16
L’error

En Joona segueix la Claudia Fernández fins al taxi, que ja l’espera, l’ajuda a entrar, s’espera allà on giren els cotxes fins que el taxi desapareix. Comença a buscar el telèfon per les butxaques. Quan s’adona que se l’ha deixat en algun lloc, s’afanya cap al Departament de Medicina Forense, va ràpidament cap a l’oficina d’en Nålen, treu el telèfon de la base, s’asseu a la cadira de l’escriptori, marca el número de l’Erixon i s’espera mentre truca.

—Deixa dormir a la gent —contesta l’Erixon—. És diumenge, avui.

—Admet que ets al iot.

—Sóc al iot —admet l’Erixon.

—Per tant, no hi havia cap càrrega explosiva —diu en Joona.

—No, en el que s’entén normalment per càrrega explosiva, però tenies raó. Podia haver explotat en qualsevol moment.

—Què vols dir?

—Els aïllaments dels cables estan molt fets malbé, concretament per una part, sembla com si els haguessin pessigat… No van estar en contacte amb el metall, ja que si no s’hagués fos el fusible, però el cable està nu i això vol dir que si s’engegués la màquina de seguida es podria produir una sobrecàrrega… arcs elèctrics.

—Què passa després?

—Aquests arcs elèctrics estarien a una temperatura de més de 3.000 graus i podrien calar foc a un coixí vell d’una cadira que algú hi hagués entaforat —continua l’Erixon—. I després el foc es dirigiria cap a la mànega de l’assortidor de fuel i…

—Un procés ràpid?

—Bé, l’arc elèctric pot trigar uns deu minuts, potser més…, però després va molt ràpid, foc, més foc, explosió, l’embarcació s’omple d’aigua immediatament i s’enfonsa en el mar.

—S’hauria produït un incendi i una explosió ràpidament si el iot hagués tingut els motors engegats?

—Sí, i sense engegar-los potser també —diu l’Erixon.

—És a dir, que podria ser només una coincidència que els cables es fessin malbé? I el coixí de la cadira va anar-hi a parar per casualitat, també?

—Sens dubte —contesta ell.

—Però no t’ho creus, oi? —pregunta en Joona.

—No.

En Joona es recorda del iot que van trobar anant a la deriva a Jungfrufjärden, gargamelleja i després diu contemplatiu:

—Si l’assassí va fer tot això…

—Llavors no és un assassí normal —afegeix l’Erixon.

En Joona es repeteix una vegada i una altra que no estan tractant amb un assassí normal. Els assassins normals actuen segons les seves emocions, malgrat que hagin planejat l’acte. Sempre hi ha molts sentiments en joc i l’assassí sovint té una part histèrica. Primerament, una vegada s’ha designat el pla, intenta amagar les proves i buscar una coartada. Però, aquesta vegada, sembla que l’assassí hagi seguit una estratègia avançada des del principi.

I tot i així, encara va fallar alguna cosa.

En Joona mira fixament cap endavant durant una estona i escriu Viola Fernández a la part superior d’una pàgina del bloc de notes d’en Nålen. Encercla el seu nom i llavors escriu Penélope Fernández i Björn Almskog a sota. Les dues dones són germanes. La Penélope i en Björn tenen una relació estable. En Björn és el propietari del iot. La Viola va preguntar si podia anar amb ells i va embarcar a l’últim moment.

El camí de la investigació per trobar el motiu de l’assassinat és llarg. En Joona sap que fa poc pensava que la Penélope Fernández era viva. No era només una esperança o un intent d’oferir consol.

Havia estat un sentiment, però res més. Havia agafat el pensament al vol, però al mateix moment se li havia escapat.

Si se seguia la base del mètode del Departament d’Investigació Criminal, les sospites caurien immediatament sobre el promès de la Viola, i possiblement sobre la Penélope i en Björn, ja que ells també eren al iot. L’alcohol i altres drogues podrien estar-hi implicats. Potser hi va haver una baralla, un drama seriós de gelosia. En Leif G.W.^[2] està a punt d’assistir als estudis de televisió i dir que l’agressor és algú proper a la Viola, presumptament el promès o ex-promès.

En Joona pensa en l’intent d’omplir el tanc de fuel per fer-lo explotar i mira d’entendre la lògica que podria haver-hi darrere de tot allò. Van ofegar la Viola a la tina de zinc a la coberta de popa, l’agressor la va portar cap avall i la va deixar al seu llit.

