EN ZOILO, RETROBAT

Estic mig estirat a la platja, i em passa pel costat un home pèl-roig i corpulent que em diu: «Tu i jo vam anar junts a col·legi». Enumera el nom d’uns mestres i capellans que em cauen molt lluny. Li pregunto com es diu. «Zoilo». «Tu ets en Zoilo?». «Antonio Zoilo Hernández». Tant com he pensat en ell en aquests últims cinquanta o cinquanta-cinc anys… No el recordava gros ni roig sinó minúscul i negre, un enfant sauvage que semblava baixat de coves remotes. Era l’últim de la classe, per l’ordre alfabètic i també per les notes i l’esperit indomable que cultivava. El pare Foix i el mestre Costa, uns sàdics quan aquesta paraula ens era desconeguda, projectaven sobre seu uns jocs de bufetades i puntades de peu fenomenals. Altres nens resultaven apallissats per aquests o altres mestres i capellans, però jo sempre he tingut present en Zoilo. Potser perquè, a causa de la «Z» inicial, l’he associat amb Zipi i Zape, els germans entremaliats dibuixats per Escobar que protagonitzaven uns còmics i que per les seves malifetes sempre acabaven tancats al «quarto de la rates». En Zipi era ros i en Zape, morè. Jo em pensava que en Zoilo era en Zape, i avui a la platja descobreixo que era en Zipi.

Ens vam perdre de vista l’últim curs de primària. «Com que a casa no tenien diners però volien que seguís estudiant, em van enviar a una mena de seminari que els escolapis tenien a Alella. El pare Joan me’n va rescatar amb l’argument que jo no serviria per a capellà i que estaria millor a Mataró, vivint amb els pares. Em va apuntar a comerç a canvi que fes de monaguillo». En Zoilo diu «monaguillo». «Comerç» era la sortida dels que no podien estudiar el batxillerat i l’origen remot de l’actual formació professional. «Em sé el parenostre en llatí de memòria». S’entén que va seguir el comerç com a becat. El pare Joan, en això tothom està d’acord, era un sant.

«En acabat, vaig entrar d’escrivent a la Policia Municipal. M’hi avorria i vaig fer el salt a una gestoria. Els gestors es coneixen, i un de la competència es va fixar en mi. Em va oferir un sou que el meu cap no va poder igualar. Vaig anar pujant. Vaig estudiar per a inspector d’hisenda». M’ho diu com si em demanés disculpes o com si m’hagués confessat un crim. Somriu. «Després em vaig treure el títol de gestor i vaig fundar la meva pròpia oficina. Ara la porta el fill. Amb alts i baixos, puc dir que m’ha anat bé». Té tres anys més que jo. Devia entrar de gran a primària, acabat d’arribar del poble amb la família. «La mare té cent dos anys i viu a Sant Vicenç de Montalt amb la meva germana». Abans de separar-nos em diu: «No ens hem d’abraçar, tu i jo?». Vaig per fer-ho i m’avisa: «Alerta, que hi ha uns vidres a la sorra». Tot i el perill que no havia vist ens abracem, pell contra pell. En Zoilo…