109
El contracte

L’Axel obre la carpeta de pell de sobre la taula, veu que conté tota la informació necessària per tal que el vaixell de càrrega M/S Icelus obtingui el permís per deixar el port de Göteborg amb la gran càrrega de munició.

L’única cosa que hi falta és la seva signatura.

El fill d’en Raphael Guidi, en Peter, entra a l’habitació amb la cara pàl·lida i reservada. Porta un violí molt bonic a la mà, un instrument vermell marronós amb una caixa de ressonància corbada. L’Axel veu directament que es tracta d’un Amati, un Amati molt ben conservat.

—Com em sembla haver esmentat, penso que certa música harmonitza amb el que farem ara —diu en Raphael suaument—. Aquest violí era el de la seva mare… i molt abans el va tocar en Niccolò Paganini.

—Va ser fet l’any 1657 —diu en Peter. Es treu les claus i el mòbil de les butxaques i ho posa sobre la taula abans de col·locar-se el violí a l’espatlla.

El noi col·loca l’arc sobre les cordes i comença a tocar insegur. L’Axel sent de seguida que es tracta de l’obertura de la peça més preuada de Paganini, Caprices número 24. És considerada la peça per a violí més difícil de tocar del món. El noi toca com si estigués sota l’aigua. Va massa a poc a poc.

—És un contracte beneficiós —diu en Raphael tranquil.

A fora encara hi ha llum, les grans finestres panoràmiques llancen una forta llum grisa a la sala.

L’Axel pensa en la Beverly, com s’enfilava al seu llit de la clínica psiquiàtrica i xiuxiuejava: «Tens una llum al teu voltant, ja l’he vista des del passadís».

—Ja ha acabat de pensar? —pregunta en Raphael.

L’Axel no pot suportar haver de mirar els ulls desolats d’en Raphael, tomba el cap i agafa el bolígraf que té davant seu. Sent els batecs del cor i intenta amagar la respiració accelerada.

Aquesta vegada no dibuixarà cap home dient hola, escriurà el seu nom i demanarà a Déu que en Raphael Guidi es doni per satisfet i el deixi tornar a Suècia.

L’Axel sent com el bolígraf li tremola a la mà. Posa l’altra mà a sobre per subjectar-la en posició ferma, respira profundament i amb compte porta la punta del bolígraf a l’espai buit.

—Esperi —diu en Raphael—. Abans de signar res vull saber si serà lleial.

L’Axel aixeca la vista i es creua amb la seva mirada.

—Si està disposat a realitzar el seu malson incomplint el contracte, m’ho hauria de mostrar fent-me un petó a la mà.

—Què? —xiuxiueja l’Axel.

—Tanquem el contracte o què?

—Sí —contesta l’Axel.

—Faci’m un petó a la mà —diu en Raphael amb veu distorsionada, com si fes el paper de ruc en una obra de teatre antiga.

El seu fill encara toca més lentament, intenta que els dits l’obeeixin, canvia posicions, però acaba la transició malament, s’equivoca i després ho deixa estar sobtadament.

—Continua —diu en Raphael sense mirar-se’l.

—És massa difícil per a mi, no sona bé.

—Peter, és de malcriat rendir-se quan un ni tan sols…

—Toca tu —interromp el fill.

La cara d’en Raphael queda completament immòbil i tibada com una formació polsosa de roques.

—Fes el que et dic —diu ell amb una tranquil·litat guanyada amb molt d’esforç.

El noi resta dret, completament quiet, amb la mirada cap avall. La mà dreta d’en Raphael va cap amunt, a la cremallera dels pantalons d’esport.

—Peter, pensava que sonava bé —diu ell, serè.

—El pont està tort —diu l’Axel gairebé xiuxiuejant.

En Peter mira el violí amb les galtes vermelles.

—Es pot reparar? —pregunta ell.

—És fàcil d’ajustar, jo ho puc fer, si vols —diu l’Axel.

—Trigaria molt? —pregunta en Raphael.

—No —contesta l’Axel.

Deixa el bolígraf, agafa el violí, el tomba, sent la lleugeresa de l’instrument. Mai havia tocat un Amati i mai a la vida cap instrument que hagués tocat en Paganini.

El telèfon d’en Raphael Guidi sona. Se’l treu i el mira, s’aixeca i s’allunya escoltant algú.

—No està bé —diu ell amb una expressió facial estranya.

Deixa entreveure un somriure de sorpresa a través dels llavis i després diu alguna cosa amb veu tensa als guardaespatlles, que abandonen el menjador i pugen les escales d’una revolada amb en Raphael.

