26
El palmell d’una mà

En Joona truca a les altres portes però no obté res de nou, només que la Penélope era una veïna discreta i gairebé tímida que participava en la neteja anual i assistia a les reunions generals que es feien una vegada l’any, però no gaire cosa més. En acabat baixa les escales fins a la tercera planta.

La porta de l’apartament de la Penélope és oberta. Un tècnic de la Säpo acaba de desmuntar el pany de la porta d’entrada i ha posat el pistó en una bossa de paper.

En Joona entra, es col·loca al rerefons i segueix la investigació forense. Sempre li ha agradat ser-hi mentre els tècnics treballen, veure com ho fotografien tot tan sistemàticament, com protegeixen les proves i com segueixen meticulosament el protocol en cada fase. La investigació de l’escena d’un crim es va destruint a mesura que va avançant. Es va contaminant gradualment capa rere capa. L’important és destruir l’escena del crim en l’ordre correcte per tal que no es perdin proves o informació clau per a la reconstrucció. En Joona va mirant l’apartament ben endreçat de la Penélope. Què hi va venir a fer aquí, en Björn Almskog? Va arribar tan bon punt la Penélope acabava de marxar. Sembla gairebé que s’hagués amagat a fora i que hagués esperat que ella hagués marxat.

Potser va ser una coincidència, però també podia ser que no s’hagués volgut trobar amb ella.

En Björn va afanyar-se, es va trobar la nena asseguda a les escales, no va tenir temps de parlar amb ella, li va dir que venia a buscar una cosa i a l’apartament només s’hi va estar un parell de minuts.

Va recollir presumptament alguna cosa, tal com va dir-li a la noia. Potser es va oblidar la clau del iot, quelcom que es podia posar a la butxaca.

Potser en comptes d’això va venir a deixar-hi alguna cosa. Potser només necessitava mirar alguna cosa, comprovar alguna informació, aconseguir un número de telèfon.

En Joona surt cap a la cuina i hi fa una ullada.

—Ha comprovat la nevera?

Se’l mira un noi jove amb barba de mandarí:

—Tens gana? —li pregunta amb un fort accent de Dalarna.

—És un bon lloc per amagar-hi coses —respon en Joona fredament.

—Encara no hi hem estat, allà —diu el noi.

En Joona torna cap al vestíbul i en un racó de la sala veu la Saga que encara està parlant amb un dictàfon.

En Tommy Kofoed ajunta una tira de cinta adhesiva amb fibres assegurades en una pel·lícula transparent i tot seguit mira cap amunt.

—Hi troba alguna cosa sorprenent? —pregunta en Joona.

—Sorprenent? Sí, una empremta de sabata a la paret…

—I res més?

—Normalment allò important surt a la llum més tard, al laboratori de Linköping.

—Podem tenir un dictamen en una setmana? —diu en Joona.

—Si els pressionem una mica —contesta ell arronsant les espatlles—. Ara volia mirar el sòcol on va anar a parar el ganivet i fer un motlle de la fulla que es va emprar.

—Oblidi-ho —remuga en Joona.

En Kofoed s’ho pren com un acudit i riu però després es posa seriós:

—Va tenir temps de veure el ganivet? Era d’acer al carboni?

—No, la fulla era més lleugera, potser el tungstè sintetitzat preferit per alguns. Però això no ens portarà enlloc.

—Què?

—La investigació de l’escena del crim —contesta en Joona—. No trobarem ni ADN ni empremtes que encerclin l’agressor.

—Què hem de fer, doncs?

—Penso que l’agressor va venir fins aquí a buscar alguna cosa i en interrompre’l va marxar abans de tenir temps de trobar-la.

—Vol dir que encara és aquí el que buscava? —pregunta en Kofoed.

—És molt possible.

—Però no en té ni idea de què podria ser?

—Alguna cosa que cap en un llibre.

En Joona deixa reposar un moment la seva mirada de color gris granit en els ulls marrons d’en Kofoed. En Göran Stone, de la Säpo, està dret i fotografia la porta del lavabo, els costats de la fulla de la porta, el marc i les frontisses. Després s’asseu a terra per fotografiar el sostre blanc del bany. En Joona està a punt d’obrir la porta de la sala per demanar-li que faci unes quantes fotos a les revistes del damunt de la taula del sofà quan es dispara el flaix d’una càmera. La llum el sorprèn. En Joona s’ha d’aturar. De sobte tot es torna completament negre. Quatre punts blancs brillen a través de la llum encegadora del flaix i després es fa visible el palmell d’una mà de color blau clar i llambrant com l’oli. En Joona mira al seu voltant. No entén d’on ha vingut la mà.

—Göran —crida en Joona amb veu forta directament a través de la porta de vidre cap a la sala—, faci una foto!

Tots els de l’apartament s’aturen. El noi que parlava amb accent de Dalarna treu el cap per la cuina, l’home de la porta d’entrada mira interessat cap a en Joona. En Tommy Kofoed es treu la màscara i es rasca el coll. En Göran Stone continua assegut a terra amb una mirada confusa a la cara.

—Exactament el que acaba de fer. Torni a fer una fotografia del sostre del lavabo.

En Göran arronsa les espatlles, aixeca la càmera i fa una nova foto del sostre del bany.

Es torna a disparar el flaix i en Joona sent com les pupil·les se li contrauen i com les llàgrimes li arriben del conducte lacrimal. Tanca els ulls i encara veu un quadrat negre. Entén que és el vidre de la porta el que veu. Això és degut al fet que la llum encegadora ha canviat a negatiu.

