24
L’objecte

A la cuina hi ha un home amb texans i un blazer marró clar amb pedaços de pell als colzes. S’acaricia el bigoti ros, parla fort i assenyala el microones. En Joona continua cap a dins i veu com un tècnic amb màscara i guants de protecció empaqueta el polvoritzador abonyegat en una bossa de plàstic, doblega l’obertura dues vegades, la precinta i la marca.

—Joona Linna, oi? —diu l’home del bigoti ros—. Si és tan bo com diuen, hauria de col·laborar amb nosaltres.

Es donen la mà.

—Göran Stone, de la Säpo —diu l’home, satisfet.

—És vostè qui porta la investigació?

—Sí, sóc jo…, o formalment és la Saga Bauer per a les estadístiques —somriu amb sornegueria.

—M’he trobat amb la Saga Bauer —diu en Joona—. Sembla apta per a…

—O no és així? —riu en Göran Stone tapant-se la boca amb la mà.

En Joona mira a fora per la finestra, pensa en el iot que es va trobar surant i mira d’entendre a qui havia de liquidar l’assassí per encàrrec. És conscient que la investigació es troba encara en una fase preliminar per treure’n conclusions, però a la vegada sempre és bo treballar partint d’hipòtesis.

«L’agressor ha perseguit probablement només una persona, la Penélope», pensa en Joona. «I l’única persona a qui no ha volgut matar ha estat la Viola, ja que ell no podia saber que a l’últim moment els acompanyaria al iot, la seva presència va dependre d’una coincidència desafortunada», es diu en Joona a ell mateix, surt de la cuina i continua cap al dormitori.

El llit està fet amb el cobrellit de color crema estès al damunt. La Saga Bauer, de la Säpo, es troba davant l’ordinador portàtil, que ha col·locat al marc de la finestra, i al mateix temps parla per telèfon. En Joona es recorda d’haver-la vist en un seminari sobre antiterrorisme.

En Joona s’asseu al llit i intenta ordenar els seus pensaments de nou. Posa davant seu la Penélope i la Viola i darrere d’elles el promès, en Björn. Tots ells no podien haver estat al iot quan van assassinar la Viola —es diu a ell mateix—. Si no, l’agressor no hauria comès l’error. Si haguessin estat a mar obert els hauria assassinat a tots tres. Els hauria col·locat cadascú al seu llit i hauria enfonsat el iot. L’error exclou la presència de la Penélope al iot. Els acompanyants, per tant, havien d’haver desembarcat abans en algun lloc.

En Joona s’aixeca novament, surt del dormitori i entra a la sala del televisor, mira el televisor que hi ha collat a la paret, el sofà de roba vermell, la taula moderna amb un manyoc de revistes Ordfront i diaris Exit. Camina cap a la prestatgeria, que cobreix una paret sencera, s’atura i pensa en el iot i en els cables fets malbé, aparentment pinçats, de la sala de màquines, els quals podrien haver provocat un arc elèctric en pocs minuts, el farciment d’un coixí que havia de servir perquè s’hi calés foc i un rotlle extret de la mànega del bidó de gasolina. Però el iot no es va enfonsar. El motor presumptament no va funcionar com s’esperava.

No es pot tractar d’una altra coincidència.

L’apartament d’en Björn va quedar calcinat pel foc, el mateix dia assassinen la Viola i si el iot no hagués quedat abandonat el bidó de gasolina hauria explotat.

Després l’assassí intenta fer explotar l’apartament de la Penélope amb gas.

L’apartament d’en Björn, el iot, l’apartament de la Penélope.

Busca alguna cosa que tenen la Penélope i en Björn. Va començar a buscar a l’apartament d’en Björn i com que no hi va trobar el que buscava va provocar un incendi, va continuar buscant al iot, i en regirar-ho tot i no trobar res va forçar la Viola perquè parlés i quan no va obtenir respostes va anar a l’apartament de la Penélope.

En Joona agafa un parell de guants de protecció d’una capsa de cartró i es col·loca altre cop davant la prestatgeria de llibres i fa un cop d’ull a la fina capa de pols dels llibres. Es fixa que a alguns lloms de certs llibres els ha desaparegut la pols, fet que vol dir que algú els va treure la setmana passada.

—No el vull aquí —diu la Sara Bauer darrere seu—. Aquesta és la meva investigació.

—Me n’aniré aviat, només necessito trobar una cosa primer —contesta ell subjugat.

—Cinc minuts —diu ella.

Ell es gira:

—Pot fotografiar els llibres?

—Ja està fet —contesta ella breument.

—Des de dalt en diagonal perquè es vegi la pols —diu ell impassible.

Ella sap què vol dir, sense fer cap cara agafa la càmera d’un tècnic, camina cap allà i fotografia tots els prestatges fins on arriba i després li diu que pot mirar els llibres de les cinc fileres començant per baix.

En Joona treu El capital de Karl Max, se’l mira per dins, el fulleja, veu que està subratllat pertot arreu i que hi ha comentaris als marges. Fa un cop d’ull a les escletxes de la filera de llibres però no hi veu res. Torna a col·locar el llibre al seu lloc. La mirada es mou cap a una biografia d’Ulrike Meinhof, una vella antologia amb el nom Kvinnopolistiskanyckeltexter^[8] i la col·lecció d’obres de Bertolt Brecht.

De sobte, al penúltim prestatge hi descobreix tres llibres els quals òbviament havien estat trets de la prestatgeria recentment.

Aquests no tenen pols.

Antilopernas list, amb testimonis del genocidi de Ruanda, la col·lecció de poemes de Pablo Neruda Cien sonetos de amor i Den svenska rasbiologins idéhistoriska rötter.

En Joona els fulleja, l’un darrere l’altre, i quan obre Den svenska rasbiologins idéhistoriska rötter cau una fotografia de dins. Ell l’agafa de terra. És una fotografia en blanc i negre d’una noia amb un posat seriós, els cabells trenats i tibants. De seguida reconeix la Claudia Fernández. A la foto no té més de quinze anys i s’assembla sorprenentment a les seves filles.

«Però qui podia haver posat una foto de la mare d’elles en un llibre sobre eugènics», pensa ell, i tomba la fotografia.

A la part del darrere de la foto algú hi ha escrit en llapis: «No estés lejos de mí un solo día».

Sens dubte es tracta d’un fragment de poema.

En Joona torna a agafar la col·lecció de poemes de Neruda i tot fullejant hi troba l’estrofa completa: «No estés lejos de mí un solo día, porque cómo, porque, no sé decirlo, es largo el día, y te estaré esperando como en las estaciones cuando en alguna parte se durmieron los trenes».

Aquí és on hauria d’haver estat col·locada la foto, al llibre de Neruda.

És un bon lloc, pensa.

Però si l’assassí ha buscat alguna cosa en els llibres, la foto pot haver caigut de dins.

Ell ha hagut d’estar just aquí —es diu en Joona—, de segur que ha vist la pols dels prestatges així com ho he fet jo i ha fullejat ràpidament els llibres que s’havien tret de les prestatgeries les últimes setmanes. De sobte troba una foto que cau a terra accidentalment, ell la torna a col·locar però en el llibre equivocat.

En Joona tanca els ulls.

«Ha d’haver estat així», pensa.

El potencial solucionador de problemes ha estat fullejant els llibres.

Si sap el que està buscant, vol dir que l’objecte encaixa entre les pàgines d’un llibre.

Però què és, en aquest cas?

Una carta o un testament, una fotografia, una confessió. Potser un CD o un DVD, una targeta de memòria o una targeta SIM.