102
Quan la imatge es gira

L’Axel Riessen està estirat vestit al llit d’una de les cinc suites de què disposa el magnífic iot d’en Raphael Guidi. Al seu costat hi ha una carpeta amb tota la informació detallada referent a la donació de fetge, un home en coma després d’una operació sense èxit. Tots els valors són perfectes. El tipus de teixit encaixa perfectament amb el de l’Axel.

Mira fixament el sostre i sent com el cor li batega fort al pit. Fa un bot quan truquen sobtadament a la porta. És l’home vestit de blanc que el va rebre després del viatge en helicòpter.

—A sopar —diu l’home breument.

Passen plegats per un balneari. L’Axel fa una ullada a les banyeres verdes enfonsades, plenes d’ampolles buides i llaunes de cervesa. Encara hi ha tovalloles embolicades amb plàstics damunt d’elegants prestatgeries de marbre per totes les parets. Darrere les parets de vidre esmerilades es pot endevinar un gimnàs. Una doble porta de metall mat llisca silenciosament cap a un costat quan passen per la zona de relaxació amb una estora beix, seients i una taula baixa però massissa de pedra calcària polida. Un raig de llum estrany i fosc reposa sobre l’habitació i crea unes ombres i uns punts de llum que llisquen per les parets i el terra. L’Axel alça la mirada i veu que són sota la gran piscina del iot. El terra de la piscina està fet de vidre i per sobre la porqueria i els mobles arraconats es pot veure el cel pàl·lid.

En Raphael Guidi seu en un sofà, vestit amb els mateixos pantalons d’esport d’abans i una samarreta blanca que s’estén per sobre la seva panxa.

Dóna copets al lloc del seu costat i l’Axel continua cap a ell i s’asseu. Els dos guardaespatlles estan drets darrere d’en Raphael com dues ombres. Ningú diu res. El telèfon d’en Raphael Guidi sona, ell contesta i comença una llarga conversa.

Passada una estona, l’home vestit de blanc torna amb un carret de servei. En silenci para la taula baixa de marbre amb gots i plats, un plat gran amb hamburgueses a la brasa, pa i patates fregides, una ampolla de quètxup i una ampolla de plàstic gran de Pepsi Cola.

En Raphael no aixeca la mirada i continua la conversa.

Amb una veu neutral discuteix molt detalladament temes sobre rapidesa de producció i logística.

Ningú diu res, tothom espera pacientment.

Després de quinze minuts, en Raphael Guidi acaba la conversa i mira l’Axel Riessen tranquil·lament.

—Potser li ve de gust una copa de vi —diu ell—. Podrà aconseguir un nou fetge d’aquí a pocs dies.

—M’he llegit diverses vegades la informació refent a la donació —diu l’Axel—. Perfecte, estic impressionat, tot és correcte…

—És interessant el tema dels desitjos —contesta en Raphael—. El que un desitja més per a si mateix. Desitjaria que la meva dona fos viva, que poguéssim viure plegats.

—Ja ho entenc.

—Però per a mi els desitjos també es relacionen amb allò oposat —diu en Raphael.

Agafa una hamburguesa i un cartró de patates fregides i després li passa la safata a l’Axel.

—Gràcies.

—En un balançó el pes del desig fa pujar el malson de l’altre —continua en Raphael.

—El malson?

—Sí, vull dir… anem donant voltes a les nostres vides carregant amb molts extrems, carreguem desitjos que mai es compleixen i malsons que mai es fan realitat.

—Pot ser —contesta l’Axel mossegant l’hamburguesa.

—El seu desig és poder recuperar el son, però em pregunto… com s’imagina l’altre balançó, com és el seu malson?

—De fet no ho sé —somriu l’Axel.

—De què té por? —pregunta en Raphael mentre sala les patates fregides.

—Malaltia, mort…, intens dolor.

—Naturalment, dolor, hi estic d’acord —diu en Raphael—. Però per a mi, he començat a fixar-me en el meu fill. Aviat es farà un home i ja temo el dia que es doni la volta i no el torni a veure més.

—Soledat?

—Sí, crec que sí —diu en Raphael—. La soledat total és probablement el meu gran malson.

—Jo ja estic sol —somriu l’Axel—. Ja he passat el pitjor.

—No ho digui, això —fa broma en Raphael.

—No, però que allò es tornés a repetir…

—Què vol dir?

—Oblidi-ho, no en vull parlar.

—Que vostè provoqués el suïcidi d’una noia una altra vegada —diu en Raphael lentament posant alguna cosa sobre la taula.

—Sí.

—Qui es trauria la vida?

—La Beverly —xiuxiueja l’Axel i veu que l’objecte que en Raphael ha posat sobre la taula davant d’ell és una foto.

Està posada de cap per avall.

L’Axel estira la mà sense de fet voler-ho fer. Els dits li tremolen en girar la foto. S’emporta la mà al pit i esbufega per respirar. A la foto es pot veure la cara de curiositat de la Beverly al llum del flaix d’una càmera. Mira fixament la foto i intenta entendre-la.

S’adona que es tracta d’una advertència, perquè la foto s’havia fet feia pocs dies, a dins de casa seva, a la cuina quan la Beverly provava el violí i va entrar per buscar un gerro per al ram de dents de lleó.