Al mig del quadre es veuen quatre punts blancs i al costat d’aquests hi ha una mà de color blau clar surant.

Ell sabia que l’havia vista.

En Joona parpelleja, recupera la vista i després camina endavant cap a la porta de vidre. Les restes dels quatre trossos de cinta adhesiva formen un rectangle i al costat, al vidre, hi ha l’empremta d’una mà.

En Tommy Kofoed resta al costat d’en Joona.

—L’empremta d’una mà —diu ell.

—Pot prendre-la? —pregunta en Joona.

—Göran —diu en Kofoed—, necessitem una foto d’això.

En Göran s’aixeca de terra amb la càmera i fa un cop d’ull a l’empremta de la mà.

—Sí, algú ha estat aquí i ho ha deixat tot llefiscós —diu satisfet, i fa unes quantes fotos.

S’aparta i espera mentre en Tommy Kofoed tracta l’empremta amb cianoacrilat que enganxa sal i humitat i després amb Basic Yellow 40.

En Göran s’espera uns segons i fa dues fotos més.

—Ja et tenim —xiuxiueja en Kofoed mirant l’empremta i l’aixeca amb compte amb cautxú.

—Pot analitzar-la directament? —pregunta en Joona.

En Tommy s’emporta l’empremta cap a la cuina. En Joona resta on és i observa els quatre bocins de cinta adhesiva del vidre de la finestra. Darrere d’un d’ells hi ha l’extrem d’un paper en forma de triangle. La persona que va deixar l’empremta no va tenir temps de desenganxar la cinta adhesiva degudament sinó que va arrencar el paper de la porta de vidre de manera que encara n’hi va quedar un extrem.

En Joona se’l mira de prop. No és paper normal, conclou immediatament, sinó paper de foto per imprimir fotos en color.

«Hi havia hagut una foto penjada al vidre perquè hi reflexionessin i la contemplessin. Després, de sobte, la persona va tenir pressa, no es va poder prendre el temps necessari per desenganxar la foto amb compte sinó que va córrer cap a la porta, es va recolzar al vidre amb la mà i va arrencar la foto de la cinta adhesiva».

—Björn —diu tranquil·lament.

«Ha de ser la foto que en Björn va venir a buscar. No es va posar la mà a l’estómac perquè li fes mal, sinó perquè s’amagava la foto sota la jaqueta».

En Joona mou el cap d’un costat a l’altre per tal de poder examinar l’empremta de la mà del vidre amb el reflex de la llum, les línies primes del palmell.

Les línies papil·lars de l’ésser humà no canvien mai, no envelleixen. A diferència de l’ADN, ni tan sols els bessons monozigòtics tenen les mateixes empremtes.

En Joona sent trepitjar ràpidament darrere seu i es tomba.

—Ara ja n’hi ha ben bé prou, per l’amor de Déu —crida la Saga Bauer—. Aquest és el meu cas. Ni tan sols té el fotut permís per ser aquí!

—Ho sé, me n’aniré aviat —diu ell i torna a mirar el vidre de la finestra.

—Maleït Joona Linna —diu ella, calmada—. No pot venir aquí i començar a grapejar els bocins de cinta adhesiva…

—Hi ha hagut una foto penjada al vidre —contesta tranquil—. Algú l’ha arrencada, s’ha enfilat a la cadira, aguantant-se amb les mans, i ha arrencat la foto.

Ella se’l mira de mala gana mentre ell observa que una cicatriu blanca li travessa la cella esquerra.

—Sóc prou capaç d’encarregar-me d’aquesta investigació —diu ella, decidida.

—L’empremta és presumptament d’en Björn Almskog —diu ell i camina cap a la cuina.

—S’equivoca de direcció, Joona.

Ell no li fa ni cas i entra a la cuina.

—Aquesta investigació és meva —crida ella.

Els tècnics han habilitat un petit lloc de treball al mig de l’habitació. Dues cadires i una taula amb un ordinador, escàner i impressora. En Tommy Kofoed és darrere d’en Göran Stone, que connecta la seva càmera a l’ordinador. Han passat la foto de l’empremta a l’ordinador i en fan una primera comparació.

La Saga segueix en Joona.

—Què hi pot veure? —pregunta en Joona sense preocupar-se per la Saga.

—No parli amb en Joona —diu ella ràpidament.

En Tommy Kofoed mira cap amunt.

—No sigui estúpida, Saga —diu ell i es tomba cap a en Joona—. Aquesta vegada no hem tingut sort, l’empremta és d’en Björn Almskog, el promès de la Penélope.

—Aquest es troba a la llista de sospitosos —diu en Göran Stone.

—I què el fa ser sospitós? —diu en Joona.

—Disturbis violents, agressió a un oficial —contesta en Göran.

—Uf, quin monstre! —fa broma en Kofoed—. De segur que només ha participat en una manifestació.

—Té gràcia —diu en Göran Stone, esquerp—. Però els que formen part del cos de policia no troben divertits els disturbis i sabotatges dels falangistes d’esquerra i…

—Parli per vostè mateix —interromp en Kofoed.

—La recerca de salvament parla per ella mateixa —somriu en Göran.

—Què passa? —pregunta en Joona—. Què vol dir? No he tingut temps de seguir la recerca de què parlen; què va passar?