.

Continuen cap als camerinos dels actors amb roba penjada pulcrament, una taula de maquillatge i un lavabo.

Al damunt d’una taula hi ha un gerro amb flors.

En Pollock mira al seu voltant i després assenyala cap a fora. Van tot recte cap a una porta d’acer on hi diu «Centre d’electricitat».

—És aquí on haurien de ser —diu en Pollock.

—A l’armari elèctric d’un teatre?

En Pollock no contesta mentre força el pany ràpidament. Fan un cop d’ull al lloc estret amb comptadors elèctrics, caixes de fusibles i moltes caixes de mudances. La llum del sostre no funciona, però en Joona s’enfila per damunt de les caixes, trepitja bosses de paper amb roba vella i troba una nova porta darrere d’una escala extensible penjada. Obre la porta i continua per un passadís amb parets nues de formigó. En Nathan Pollock el segueix. L’aire mancat d’oxigen és molt carregat allà dins. Fa pudor d’escombraries i de terra humida. Se sent de lluny una música amb un ritme difícil d’entendre. A terra hi ha un prospecte en què es veu el líder guerriller marxista Che Guevara amb una metxa encesa que li surt del cap.

—La Brigada s’amaga aquí des de fa un parell d’anys —diu en Pollock tranquil·lament.

—Podria haver portat algunes pastetes.

—Prometi’m que vigilarà.

—Només em preocupa que en Daniel Marklund no sigui aquí.

—Sí que hi serà, sembla que no se’n mou mai.

—Gràcies pel seu ajut, Nathan.

—Potser el millor serà que hi entri amb vostè —diu en Pollock—. Només té un parell de minuts abans que la Säpo no assalti el local i podria ser perillós.

Els ulls grisos d’en Joona es fan més estrets però diu amb veu dolça:

—Només vaig a fer-li una visita.

En Nathan torna cap al teatre i tus quan desapareix empenyent les portes que es tanquen darrere seu. En Joona es queda dret, quiet un segon, al passadís buit tot sol, seguidament treu l’arma, comprova que el carregador sigui ple i se la torna a posar a la pistolera. Continua cap a la porta d’acer del final del passadís.

La porta és tancada i s’esvaeixen un parell de valuosos segons mentre intenta forçar el pany.

En el color blau de la porta algú hi ha gravat «la Brigada» amb lletres molt petites. La totalitat de la paraula no fa més de dos centímetres.

En Joona pressiona la maneta de la porta, obre amb compte i es troba amb una música forta i estrident.

Sembla una versió adaptada electrònicament de la cançó de Jimi Hendrix Machine Gun. La música tapa qualsevol altre soroll, els tons de la guitarra estrident segueixen un ritme de somni onejant cap endavant.

En Joona tanca la porta darrere seu i continua mig corrent cap a un local que és ple de porqueria. Llibres apilats i revistes velles arriben fins al sostre. Està gairebé fosc però en Joona creu que totes aquelles piles formen un sistema de passadissos, un laberint que condueix a noves portes.

Camina de pressa pel passadís, arriba a una llum tènue, continua endavant fins a una bifurcació i tomba cap a la dreta, però es gira ràpidament.

Li ha semblat veure alguna cosa, un moviment sobtat.

Una ombra que desapareixia pel racó de l’ull.

No n’està segur.

En Joona camina endavant però s’atura a la cantonada per veure alguna cosa. El cable d’una bombeta nua es gronxa des del sostre. A través de la música en Joona sent de sobte un brogit, algú que crida darrere les parets. S’atura, va cap enrere i treu el cap per un passadís estret on un munt de revistes s’han tombat i han quedat escampades per terra.

En Joona comença a tenir mal de cap, pensa que hauria de menjar alguna cosa, que hauria d’haver portat alguna cosa de casa, amb un parell de preses de xocolata negra ja n’hi hauria hagut prou.

Camina cap a les revistes de terra i va a parar a una escala de cargol que porta al pis inferior. Hi fa olor de fum dolç. S’agafa fort a la barana, intenta caminar de puntetes tan de pressa com pot, però sent com l’escala metàl·lica grinyola de tota manera.

