RESURRECCIÓ

Dimarts sant al matí se’m va morir l’ordinador. Els ordinadors no s’espatllen. Es moren. Vaig anar per engegar-lo, i cap senyal de vida. Quan l’ordinador es mor una cosa fonamental de nosaltres es mor també. No podia escriure ni rebre ni enviar correus, i el Twitter i qualsevol subministrador d’informació m’eren inaccessibles. També les fotografies i els documents que hi tenia guardats. Quan es produeix una catàstrofe destructiva els afectats lamenten sobretot haver perdut les fotos familiars i les cartes. El resultat, doncs, catastròfic. La majoria de gent que conec té aquests serveis i magatzems incorporats als mòbils i altres ginys transportables. Jo el mòbil només l’uso per telefonar i acollir trucades. Per a la resta em serveixo de l’ordinador, que a més a més no és portàtil sinó un moble instal·lat sobre la taula de l’estudi de casa que consta de tres peces: la pantalla, el teclat i la torre. El fet luctuós es va produir a la torre. Encara bo que tenia avançats i enviats al diari els articles fins dissabte. Però com escriuria aquest, el de diumenge de Pasqua, el de diumenge de Resurrecció, amb l’eina difunta? Què dic, l’eina. Una part de la meva persona. Com que l’ordinador amb qui mantinc tantes familiaritats és propietat del diari, que me’l va instal·lar al domicili perquè em mantingués connectat amb la redacció i poder-hi enviar articles durant el període de prejubilació que m’ocupa, vaig trucar a El Punt Avui en demanda d’auxili. Vam quedar que l’endemà pujaria amb el cadàver a Girona, on tenim el centre d’operacions. Seria possible un reviscolament? En qualsevol cas, les resurreccions sempre demanen una o més nits de vetlla. Quan se’n va la llum de casa ens passem el dia engegant els interruptors i sorprenent-nos que no responguin a cap estímul. La inèrcia em va fer connectar l’ordinador tres i quatre vegades. Me’l vaig quedar mirant. Què, noi? Cap resposta.

L’endemà la Teresa, informàtica que en sap molt, em va tornar a la vida tota la memòria, totes les prestacions i la facultat d’escriure a base de quatre manipulacions, una transfusió i un canvi de xassís. Fos això possible i tan senzill quan arribi «aquella hora de temença»… Les coses que s’espatllen es reparen. Els ordinadors que es moren tornen a la vida. Tot en ordre. Quan nosaltres ens espatllem, la medicina i la farmacopea ens adoben, però no passem d’aquí. No passem d’aquí? La part nostra que els ordinadors contenen ens sobreviurà. I si es moren serà ressuscitada. Fa mitja por i tot pensar-ho. Quan vaig arribar a casa vaig assegurar-me que l’ordinador funcionés com ho havia fet a Girona. Funcionava —perdona, Teresa, el dubte—, i amb aquest gest propi de sant Tomàs acabo aquest any el període quaresmal.