58
El beneficiari

Una tempesta cau amb força a Estocolm, els trons fan una remor eixordadora, els llampecs il·luminen sobtadament tot el cel i plou a bots i barrals. La pluja peta a la finestra de l’enorme pis d’en Carl Palmcrona. En Tommy Kofoed i en Nathan Pollock han fet un resum de la investigació tècnica interrompuda.

Està tan fosc que han d’encendre els llums del sostre.

En un dels armaris alts fins al sostre del vestidor d’en Palmcrona, sota una filera de vestits grisos i negres, en Pollock hi troba una carpeta de pell brillant.

—Tommy —crida ell.

En Kofoed hi va, encorbat i malhumorat.

—Què passa?

En Nathan Pollock tamborina lleugerament sobre la carpeta amb els dits enguantats.

—Em sembla que he trobat alguna cosa —diu ell senzillament.

Van cap a la finestra alta panoràmica i en Pollock obre la carpeta amb compte.

—Continuï —xiuxiueja en Kofoed.

En Pollock aixeca la coberta prima cautelosament en què hi ha escrit: «Testament de Carl Palmcrona».

Llegeixen en silenci. El document data de l’1 de març de fa tres anys.

En Palmcrona deixa tots els seus béns a una persona: l’Stefan Bergkvist.

—Qui dimonis és l’Stefan Bergkvist? —pregunta en Kofoed quan acaben de llegir—. Pel que sé, en Palmcrona no tenia ni família, ni amics, no tenia ningú.

—L’Stefan Bergkvist vivia a Västerås… quan es va redactar aquest document —diu en Pollock—. A Rekylgatan 11, a Västerås, i…

En Pollock s’interromp a si mateix i mira cap amunt:

—És un nen. Segons les nostres dades, només té setze anys.

El testament està redactat per l’advocat d’en Palmcrona, de l’empresa Wieselgreen Och Söner. En Pollock fulleja l’apèndix actualitzat dels béns d’en Palmcrona. Afecta quatre fons de pensions, l’arrendament d’un bosc, només dos acres, una granja dividida a Sörmland, que està llogada de fa deu anys, i el condomini amb una elevada hipoteca de Grevgatan 2. El bé més important sembla ser un compte a Standard Chartered Bank a Jersey amb un saldo dels comptes d’en Palmcrona d’uns nou milions d’euros.

—Sembla que l’Stefan s’ha fet ric —diu en Pollock.

—Sí.

—Però per què?

En Tommy arronsa les espatlles:

—Alguns fan llegats als seus gossos o als entrenadors del gimnàs on van.

—Li trucaré.

—Al noi?

—Què hem de fer si no?

En Nathan Pollock agafa el telèfon, marca el número, diu que vol que el passin amb l’Stefan Bergkvist, a Rekylgatan 11 a Västerås, descobreix que hi ha una Siv Bergkvist a la mateixa direcció i pensa que deu ser la seva mare. En Nathan mira la forta pluja de fora i les canaletes desbordades del sostre.

—Siv Bergkvist —contesta una dona amb veu trencada.

—Em dic Nathan Pollock i sóc investigador… Vostè és la mare de l’Stefan Bergkvist?

—Sí —xiuxiueja.

—Podria parlar amb ell?

—Què?

—No s’ha d’amoïnar per res. Només haig de preguntar-li…

—Vagi-se’n a la merda —crida ella acabant la conversa.

En Pollock torna a marcar el mateix número, però no obté resposta. Abaixa la vista mirant el carrer brillant i torna a marcar el número.

—Micke —contesta un home amb veu reservada.

—Em dic Nathan Pollock i…

—Què collons vol?

En Nathan sent la dona plorar de fons. Ella diu alguna cosa a l’home i ell respon que no se’n pot ocupar.

—No —diu ella—, ja ho faré jo…

Deixen el telèfon i se senten uns passos.

—Hola —diu la dona tranquil·lament.

—Si us plau, necessito que…

—L’Stefan és mort —l’interromp ella amb una veu estrident—. Per què ens ho fa, això? Per què truca i ens diu que vol parlar amb ell? No ho puc suportar…

Ella es posa a plorar al telèfon, alguna cosa cau i repica a terra.

—Ho sento —diu en Pollock—. No ho sabia, jo…

—No puc més —plora ella—. No ho suporto més.

Se sent caminar algú i llavors l’home torna a agafar el telèfon.

—Ja n’hi ha prou —diu ell.

—Esperi —diu en Pollock ràpidament—. Em podria dir què ha passat? És important…

En Tommy Kofoed, que ha seguit tota la conversa, veu com en Nathan escolta algú que parla al telèfon, es torna pàl·lid i s’acaricia la cua de cavall de color plata.