Beverly Andersson

Comença a plovisquejar quan la Beverly és a l’andana del l’Estació Central d’Estocolm. El viatge cap al sud transcorre a través d’un paisatge estiuenc embolcallat amb una calitja grisa. Fins que no arriba a Hässleholm el cel no deixa de nou pas al sol. Després de fer transbordament a Lund i d’agafar l’autobús des de Landskrona, arriba a Svalöv.

Ja feia molt de temps des de l’última vegada que va ser a casa.

Pensa en les promeses del doctor Saxéus que tot aniria bé.

—He parlat amb el seu pare —deia el doctor—. Ell parla seriosament.

La Beverly camina per una plaça polsosa i es veu a si mateixa, ara feia dos anys, estesa al mig de la plaça vomitant. Diversos nois se l’havien emportat a beure alcohol casolà. Ells li van fer fotos i la van deixar a l’estacada al mig de la plaça. Va ser des d’aquells fets que el seu pare ja no la voler més a casa.

Continua endavant. Se li fa un nus a l’estómac quan veu el camí rural més amunt en direcció a la granja, a uns tres quilòmetres de distància. El camí era tan llarg que normalment els cotxes s’aturaven i la portaven. Ara no pot recordar per què va voler anar amb aquella gent. Creia que els havia vist alguna cosa als ulls. Com una llum, pensava normalment.

La Beverly es canvia de mà la bossa pesada.

Més amunt ve de cara un cotxe aixecant molta pols.

No reconeix el cotxe?

La Beverly somriu i saluda amb la mà.

És el papa que ve, el papa.