46
La fotografia

Tant la Saga com en Joona dubten que la majordoma Edith Schwartz els pugui dir alguna cosa decisiva, però potser els pot portar cap a la foto i així podran donar el cas per acabat.

La Saga posa l’intermitent dret, surt de l’autopista i redueix la velocitat, després gira a l’esquerra per la carretera 77, passa pel viaducte per sota l’autopista en direcció a Knivsta però molt aviat tomba per un caminet de grava i condueix paral·lelament a l’autopista.

Els petits avets d’un bosc creixen atapeïts damunt la rotació de conreus d’un terreny. El mur de la vora d’un dipòsit d’adob ha cedit i el sostre metàl·lic penja torçat.

—Ja hauríem d’haver arribat —diu la Saga mirant-se el GPS.

Avancen a poc a poc i s’aturen davant d’una barrera rovellada. Quan en Joona baixa del cotxe sent el trànsit de l’autopista com un estrèpit sense vida que es gronxa.

Vint metres més enllà es pot veure una casa de planta baixa de totxos grocs bruts, porticons collats i rajoles de ciment amb molsa a la teulada.

A mesura que es van acostant a la casa van sentint un soroll com de remolí.

La Saga es mira en Joona. Caminen cap a la porta d’entrada cautelosament i a la vegada molt atents. Darrere la casa se sent grinyolar i tot seguit el xerric metàl·lic un altre cop.

El soroll s’apropa ràpidament i un gos gros se’ls llança al damunt. S’aguanta amb les potes del darrere i amb la boca oberta a només un metre de la Saga. Després s’enretira, abaixa les potes del davant i comença a bordar. És un enorme pastor alemany amb el pelatge descurat. Borda de manera agressiva, mou el cap i corre d’un costat a l’altre. Veuen que està lligat a una llarga cadena. Quan corre, la corretja llisca al llarg del cable d’acer i produeix aquest soroll de remolí i de grinyol.

El gos es tomba una altra vegada i corre cap a en Joona, la corretja fa que s’aturi i l’estreba elàsticament cap enrere. Borda sense control però de sobte calla com a resposta a una veu que prové de darrere les parets.

—Nils —crida una dona.

El gos gemega i camina fent voltes en cercle amb la cua entre les cames. El terra cruix i passada una estoneta s’obre la porta. El gos se’n va corrents cap a darrere la casa amb el so de remolí enganxat a ell. L’Edith surt a fora, a les escales, vestida amb un barnús gruixut de color morat i se’ls queda mirant.

—Necessitem parlar amb vostè —diu en Joona.

—Ja els he dit tot el que sé —contesta ella.

—Podem passar?

—No.

En Joona fa un cop d’ull per sobre d’ella dins la casa fosca. La sala d’estar és plena de paelles i plats, un cable gris d’aspirador, roba, sabates i gàbies de crancs de riu rovellades.

—No ens fa res parlar aquí —diu la Saga amablement.

En Joona mira les seves anotacions i comença a fer preguntes comprovant els detalls de l’interrogatori. És un mètode rutinari per trobar possibles mentides o corregir els processos, ja que sovint és difícil recordar detalls que no són veritat quan un és interrogat.

—Què va menjar en Palmcrona dimecres?

—Hamburgueses de vedella amb crema de llet —contesta ella.

—Amb arròs? —pregunta en Joona.

—Patates. Sempre patates bullides.

—A quina hora va arribar al pis d’en Palmcrona dijous?

—A les sis en punt.

—Quins encàrrecs havia de fer vostè quan va marxar del pis d’en Palmcrona dijous?

—Em va donar temps lliure.

En Joona la mira als ulls i no veu cap motiu per donar voltes a les preguntes importants.

—En Palmcrona ja havia penjat la soga al sostre dimecres?

—No —contesta l’Edith.

—Vostè li va dir que sí al nostre col·lega, en John Bengtsson —diu la Saga.

—No.

—Tenim tot l’interrogatori enregistrat —diu la Saga amb una irritació retinguda, però després es tranquil·litza sobtadament.

—Va dir-li alguna cosa a en Palmcrona sobre la soga? —pregunta en Joona.

—No parlàvem d’assumptes privats.

—Però no és una mica estrany deixar un home sol amb una soga penjant del sostre? —pregunta la Saga.

