62
El dolç somni

El concurs de Johan Fredrik Berwald era sens dubte el concurs més prestigiós del nord d’Europa per a joves violinistes. Havia tret a la llum alguns virtuosos famosos mundialment i els havia col·locat directament al gran focus enlluernador d’interès. Només tres solistes van arribar a finalistes. En un total de sis jornades havien tocat competitivament davant d’un jurat tancat, però la final havia de tenir lloc l’endemà davant d’una gran audiència a la Sala de Concerts conjuntament amb un concert emès per televisió dirigit per Herbert Blomstedt.

Dins de l’agrupació musical va ser una gran sensació el fet que dos dels finalistes, Axel Riessen i Greta Stiernlood, haguessin estudiat a l’Escola de Música Reial d’Estocolm. El tercer finalista va ser Shiro Sasaki, del Japó.

Per a l’Alice Riessen, professional de la música sense cap distinció especial, l’èxit del seu fill Axel Riessen va ser un enorme triomf. I més encara després de rebre nombrosos avisos del director de l’escola perquè l’Axel no assistia a les classes, a vegades ni es presentava en tot el dia, estava distret i passava de tot.

Després d’haver passat la tercera ronda, l’Axel i la Greta no van tenir classe durant uns dies per poder dedicar-se plenament a practicar abans de la fase següent. Durant el concurs van haver-se de conèixer, s’alegraven dels seus èxits i abans de la final van començar a trobar-se a casa de l’Axel per donar-se suport.

L’última fase del concurs es tractava d’una peça que el violinista havia triat ell mateix o juntament amb el seu supervisor.

L’Axel i el seu germà petit Robert tenien a la seva disposició les set habitacions de la part de dalt de la casa a Lärkstaden. L’Axel generalment no assajava mai amb el seu instrument però li encantava tocar-lo, treure noves peces sense l’ajuda de ningú, intentar fer sons que mai abans havia sentit, i a vegades es quedava tota la nit tocant i explorant l’essència del violí fins que els palpissos dels dits li cremaven.

Només quedava un dia. L’endemà l’Axel i la Greta tocarien a la final a la Sala de Concerts. L’Axel es mirava assegut les cobertes dels seus elapés escampats per terra davant del tocadiscos. Hi havia tres discos d’en David Bowie, Space Oddity, Alladin Sane i Hunky Dory.

La seva mare va trucar a la porta i va entrar amb una ampolla de Coca-Cola i dos gots amb glaçons i talls de llimona. L’Axel li va donar les gràcies lleugerament sorprès, va agafar la safata i la va posar a la taula del cafè.

—Pensava que et trobaria practicant —va dir l’Alice mirant al seu voltant.

—La Greta se n’ha d’anar a casa i menjar.

—Però tu pots continuar mentrestant.

—Esperaré que vingui.

—Saps que demà és la final —va dir l’Alice i es va asseure al costat del seu fill—. Jo practico com a mínim vuit hores al dia, a vegades he arribat a assajar deu hores al dia.

—Jo ni tan sols estic despert deu hores al dia —feia broma l’Axel.

—Axel, tu tens talent.

—Com ho saps, això?

—Ho sé. Però no n’hi ha prou, no n’hi ha prou per a ningú —va dir ella.

—Mare, estic assajant com un boig —va mentir ell.

—Toca per a mi —va demanar ella.

—No —va dir ell abruptament.

—Entenc que no vulguis la teva mare com a mestra, però hauries de deixar que t’ajudi ara que és important —va continuar l’Alice pacientment—. L’última vegada que et vaig sentir va ser ara farà dos anys, al concert de Nadal, ningú va entendre què vas tocar…

—Cracked Actor, d’en Bowie.

—Va ser immadur però bastant impressionant, per a un noi de quinze anys —va admetre ella allargant la mà per acariciar-lo—. Però demà quan…

L’Axel va refusar la mà de la mare:

—No em sermonegis.

—Pots dir-me quina peça has triat?

—Clàssic —va contestar ell amb un somriure llarg.

—Gràcies, Déu meu, per això.

Ell va arronsar les espatlles sense mirar-se-la. Quan van trucar a la porta ell va sortir immediatament de l’habitació i va afanyar-se escales avall.

