3
Una embarcació va a la deriva cap al fiord de Jungfru

Com un ganivet la proa esberla la superfície llisa amb un soroll de funcionament llefiscós. Va molt ràpid. Grans onades van a petar a la costa. Giren abruptament per sobre les onades trencants, el iot tremola, l’aigua els ruixa. La Penélope es dirigeix cap a la cala amb l’estrèpit dels motors de fons. La proa s’alça i l’aigua blanca i escumosa se separa darrere la popa.

—Estàs boig, Madicken —crida la Viola i es treu el clip dels cabells com sempre havia fet quan era petita, justament quan s’havia acabat de pentinar.

En Björn es desperta quan paren a Gasö. Compren gelat i prenen un cafè. La Viola vol jugar a minigolf en el petit camp de golf i continuen ja ben entrat el vespre.

Des de babord s’estén tota la cala com un gran terra de pedra que talla la respiració.

La idea és que haurien d’amarrar a Kastskär, una illa llarga, deshabitada, amb la part del centre molt estreta. Al sud hi ha una badia verda on fondejaran, es banyaran i hi passaran la nit.

—Me’n vaig a baix i m’estiraré una estoneta —diu la Viola badallant.

—Fes-ho —somriu la Penélope.

La Viola baixa les escales i la Penélope mira cap endavant. Redueix la velocitat i controla la sonda elèctrica que mesura la profunditat i abans els ha avisat d’esculls quan lliscaven cap a Kastskär. De sobte la profunditat disminueix, de quaranta a cinc metres.

En Björn entra a la cabina de comandament i li fa un petó a la Penélope al coll.

—Començo a preparar el menjar? —pregunta.

—La Viola necessita dormir una horeta.

—Ara sembles la teva mare —diu suaument—. Encara no ha trucat?

—Sí.

—Per assegurar-se que la Viola ha arribat, oi?

—Sí.

—Us heu discutit?

Ella sacseja el cap.

—Què et passa? Estàs trista?

—No, és només que la mama…

—Què?

La Penélope s’eixuga amb un somriure les llàgrimes de les galtes.

—No tinc permís per anar-hi a passar Sant Joan —diu ella.

En Björn l’abraça.

—L’hauries d’ignorar.

—Ja ho faig —contesta.

A poc a poc la Penélope fa maniobrar el iot cap a la part més recòndita de la badia. Els motors retrunyen suaument. El iot ja és tan a prop de terra que ella pot sentir l’olor de la càlida vegetació de l’illa.

Fondegen, deixen anar la cadena i caminen cap a les roques. En Björn salta a terra, al pendent costerut, trepitjant fort, i amarra el iot al voltant d’un tronc d’arbre.

El terreny està cobert de molsa. Ell s’atura i es mira la Penélope. Alguns ocells es mouen per les capçades dels arbres quan l’àncora xerrica. La Penélope es posa els pantalons de fer fúting, les vambes blanques, i salta a terra agafant-se de la mà d’ell, que l’abraça.

—Anem a mirar l’illa?

—No em volies convèncer d’alguna cosa? —pregunta ella persistentment.

—Dels beneficis dels drets públics —diu ell.

Ella fa que sí amb el cap i ell li enretira els cabells fent córrer els dits per les seves galtes ben definides i les celles gruixudes i negres.

—Com pots ser tan maca?

Ell li fa un petó suaument a la boca i llavors comença a caminar cap al bosc d’arbres petits.

Al mig de l’illa hi ha una petita clariana on abunden els terrossos coberts de vegetació. Les papallones i els petits borinots van de flor en flor. Al sol hi fa calor, l’aigua espurneja entre els arbres a la part nord.

Estan drets i quiets, vacil·lants, es miren somrient l’un a l’altre i després es posen seriosos.

—Imagina’t que vingui algú —diu ella.

—Només hi som nosaltres, en aquesta illa.

—N’estàs segur?

—Quantes illes hi ha a l’arxipèlag d’Estocolm? Trenta mil? De segur que més —diu ell.

La Penélope es treu la part de dalt del biquini i les sabates i s’abaixa la part inferior juntament amb els pantalons de jòguing, i de sobte es troba dreta, nua, a la gespa. La vergonya que sent al principi passa a ser gairebé immediatament pura alegria. Pensa que de fet l’estimulen molt l’aire del mar contra la pell i l’escalfor que encara puja del terra.

En Björn la mira, remuga que no és masclista però que encara vol mirar-la una mica més. Ella és alta, té els braços musculosos i suaument robustos. La cintura petita i les cuixes fortes la fan semblar una antiga deessa juganera.

En Björn sent que li tremolen les mans en treure’s pels genolls la samarreta i el banyador amb flors. Ell és més jove que ella, té cos de noi, gairebé sense pèls, amb unes espatlles ja cremades pel sol.

—Ara et vull mirar —diu ella.

Es torna vermell i camina cap a ella amb un somriure ampli.

—No puc?

Ell sacseja el cap i amaga la cara amb el coll i els cabells d’ella.