S’atura a l’últim esglaó de baix de tot davant d’una cortina de vellut negre i es posa la mà a la pistolera. La música és més fluixa, aquí. Una llum vermella es cola per un forat de la cortina juntament amb una forta ferum de cànnabis i suor. En Joona intenta veure alguna cosa però l’angle de visió és molt reduït. A la cantonada hi ha un pallasso de plàstic amb una bombeta vermella que fa de nas. En Joona vacil·la uns segons i llavors entra a l’habitació a través de la cortina de vellut negre. El pols se li accelera i el mal de cap empitjora quan fa un moviment circular amb la mirada. Al terra de formigó polit pot veure-hi una escopeta de dos canons i una caixa oberta amb cartutxos de caça, sòlides i pesants bales de plom que provoquen grans ferides a la pell. En una cadira d’oficina hi seu un home despullat. Fuma amb els ulls tancats. No és en Daniel Marklund, constata en Joona. Una dona rossa amb els pits nus està ajupida de cara a la paret sobre un matalàs amb una flassada militar que li envolta els malucs. Es troba amb la mirada d’en Joona, li tira un petó i passant de tot fa un glop de cervesa d’una llauna.

Se sent un crit que ve de l’única porta oberta.

En Joona no els treu els ulls de sobre mentre alça l’escopeta de perdigons, enfoca la boca de l’arma a terra i trepitja el canó perquè es trenqui.

La dona abaixa la llauna i, absent, es rasca sota l’aixella.

Amb compte, en Joona abaixa l’arma i continua travessant l’habitació, passa per davant de la dona del matalàs i entra en un passadís amb un sostre baix amb malla de filferro i un material d’aïllament groc. L’aire està carregat de fum de cigar. Una forta llum l’il·lumina directament i ell intenta protegir-se amb la mà. Al final del passadís pengen unes làmines de plàstic industrial. En Joona està encegat i gairebé no pot veure què ha passat. Només percep moviments i sent l’eco d’una veu, ansiosa i espantada. De sobte algú crida fort, molt a prop. El crit surt del fons de la gola i continua amb una respiració ràpida i esbufecs.

En Joona, amagat, corre ràpidament cap endavant, passa la llum encegadora i de sobte veu l’habitació darrere del plàstic gruixut.

L’habitació és plena de fum.

Una dona petita i musculosa amb passamuntanyes, texans negres i samarreta marró està dreta davant d’un home amb roba interior i mitjons. Té els cabells rapats i al front un tatuatge que diu «Poder blanc». Ell s’ha mossegat la llengua i la sang li regalima per la barbeta, el coll i una panxa prominent.

—Si us plau —xiuxiueja ell i mou el cap.

En Joona veu el cigarret encès que la dona aguanta amb la mà enlaire. De sobte la dona va cap a l’home i li apaga el cigarret al front fent pressió sobre el tatuatge, ell crida com un boig. L’estómac greixós i els pits caiguts li tremolen. Es pixa a sobre, un punt fosc s’escampa pels calçotets blaus i l’orina li regalima per les cames nues.

En Joona s’ha tret la pistola, s’apropa a l’espai que hi ha entre les làmines del plàstic gruixut protector i al mateix moment intenta veure si hi ha més gent a l’habitació. No hi veu ningú més i quan obre la boca per cridar l’arma li cau a terra. Dringa contra el formigó nu i va a parar al costat de la coberta de plàstic. Es mira la mà amb cara de pregunta, veu com li tremola i en aquell mateix segon sent el dolor més intens. En Joona perd la vista, sent un moviment pesat, trencador, dins del front. No pot evitar de gemegar i es veu obligat a recolzar-se contra la paret amb una mà, té la sensació d’estar a punt de perdre la consciència però al mateix temps sent les veus de la gent de darrere el plàstic.

—A la merda amb això —crida la dona del cigarret—. Digues d’una vegada què collons vas fer.

—No me’n recordo —crida l’home.

—Què vas fer?

—Em vaig portar malament amb un noi.

—Vull més detalls!

—Li vaig cremar l’ull.

—Amb un cigarret —diu ella—. Un nen de deu anys…

—Sí, però jo…

—Per què? Què va fer?

—El vam seguir des de la sinagoga i cap avall a…

En Joona no s’adona que l’home despenja un pesat extintor de la paret. Perd la noció del temps. Tot li fa voltes. L’única cosa que sent és un mal de cap terrible i un xiulet fort que li retruny a les orelles.