En Joona sent que li vénen al cap molts pensaments alhora. Ha d’intentar frenar una mica i començar a estructurar el que sap i aquelles preguntes que necessiten respostes.

Encercla el nom de la Viola un cop i un altre.

Tot el que sap és que la Viola Fernández va ser ofegada en una tina de rentar i posada sobre el seu llit a la proa i que encara no s’ha trobat ni la Penélope Fernández ni en Björn Almskog.

Però això no és tot, es diu a si mateix, i gira pàgina.

Detalls.

Anota la paraula «calma» en el paper.

Hi havia bonança quan es va trobar el iot que anava a la deriva a prop de Storskär.

El iot està fet malbé per la proa, com si hagués patit una gran col·lisió.

Els tècnics presumptament han assegurat les pistes i han fet motlles de les coincidències.

En Joona fa rebotar el bloc de notes d’en Nålen contra la paret i tanca els ulls.

—Perkele^[3] —xiuxiueja.

Alguna cosa se li ha tornat a escapar de les mans, ho tenia, sap que havia fet una observació crucial. Ha sentit quelcom, ha estat a punt d’entendre alguna cosa, però ho ha perdut una vegada més.

«Viola», pensa ell, «vas morir a la coberta de popa. Per què et van moure un cop morta? Qui et va moure? L’assassí o algú altre?».

Si algú la va trobar sense vida a la coberta, hauria d’haver intentat reanimar-la, trucar al servei d’emergència, això és el que qualsevol hauria fet normalment. I si aquest algú va veure que era morta, que ja no hi havia manera de reanimar-la, no l’hauria deixat allà tirada, sinó que l’hauria entrat a dins i l’hauria tapat amb una manta. Però un mort pesa molt i és difícil de bellugar, fins i tot per dues persones. Però no hauria estat impossible moure-la fins a la sala. Només hi ha uns cinc metres, s’ha de passar per portes de vidre amples i només s’ha de baixar un esglaó.

Es pot fer, és raonable, sense tenir cap intenció especial.

Però un no la carreteja per una escala dreta, per passadissos estrets, i l’asseu al llit de la cabina.

Només es podria fer si la intenció fos fer veure que s’havia ofegat a la seva habitació perquè el iot estava inundat d’aigua.

—Exactament —remuga aixecant-se.

Mira per la finestra i veu un escarabat gairebé blau que va de quatre grapes per l’ampit blanc, aixeca la mirada i veu una dona en bici que desapareix entre els arbres i de sobte recorda la peça que li faltava.

En Joona s’asseu de nou i tamborineja a la taula amb els dits.

No va ser la Penélope qui va ser trobada morta al iot, sinó la seva germana Viola. Però la Viola no va ser trobada al seu llit, a la seva pròpia habitació de l’embarcació, sinó a la proa, al llit de la Penélope.

«L’assassí podia haver comès el mateix error que vaig cometre jo», pensa en Joona, i un calfred tremolós li baixa lentament per l’esquena.

Ell es pensava que era la Penélope Fernández a qui matava.

Per això la va posar al seu llit, a la proa.

Aquesta és l’única explicació possible.

I aquest raonament demostra que la Penélope Fernández i en Björn Almskog no són responsables de la mort de la Viola, perquè ells mai no posarien la Viola al llit equivocat.

En Joona trontolla quan la porta de l’oficina s’obre de cop. És en Nålen que l’obre empenyent-la amb el cul. Entra d’esquena portant una caixa gran i allargada. A la part davantera de la caixa hi ha unes grans flames impreses i el text: «Guitar Hero».

—En Frippe i jo hauríem de començar…

—Calli —interromp en Joona.

—Què passa? —pregunta en Nålen.

—Res, només necessito pensar —diu ell ràpidament.

En Joona s’aixeca de la cadira i surt de l’habitació sense dir res més.

Passa per davant del vestíbul sense sentir el que li diu la dona de recepció amb ulls resplendents. Continua cap a fora, a la llum del sol matiner, i s’atura a la zona de la gespa, a l’aparcament de cotxes.

En Joona pensa que qui ha assassinat la Viola és una quarta persona a qui ni ella ni la Penélope coneixen. Va assassinar la Viola pensant-se que assassinava la Penélope. Això vol dir que la Penélope era viva quan la Viola va morir, ja que si no, l’assassí no hauria comès l’error.