—No podia quedar-me contemplant-ho tot el dia —contesta l’Edith amb un petit somriure.

—No —diu la Saga tranquil·lament.

Per primera vegada l’Edith es mira la Saga com cal. Sense avergonyir-se, repassa amb la mirada els llargs cabells brillants i rossos de la Saga decorats amb cintes de colors, la cara sense maquillar, els texans descolorits i les sabatilles esportives.

—No ho puc lligar de cap manera, tot això —diu la Saga, cansada—. Li va dir al nostre col·lega que va veure la soga penjada dimecres, però justament ara, quan li ho pregunto, diu exactament el contrari.

En Joona es mira el seu bloc de notes i veu el que ha escrit fa uns minuts, quan la Saga ha preguntat si en Palmcrona ja havia penjat la soga dimecres.

—Edith —diu en Joona—. Em sembla que ja sé a què es refereix.

—Bé —contesta ella tranquil·lament.

—Referent a la pregunta sobre si en Palmcrona havia penjat la soga ja dimecres, vostè ha contestat que no perquè no va ser ell qui va penjar-la.

La dona vella aixeca la vista mirant-lo durament i diu severament:

—Ell ho va intentar, però no podia. Tenia l’esquena massa rígida després de l’operació de l’hivern passat… Per tant, em va demanar que ho fes jo.

Es fa silenci altre cop. Els arbres resten immòbils sota la llum del sol.

—Així doncs, va ser vostè qui dimecres va lligar la corda d’estendre roba a una soga i al ganxo del llum? —pregunta en Joona.

—Ell va fer el nus i em va aguantar l’escala mentre jo pujava.

—Després vostè va desar l’escala, va ocupar-se de les seves feines de la casa i va tornar dimecres al vespre, quan ja s’havien rentat els plats del sopar —diu en Joona.

—Sí.

—Va tornar al matí —continua ell—. Va entrar com de costum i va preparar l’esmorzar.

—Sabia que no estava penjat a la soga, llavors? —pregunta la Saga.

—Vaig fer un cop d’ull a la petita sala d’estar —contesta l’Edith.

Alguna cosa que sembla ser un somriure sarcàstic passa com un llampec per la boca tancada de l’Edith.

—Ja ha dit anteriorment que en Palmcrona es va menjar l’esmorzar com cada dia, però aquell matí, en canvi, no va anar a la feina.

—Va estar assegut a la sala de la música com a mínim una hora.

—Escoltant música?

—Sí —contesta ella.

—Abans de dinar va fer una curta trucada telefònica —diu la Saga.

—No ho sé, era al despatx amb la porta tancada, però abans de seure a taula per menjar-se el salmó escalfat em va dir que demanés un taxi per a les dues en punt.

—Havia d’anar a l’aeroport d’Arlanda —diu en Joona.

—Deu minuts abans de les dues va rebre una trucada?

—Sí, ja s’havia posat l’abric i va contestar estant encara a la sala d’estar.

—Va sentir què va dir? —pregunta la Saga.

L’Edith es va quedar immòbil, es va rascar la tireta i va recolzar la mà a la maneta de la porta.

—No és cap malson morir —va dir suaument.

—Li he preguntat si va sentir què va dir —diu la Saga.

—Ara m’hauran de perdonar —diu l’Edith breument tancant la porta.

—Esperi’s —diu en Joona.

La porta encara en moviment s’atura sobtadament i ella se’l mira per l’escletxa sense obrir-la ni un centímetre més.

—Ha tingut temps d’endreçar el correu d’en Palmcrona d’avui? —pregunta en Joona.

—Naturalment.

—Ha recollit tot el que no era publicitat —diu en Joona.

Ella fa que sí amb el cap, entra a la casa, tanca la porta i al cap d’una estona torna amb un cubell de plàstic blau ple de cartes.

—Gràcies —diu en Joona agafant-lo.

Ella tanca la porta amb clau. Passats uns segons es torna a sentir el so de remolí de la cadena del gos que es mou. Ells perceben els lladrucs agressius just darrere seu quan s’asseuen al cotxe.

La Saga engega el motor, posa la marxa i avança. En Joona es posa els guants protectors i fulleja les cartes del cubell, agafa un sobre blanc amb una adreça escrita a mà, l’obre i amb compte estira la foto per la qual han mort com a mínim dues persones.