39
Més lluny

La Penélope corre costa amunt, rellisca amb les pedres soltes, llisca cap avall, aterra amb la mà, es colpeja l’espatlla i el coll. Està sense alè i mira enrere, cap avall entre els arbres, a la foscor, entre els troncs, amb pànic de veure el perseguidor altra vegada.

En Björn camina pujant cap a ella, la suor li regalima per les galtes, té els ulls injectats de sang i li denoten persecució, remuga alguna cosa i ajuda la Penélope a pujar.

—No ens podem aturar —xiuxiueja ella.

Ja no saben on és el perseguidor, si el tenen a prop o si els ha perdut la pista. No feia gaires hores estaven estirats al terra d’una cuina mentre ell mirava per la finestra.

Ara corren cap amunt, s’estrenyen per poder passar entremig dels avets, senten l’olor calenta de les agulles i continuen endavant, agafats de la mà.

Un avet cruix i en Björn gemega de por, fa una passa profunda cap al costat i una branca li ve a la cara.

—No sé quant de temps podré aguantar —diu ell panteixant.

—No pensis en això —diu la Penélope.

Caminen una mica. Els fan mal els peus i els genolls. Continuen passant per mates denses i fulles que cruixen, baixen cap a una cuneta, pugen travessant males herbes fins a sortir a un camí de grava. En Björn fa un cop d’ull al seu voltant, li xiuxiueja que hi vagi i llavors comencen a córrer cap al sud, en direcció als edificis de Skinnardal. No poden ser gaire lluny d’allà.

Ella fa unes quantes passes coixejant i després continua darrere seu. Una franja de grava gruixuda amb herba s’estén per les roderes suaus. El camí tomba al voltant d’una arbreda de bedolls. Corren l’un al costat de l’altre i quan arriben als troncs blancs veuen de sobte dues persones. Una dona d’uns vint anys que porta un vestit de tennis curt i un home amb una moto vermella. La Penélope s’apuja la cremallera de la dessuadora i intenta respirar pel nas.

—Hola —diu ella.

Ells se la miren i la Penélope entén de seguida les cares que fan. Tots dos, en Björn i ella, van plens de sang i bruts.

—Hem tingut un accident —diu ella ràpidament, gairebé sense alè—. Necessitem un telèfon.

Papallones voletegen per sobre els blets blancs i els equisets a la cuneta.

—Està bé —diu el noi, busca el telèfon i l’hi dóna a la Penélope.

—Gràcies —diu en Björn, i tot seguit mira cap al final del camí i cap al bosc.

—Què us ha passat? —pregunta el noi.

La Penélope no sap què contestar, s’empassa saliva i li comencen a regalimar llàgrimes per les galtes brutes.

—Un accident —contesta en Björn.

—La cara d’ella em sona —li diu la noia amb el vestit de tennis al seu company.

—Cony, per l’amor de Déu, si és la noia que vam veure per la tele.

—Qui?

—La que va parlar malament de l’exportació sueca.

La Penélope intenta somriure mentre marca el número de la seva mare. Les mans li tremolen tant que s’equivoca en marcar i ho torna a provar. La noia xiuxiueja alguna cosa a l’orella del noi.

El bosc espetega i a la Penélope de sobte li sembla haver vist algú entre els arbres. Abans no reacciona i pensa que el que ha vist no és correcte, té temps d’imaginar-se que el perseguidor els trobarà, que els ha seguit el rastre des de la casa. Les mans li tremolen tant quan es posa el telèfon a l’orella que té por de perdre el control.

—Es pot saber una cosa? —li diu la noia a la Penélope amb veu tensa—. Penses que aquells que treballen dur, que potser treballen seixanta hores a la setmana, han de pagar per aquells que no volen treballar i que seuen tot el dia davant de la tele?

La Penélope no entén què intenta dir-li la noia, el perquè del seu enuig, no és capaç de concentrar-se en el que li pregunta, no pot entendre què hi té a veure, amb tot allò. Els pensaments la persegueixen tota l’estona, amb la seva mirada busca entre els arbres al mateix temps que escolta el senyal del telèfon que truca, uns tons llunyans que petarrellegen.

—No val la pena treballar, doncs? —pregunta la noia, irritada.

La Penélope es mira en Björn, espera que ell la defensi, que digui alguna cosa que agradi a la noia. Sospira i sent la veu de la seva mare en el contestador automàtic.