«Potser encara és viva», pensa en Joona. «És possible que estigui tirada per algun lloc de l’arxipèlag, morta, en una illa, o a les profunditats de l’aigua. Però podem esperar que sigui viva, és molt possible que visqui, i si és així, la trobarem ben aviat».

En Joona camina cap al cotxe a gambades sense saber cap a on anar. Al sostre del cotxe hi troba el seu telèfon. Entén que se’l deu haver deixat allà sobre mentre tancava el cotxe. Agafa el telèfon, que està bullint, i truca l’Anja Larsson. No contesta ningú. Obre, s’asseu, es posa el cinturó però resta allà intentant trobar errors en els seus propis raonaments.

L’aire és asfixiant, però la intensa olor de la bardissa de lilàs de l’aparcament fa que finalment li desaparegui del nas la forta ferum de llevat que desprèn el centre de patologia.

Li sona el telèfon a la mà, mira la pantalla i contesta.

—Acabo de parlar amb el teu doctor —diu l’Anja.

—Per què hi has parlat? —pregunta en Joona, sorprès.

—En Janush diu que no et fa res anar-hi —continua ella amb recança.

—De fet no he tingut temps.

—Però et prens el medicament?

—És fastigós —fa broma en Joona.

—Va, de debò, ha trucat perquè està preocupat per tu —diu ella.

—Ja hi parlaré.

—Quan hagis resolt aquest cas, vols dir?

—Tens paper i llapis? —pregunta en Joona.

—No et preocupis per mi.

—La dona que s’ha trobat al iot no es diu Penélope Fernández.

—És la Viola, ja ho sé. En Petter me n’ha informat.

—Bé.

—Estaves equivocat, Joona.

—Ja, ja ho sé…

—Reconeix-ho —riu ella.

—Sempre m’equivoco —diu ell tranquil·lament.

Es fa un moment de silenci.

—No m’està permès fer broma sobre aquest tema? —pregunta ella amb compte.

—Has tingut temps de trobar alguna cosa referent al iot i a la Viola Fernández?

—La Viola i la Penélope són germanes —diu ella—. La Penélope i en Björn Almskog tenen una relació sentimental, o com se’n digui avui en dia, des de fa quatre anys.

—Sí, això és el que em semblava.

—Molt bé. Continuo o no val la pena?

En Joona no contesta, només recolza el cap al reposacaps i veu que el parabrisa està cobert de pol·len d’algun arbre.

—No estava previst que la Viola els acompanyés amb el iot —continua l’Anja—. Al matí es va discutir amb el seu promès, Sergej Jarushenko, i va trucar a la seva mare plorant. Va ser la seva mare qui va proposar-li que truqués a la Penélope i li preguntés si podia anar amb ells.

—Què en saps, de la Penélope?

—De fet he donat prioritat a la víctima, la Viola Fernández, perquè…

—Encara que l’assassí es pensés que havia matat la Penélope.

—Espera. Què dius ara, Joona?

—L’assassí va cometre un error. El seu pla era amagar l’assassinat, fer com si hagués estat un ofegament per accident, però va col·locar la Viola al llit de la seva germana.

—Perquè pensava que la Viola era la Penélope.

—Necessito saber-ho tot sobre la Penélope Fernández i la seva…

—És una de les meves grans ídols —interromp l’Anja—. És una activista per la pau i viu a Sankt Paulsgatan 3.

—Hem posat a la intranet una denúncia per desaparició d’ella i en Björn Almskog —diu en Joona—. I els guardacostes estan rastrejant l’àrea a prop de Dalarö amb dos helicòpters i organitzaran una batuda juntament amb la policia marítima.

—Puc fer-hi un cop d’ull —diu ella.

—Algú s’ha de posar en contacte amb el promès de la Viola i amb en Bill Persson, el pescador que va trobar la noia al iot. Hem de recopilar la investigació tècnica del iot i afanyar-nos a tenir els resultats de l’SKL.

—Truco a Linköping?

—Parlaré amb l’Erixon, ell els coneix, ara m’haig de trobar amb ell de tota manera per fer un cop d’ull a l’apartament de la Penélope.

—Sembla que siguis el cap de la investigació preliminar. Ho ets?