En Peter observa l’Axel mentre afluixa les cordes. L’instrument cruix. El so sec dels seus dits s’amplifica amb la caixa de ressonància. Amb compte, l’Axel aixeca el pont i després tiba les cordes a través d’aquest.

—Ho ha pogut arreglar? —pregunta en Peter xiuxiuejant.

—Sí —contesta l’Axel mentre afina el violí—. Prova-ho ara i veuràs.

—Gràcies —diu en Peter agafant el violí.

L’Axel veu que el telèfon mòbil d’en Peter és sobre la taula i diu:

—Continua tocant, ja havies fet el primer moviment i eres a la secció del pizzicato.

—Ara em fa vergonya —diu en Peter i es gira.

L’Axel es reclina a la taula, estira la mà amb compte per darrere d’ell, arriba al telèfon amb les puntes dels dits, per casualitat l’empeny fent-lo giravoltar sobre si mateix en silenci al damunt de la taula.

D’esquena a ell, en Peter es posa el violí a l’espatlla i agafa l’arquet.

L’Axel agafa el telèfon, l’amaga amb la mà i es desplaça una mica cap al costat.

En Peter abaixa l’arquet a les cordes, però s’atura, es gira i intenta mirar l’Axel de passada.

—El meu telèfon —diu ell—. És darrere seu?

L’Axel deixa anar el telèfon lliscant de la seva mà directe a la taula abans que el noi tingui temps de girar-se per agafar-lo.

—Pot veure si tinc un missatge? —es pregunta en Peter.

L’Axel mira el telèfon i veu que té cobertura malgrat ser al mig del mar.

S’adona que el iot té connexió satèl·lit.

—Cap missatge —diu i torna a posar el telèfon a la taula.

—Gràcies.

L’Axel resta al costat de la taula mentre en Peter continua interpretant Caprices número 24, lentament i sense ritme.

En Peter no és que no tingui talent, ha practicat molt però no li és possible dominar la peça. Tot i així, el so del violí és tan meravellós que l’Axel n’hauria gaudit igual si fos un nen petit qui grapegés les cordes. Es tira enrere contra la taula i escolta mentre torna a intentar arribar al telèfon.

En Peter s’esforça per trobar les cordes correctes, però perd el tempo, s’atura i torna a començar mentre l’Axel intenta arribar al telèfon. Es mou lentament cap al costat però no té temps d’agafar-lo. En Peter toca desafinant, es queda en silenci i es torna a girar cap a l’Axel.

—És difícil —diu i ho intenta de nou.

Torna a començar però ho torna a fer malament.

—No em surt —diu abaixant el violí.

—Si mantens el dit anular a la corda la és més fàcil tenir temps de…

—No m’ho pots ensenyar?

L’Axel mira el telèfon de damunt la taula. Una llum que es reflecteix parpelleja des de fora i l’Axel gira la mirada cap a les finestres panoràmiques. El mar reposa estranyament llis i buit. Se sent una remor sorda que ve de la sala inferior de les màquines, una remor que no para i que ell encara no havia percebut.

En Peter li passa el violí a l’Axel i ell se’l posa a l’espatlla, tiba l’arquet una mica més i tot seguit comença a tocar la peça des del principi. La trista obertura flueix i s’escampa per tota l’habitació a un tempo ràpid. El so del violí no és potent, però meravellosament suau i net. La música de Paganini es persegueix a si mateixa formant cercles cada vegada més ràpids i forts.

—Bé —xiuxiueja en Peter.

El tempo de sobte és tan imponent que treu l’alè, prestissimo. És alegrement preciós i al mateix temps penetrant, amb canvis sobtats de cordes i salts bruscos entre octaves.

L’Axel té tota la música al cap; només ha de deixar-la anar. No totes les notes són perfectes, però els dits encara troben el camí a través del coll del violí, corren endavant per damunt de la fusta i les cordes.

En Raphael crida alguna cosa des de la coberta del capità i se sent quelcom que dóna un cop sec contra el terra fent dringar l’aranya. L’Axel continua tocant, la llum llambreja per sobre l’aigua del llac.

De sobte se senten passos a les escales i quan l’Axel veu en Raphael amb la cara suada i un ganivet militar ensangonat a la mà, para de tocar abruptament.

El guardaespatlles dels cabells grisosos camina al costat d’en Raphael, amb un fusell d’assalt groc verdós aixecat. Un Fabrique Nationale SCAR belga.