«Heu trucat a la Claudia, ara mateix no puc contestar però si deixeu el vostre missatge us trucaré al més aviat possible».

Les llàgrimes li regalimen per les galtes, els genolls gairebé no l’aguanten, està tan increïblement cansada. Amb la mà aixecada vol fer-li veure a la noia que en aquell moment no pot parlar amb ella.

—Ens hem comprat el telèfon amb els diners que hem guanyat treballant —diu la noia—. Hauràs de guanyar diners i comprar-te’n un…

El telèfon petarrelleja, gairebé no té cobertura, es mou una mica però només empitjora, se sent un brunzit, de sobte silenci, ella no sap si s’ha tallat la trucada quan comença a parlar:

—Mama, necessito ajuda, m’estan perseguint…

De sobte, la noia renega, li pren el telèfon de les mans i el dóna al noi.

—Busca’t feina —diu ell.

La Penélope es balanceja, mira confusa la jove parella, veu com la noia s’asseu a la moto darrere del noi i li envolta la cintura amb els braços.

—Si us plau —suplica la Penélope—, de veritat que necessitem…

La seva veu desapareix en engegar-se la moto. La roda de darrere giravolta derrapant damunt la grava i surten corrents. En Björn crida que s’esperin. Corren darrere la parella, però la moto desapareix cap a Skinnardal.

—Björn —diu la Penélope i s’atura.

—Corre —crida ell.

Ella està sense alè, mira enrere i pensa que estan a punt de cometre un error. Ell s’atura, se la mira, esbufega, es recolza a les cuixes agafant aire i comença a caminar.

—Espera, ell sap com pensem —diu ella seriosament—. Hem de fer una altra cosa.

En Björn camina més a poc a poc, es gira, la mira i continua caminant marxa enrere.

—Hem de trobar ajuda —diu en Björn.

—Ara no.

Ell s’hi acosta i li passa el braç per l’espatlla.

—Penny, segur que només falten deu minuts per arribar a la casa més propera, pots fer-ho, t’ajudaré…

Ella es treu la cinta dels cabells i la llança al mig del camí, una mica lluny, i després s’ajup, camina recte cap al bosc, lluny dels edificis.

En Björn mira cap al camí i després segueix la Penélope, fa un bon salt per sobre la cuneta i continua cap al bosc. Ella el sent darrere seu, sent com l’atrapa i li dóna la mà.

Corren l’un al costat de l’altre, no especialment de pressa però cada minut que passa s’allunyen més del camí, de la gent, de l’ajuda.

El camí queda tallat per un riuet. Esbufegant passen a gual l’aigua, que fa uns quaranta metres de profunditat.

Van a parar a l’altre costat del riu i continuen corrent pel bosc amb les sabates xopes d’aigua.

Passats deu minuts, la Penélope afluixa el ritme de nou. S’atura i recupera la respiració, aixeca la vista i mira al seu voltant. Per primera vegada ja no nota la freda presència del perseguidor. En Björn es passa la mà per sobre la boca i va cap a ella.

—Quan érem a la casa —diu ell—, per què cridaves i li deies que entrés?

—Si no ho hagués fet, ell simplement hauria obert la porta i hauria entrat de tota manera. Aquesta era l’única cosa amb què no comptava que li diguéssim.

—Però…

—Durant tot aquest temps, ell sempre ha anat un pas més endavant que nosaltres —continua ella—. Nosaltres ens hem espantat i ell sap com reacciona la gent quan s’espanta.

—La gent normalment no cridaria que entrés —diu en Björn deixant anar una rialla cansada.

—Per això no podíem continuar pel camí cap a Skinnardal. Hem de canviar la direcció, contínuament, continuar corrent pel bosc, recte cap al no res.

—Sí.

Ella mira la cara exhausta d’en Björn, els llavis blancs, secs.

—Crec que hauríem de continuar pensant d’aquesta manera si volem aconseguir-ho. Pensar de manera diferent. Crec que… en comptes de voler sortir de l’illa i anar a terra ferma, hauríem de continuar a l’arxipèlag, lluny de terra.

—Això no ho faria ningú.

—Pots caminar una mica més? —pregunta ella suaument.

Ell fa que sí amb el cap i s’endinsen corrent en el bosc, més i més lluny dels camins, les cases i la gent.