Havia començat a fer-se fosc però la neu havia creat una llum indirecta, una foscor que no es va fer més espessa fora la casa. La Greta era a les escales amb una boina i una trenca. Portava la bufanda ratllada embolicada al coll. Tenia les galtes vermelles del fred i els cabells deixats anar per sobre les espatlles estaven plens de volves de neu. Va deixar l’estoig del violí al damunt de la calaixera de la sala d’estar, va treure’s la roba de carrer amb compte i va penjar-la, es va descordar les botes negres i va treure les sabatilles d’anar per casa de la seva bossa de mà.

L’Alice Riessen va baixar i la va saludar; estava molt excitada i les galtes li flamejaven de felicitat:

—Està molt bé que assageu junts i us ajudeu l’un a l’altre —va dir ella—. Has de ser estricte amb l’Axel; si no, només farà el ronso.

—Sí, ja me n’he adonat —va riure la Greta.

La Greta Stiernlood era la filla d’un industrial que posseïa grans paquets d’accions a Saab Scania i Enskilda Banken, entre altres coses. La Greta havia crescut sola amb el seu pare; els seus pares es van divorciar quan ella era una nena petita i des de llavors no havia tornat a veure la seva mare. Molt aviat, potser abans que la noia naixés, el seu pare ja havia decidit que seria violinista.

Quan van pujar a l’habitació de música de l’Axel, la Greta va acostar-se al piano de cua. Els seus cabells brillants i rinxolats li queien per sobre les espatlles. Portava una brusa blanca i una faldilla de quadres escocesos, una armilla de punt blau marí i leotards a ratlles.

Va desenfundar el violí, va fixar la barbada, va netejar la resina enganxada a les cordes amb cotó fluix, va tibar l’arc i va posar la partitura al seu lloc. Afanyant-se va comprovar que el violí no estigués desafinat pel fred i els canvis d’humitat.

Després va començar a tocar. Ho va fer com sempre, amb els ulls mig oberts i una mirada retreta. Les pestanyes llargues li feien ombra a la cara flamejant. L’Axel se sabia la peça bé: la primera part del quinzè quartet de corda de Beethoven. Un tema seriós i perspicaç.

La va escoltar, va somriure pensant que la Greta tenia un sentiment per a la música, una honestedat en les seves interpretacions que omplia amb respecte.

—Bonic —deia mentre l’escoltava.

Va canviar la pàgina de la partitura i es va bufar els dits.

—Però no puc decidir-me… saps, el papa s’ha informat del que hauria de tocar, diu que hauria de ser Tartini, sonata per a violí en sol menor.

Ella, callada, mirava les notes, les seguia amb la mirada, comptava setzens i memoritzava interiorment el complicat legato.

—Però no estic segura, jo…

—Puc escoltar-te? —va preguntar l’Axel.

—Sona fatal —va dir ella posant-se vermella.

Va tocar l’últim moviment amb cara tensa, era bonic i trist, però cap al final va perdre el ritme, quan els tons aguts havien d’ascendir com flames.

—Merda —va xiuxiuejar ella col·locant-se el violí sota el braç—. Vaig endarrerida, he treballat com un animal amb això, haig d’afanyar-me més amb aquestes semicorxeres i triplets que…

—Doncs m’ha agradat el swing, com si dobleguessis un mirall gros cap a…

—He tocat malament —va interrompre ella posant-se encara més vermella—. Perdona, només miraves de ser amable, ho sé, però això no funcionarà, haig de tocar bé. No és normal que estigui aquí asseguda la nit abans sense ser capaç de decidir si hauria de tocar la peça fàcil o arriscar una mica en la difícil.

—Pots tocar les dues…

—No, no puc, seria un risc —va dir ella—. Però dóna’m unes quantes hores, tres hores, llavors potser m’atreviré a arriscar amb Tartini demà.

—No ho has de fer només perquè el teu pare cregui que…

—Però ell té raó.

—No —va dir l’Axel cargolant lentament un porro.

—Puc tocar la fàcil —va continuar ella—. Però segurament no serà suficient. Depèn del que escolliu tu i el noi japonès.

—No pots pensar així.

—Com haig de pensar, doncs? No t’he vist mai practicar. Què tocaràs? Ja ho has decidit?

—Ravel —contesta ell.

—Ravel? Sense assajar?

Ella va riure.

—De veritat? —va preguntar ella.

—Tzigane, de Ravel, res més.