Es comencen a petonejar, totalment quiets, drets molt a prop l’un de l’altre i fent-se petons. La Penélope sent la llengua calenta d’ell a la boca i és vençuda per un sentiment joiós d’alegria. Ella intenta evitar de somriure obertament per poder continuar petonejant. Respiren cada vegada més de pressa. Ella sent que en Björn té una erecció i com el seu cor batega més fort. S’estiren a la gespa, desitjosos troben un lloc entre les mates. Des dels pits d’ella, en Björn ressegueix amb la boca el camí cap a baix, els mugrons marrons, li petoneja l’estómac i li separa les cuixes. Quan ell la mira, pensa que és com si els seus cossos s’il·luminessin sols amb el sol del capvespre.

De sobte tot és extremadament íntim i fràgil. Ella ja està mullada i inflada quan ell la comença a llepar molt suaument i amb molta lentitud, i al cap d’una estona li ha d’apartar el cap. Ella s’aguanta les cuixes, somriu i la part inferior dels ulls se li posa vermella. Xiuxiueja que hi vagi, el pressiona contra el seu cos i amb la mà el guia i deixa que llisqui dins d’ella. Ell li respira a l’orella molt fort i ella mira cap amunt, al cel rosa.

Després ella s’aixeca nua sobre la gespa calenta, s’estira, fa unes quantes passes i mira cap als arbres.

—Què passa? —pregunta en Björn amb veu gruixuda.

Ella se’l mira, mentre en Björn s’asseu nu a terra i li somriu.

—Tens les espatlles cremades.

—Com cada estiu.

Ell, prudent, es toca la pell vermella de les espatlles.

—Tornem, tinc gana —diu ella.

—Haig de nedar una mica.

Es torna a posar la roba interior, els pantalons i les sabates i s’aixeca amb la part de dalt del biquini a la mà. Ella li mira el pit sense pèls, els músculs del braç, el tatuatge de l’espatlla, la cremada del sol sense importància i els ulls de mirada clara i juganera.

—La propera vegada et pots posar a sota —somriu ella.

—La propera vegada —repeteix ell alegrement—. Ja hi estàs enganxada, oi? Ja ho sabia, jo.

Ella riu i li fa un signe desdenyós amb la mà. En Björn s’estira panxa enlaire, somrient, i mira cap al cel. De tornada cap a la badia escarpada on hi ha la barca ancorada en Björn sent xiulets. Ella s’atura i es posa la part de dalt del biquini abans de continuar baixant cap al iot.

Quan la Penélope puja al iot es pregunta si la Viola deu continuar dormint a l’extrem de la popa o no. Pensa que hauria de posar la paella al foc amb patates noves i anet i després rentar-se i canviar-se.

És molt estrany, l’extrem de la popa està completament humit com després de caure un xàfec. La Viola ho deu haver fregat per alguna raó. El iot es veu diferent. La Penélope no pot dir què és però se li posa la pell de gallina instantàniament i un malestar s’apodera d’ella. De sobte els ocells paren de cantar i es fa un silenci gairebé absolut. Només se sent un dèbil cloqueig de l’aigua que peta en el buc i un cruixit esmorteït de la corda lligada al voltant dels arbres. La Penélope de sobte és conscient d’aquell moment. Baixa les escales cap a la popa, veu que la porta de la cabina de convidats és oberta. La llum de dins està encesa però la Viola no hi és. La Penélope s’adona que la mà li comença a tremolar quan truca a la porta del bany petit. Obre, mira a dins i torna a la coberta. De lluny, a la badia, veu com en Björn ja torna cap a l’aigua. Ella li fa un senyal amb la mà però ell no la veu.

La Penélope obre les portes de vidre que donen a la sala, passa per davant dels sofàs blaus, la taula de teca i el taulell de comandaments.

—Viola? —crida suaument.

Baixa a la cuina encastada, treu una paella però la posa a un costat dels fogons quan el cor li comença a bategar més fort dins del pit. Mira el bany gran i continua per l’extrem de la proa on ella i en Björn dormen normalment. Obre la porta, fa una ullada dins la cabina fosca i primer creu veure’s a si mateixa al mirall.

La Viola està asseguda totalment quieta a la vora del llit amb la mà descansant sobre el coixí groc de Myrorna, una botiga de segona mà.

—Què hi fas, aquí?

La Penélope s’està sentint a si mateixa com pregunta a la seva germana què hi fa a l’habitació, de manera que entén que res no és el que hauria de ser. La Viola té la cara blanca com els núvols i mullada, els cabells també estan mullats i desgrenyats.

La Penélope camina cap endavant, agafa la cara de la seva germana amb les mans, gemega dèbilment i llavors li crida a la cara:

—Viola? Què passa? Viola?

Però ella de seguida entén el que ha passat, què no va bé, la seva germana no respira, la pell no irradia cap mena d’escalfor, no hi queda res de la seva germana, l’espelma de la vida se li ha apagat. L’habitació petita s’enfosqueix, es tanca al voltant de la Penélope. Amb una veu estranya es lamenta, s’entrebanca cap enrere, i en l’intent de no caure s’agafa a la roba penjada i l’estripa, es dóna un cop fort a l’espatlla amb la porta, es gira i puja les escales.