—Axel, em sap greu però això és de bojos, ho saps, és massa complicat, massa ràpid, seria envalentir-se massa i…

—Vull tocar com en Perlman, però sense pressa…, perquè realment no va ràpid.

—Axel, va increïblement ràpid —va somriure ella.

—Sí, per a la llebre que està sent caçada…, però per al llop va massa a poc a poc.

Ella se’l va mirar amb vista cansada.

—Has llegit això?

—Se li atribueix a en Paganini.

—Molt bé, així doncs només m’haig de preocupar pel meu oponent japonès —va dir ella i es va posar el violí a l’espatlla—. Si no assages, Axel, no podràs tocar Tzigane, de Ravel.

—No és tan difícil com diu tothom —va contestar ell encenent-se el porro.

—No —va somriure ella i va començar a tocar una altra vegada.

Passada una estona es va aturar i se’l va mirar seriosament.

—Tocaràs Ravel?

—Sí.

Ella es va posar seriosa.

—M’has mentit, de segur que fa quatre anys que practiques aquesta peça, o de què va tot això?

—Ho acabo de decidir, justament quan m’ho has preguntat.

—Com pots ser tan ruc —va riure ella.

—No m’importa si quedo l’últim —va dir ell estirant-se al sofà.

—A mi sí —va dir ella simplement.

—Ho sé, però hi haurà més oportunitats.

—Per a mi no.

Ella va tornar a tocar millor la peça difícil d’en Tartini, però va haver d’aturar-se de tota manera, va repetir la part complicada una vegada i una altra.

L’Axel va aplaudir, va posar el disc d’en David Bowie The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars al tocadiscos i va moure el braç del tocadiscos per sobre l’elapé. Després es va estirar, va tancar els ulls i va cantar la cançó.

«Ziggy really sang, screwed up eyes and screwed down hairdo. Like some cat from Japan, he could lick’em by smiling. He could leave’em to hang».

La Greta, vacil·lant, va deixar el violí, va acostar-se a ell i li va prendre el porro de la mà. Va fer unes quantes pipades, va tossir i l’hi va tornar.

—Com es pot ser tan talòs? —va preguntar ella acariciant-li els llavis de sobte.

Ella es va inclinar endavant i va intentar fer-li un petó a la boca, però va fallar i l’hi va fer a la galta, va dir que ho sentia i el va tornar a petonejar.

Van continuar fent-se petons, amb compte, perspicaços. Ell li va treure l’armilla, els cabells d’ella van espetegar a causa de l’electricitat estàtica. Va quedar astorat quan va tocar-li una galta i va enretirar la mà precipitadament. Se somreien nerviosos i es tornaven a besar. Ell li va descordar els botons de la brusa blanca planxada i va notar els seus pits petits a través del senzill sostenidor. Ella va ajudar-lo a treure’s la samarreta. Els seus cabells llargs i serpentins feien olor de neu i hivern, el cos d’ella estava calent com el pa acabat de fer.

Continuaven a l’habitació i es van enfonsar dins del seu llit. Amb mans tremoloses ella es va treure la faldilla folrada de pell i es va subjectar la roba interior per tal que no caigués quan aquest li tragués els leotards gruixuts de ratlles.

—Què passa? —va xiuxiuejar ell—. Vols que parem?

—No ho sé, tu ho vols?

—No —va somriure ell.

—Només estic una mica nerviosa —va dir ella honestament.

—Però tu ets més gran que jo.

—Sí, això és veritat, tu només tens disset anys, fins i tot és una mica indecent, tot plegat —va somriure ella.

El cor de l’Axel bategava ràpidament quan li va abaixar la roba interior. Ella somreia completament quieta quan ell li petonejava l’estómac, els pits petits, el coll, la barbeta, els llavis. La noia va obrir les cames cautelosament i ell s’hi va estirar a sobre, sentia com pressionava lentament les cuixes contra els malucs d’ell. Les galtes flamejaven vermelles quan ell va lliscar dins seu. Ella el pressionava contra el seu cos, li acariciava el coll i l’esquena i sospirava en silenci cada cop que s’enfonsava dins d’ella.

Quan van deixar de panteixar es va formar una fina capa de suor entre els seus cossos nus. Estaven estirats entrellaçats, van tancar els ulls i es van adormir ben aviat.