Quan és a dalt i surt fora, a la coberta de popa, respira fondo, com si estigués a punt d’asfixiar-se. Estossega i mira al seu voltant amb un terror esfereïdor dins del cos. A uns cent metres a la platja, veu un home desconegut vestit de negre. D’alguna manera la Penélope lliga caps. Sap que ell és el mateix home que estava a l’ombra sota el pont en el bot militar, el mateix que li va donar l’esquena quan ella va passar. Entén que ha estat l’home de negre qui ha matat la Viola i sembla que encara no ha acabat la feina.

L’home, dret a la platja, fa senyals amb la mà a en Björn, que neda a uns vint metres de la costa, crida alguna cosa i alça tot el braç. En Björn el sent i s’atura, sura a l’aigua i comença a buscar amb la mirada cap a la platja.

Passa un moment de tranquil·litat. La Penélope s’afanya cap al taulell de comandaments, remena dins la caixa d’eines, troba un ganivet i corre cap a la coberta de popa.

Veu en Björn que neda a braça i l’aigua forma uns cercles que l’envolten, mira l’home i sembla confós. L’home li fa senyals amb la mà perquè vagi cap a ell. En Björn somriu insegur i comença a nedar cap a la costa.

—Björn —crida la Penélope tant com pot—. Neda cap aquí!

L’home de la platja es gira cap a ella i comença a córrer cap al iot. La Penélope talla la corda, rellisca amb el terra mullat de la coberta, s’aixeca, entra a empentes i rodolons a la cabina de comandament i engega el motor. Sense mirar al seu voltant aixeca l’àncora i al mateix temps fa marxa enrere.

En Björn l’ha d’haver sentit perquè en comptes de continuar cap a la costa ha girat cua i ha començat a nedar cap al iot. La Penélope governa l’embarcació cap a on és ell i veu com l’home vestit de negre canvia la direcció i puja el pendent corrent cap a l’altre costat de l’illa. Sense rumiar gaire, ella entén que l’home deu haver pujat a la llanxa pneumàtica negra cap al nord de la badia.

Ella sap que no té possibilitats d’allunyar-se, perquè la llanxa de l’home és molt més ràpida que el iot.

Fent una remor eixordadora, gira el iot gros i va cap a en Björn. El crida, s’hi acosta, redueix la velocitat i li allarga l’arpó. L’aigua està gelada. Ell sembla espantat i està esgotat. El cap desapareix sota l’aigua tota l’estona. Amb l’afany d’ajudar-lo el fereix amb la punta de l’arpó i el front li comença a sagnar.

—Has d’aguantar —crida ella.

El bot pneumàtic negre ja ha començat a fer voltes al voltant de l’illa. Ella sent clarament el soroll del motor. La cara d’en Björn expressa dolor. Després d’uns quants intents aconsegueix agafar-se a l’arpó. Ella l’arrossega tan de pressa com pot cap a la plataforma de bany. Ell s’agafa a la vora del iot i ella perd l’arpó, que s’enfonsa i se’n va a la deriva.

—La Viola és morta —crida ella i percep la combinació de desesperació i pànic en la seva veu.

Tan bon punt en Björn s’aferra en ferm a l’escaleta ella corre cap a la cabina de comandament i accelera a tota màquina.

En Björn s’enfila per sobre el reixat i la Penélope sent com li crida que navegui cap al cap d’Ornäs.

El rugit dels motors del ràpid bot pneumàtic negre s’apropa darrere d’ells cada vegada més.

El iot traça una corba tancada mentre se senten potents rugits per sota del buc.

—Ell ha matat la Viola —es lamenta la Penélope.

—Compte amb l’illot rocós —avisa en Björn, a qui li tremolen les dents.

El bot pneumàtic s’acosta a Stora Kastskä i arribant a la velocitat màxima llisca a mar obert per l’aigua suau.

En Björn té sang que li regalima per la cara.

Ràpidament s’apropen a la gran illa. En Björn es gira, veu el bot pneumàtic potser a tres-cents metres darrere d’ells.

—Cap a l’embarcador!

Ella gira en rodó, fa marxa enrere i apaga el motor. La proa topa amb l’embarcador i provoca un soroll de cruixit. El iot frega de costat amb una escala de fusta mullada. Les onades peten contra les roques i tornen enrere. El iot s’inclina cap a un costat, els graons de l’escala s’esberlen en estelles. L’aigua colpeja la borda. Deixen el iot i salten a l’embarcador. Darrere d’ells, senten com el buc es gronxa amb les onades crepitant contra l’embarcador. S’afanyen cap a terra mentre el ràpid bot pneumàtic s’acosta brogint. La Penélope patina, es recolza amb la mà i esbufegant enfila la platja costeruda cap al llindar del bosc. Els motors del bot pneumàtic emmudeixen i la Penélope sap que l’avantatge que li porten a l’home és insignificant. Tots dos s’afanyen entre els arbres, s’endinsen en el bosc en el mateix moment que els pensaments d’ella volen amb pànic i els seus ulls busquen un lloc on poder-se amagar.