ELS DIFUNTS D’ENDESA

Fa onze anys que el pare es va morir i les factures d’Endesa, la companyia que subministra l’energia elèctrica a la casa on visc, que va ser el seu domicili, segueixen arribant a nom seu. He enviat en mà, per correu, per fax i burofax uns quants certificats de defunció tal com m’han dit de fer; m’he personat a les oficines que m’han indicat, he telefonat als números que acompanyen les factures, i a l’hora d’obrir la bústia un cop al mes el pare segueix sent receptor de cartes. El pare era molt creient, però puc assegurar que la llum i la vida eterna que esperava no anaven per aquí sinó que depenien d’un negociat més espiritual i dels que no cotitzen a la borsa. Un cop em van fer anar a una oficina dient-me que si no m’ho resolien allí no m’ho resoldrien enlloc. L’oficina es trobava situada a la rebotiga d’un establiment de lampisteria. L’atenia una noia ni simpàtica ni antipàtica que se’m va presentar com a agent d’Endesa. Feia servir de taula un moble de l’any del viudo Rius i es bellugava entre aixetes, canonades, sifons i cables de l’electricitat. Em va demanar papers i certificats minuciosos que semblava que ni jo ni ningú viu a la terra no podia dur, però m’havia preparat i els duia tots. Si n’estigués segur, diria que la meva eficiència la va contrariar una mica. Em va fer signar uns papers, els va introduir en una carpeta amb els altres documents i la carpeta va anar a parar dins un calaix que deia «tornavisos», o potser deia «cargols». Fossin tornavisos o cargols la gestió va ser com em temia infructuosa i si no he tornat a la lampisteria és perquè al cap d’un temps va tancar i la noia i els seus calaixos ves a saber on paren.

De tant en tant, Endesa em truca a casa. Bé, Endesa: uns empleats seus que em volen fer ofertes de part de la companyia. Tots parlen un castellà tropical perquè es veu que tenen el centre d’acció en els països on floreixen amb més ufana les palmeres i els sous són més baixos. De vegades els explico el meu cas, i quan saben que el pare ha mort no rebo de Bogotà cap solució però sí una expressió de condol continuat: «¿Murió su papacito? Cuánto lo siento». Davant casos així alguns evoquen Kafka. Jo no ho faré perquè Kafka era una altra cosa i Endesa, si de cas, n’és la caricatura i la vulgarització i no mereix tant d’honor. Encara agafarien fums i en blasonarien.

D’aquí cinc anys el pare n’hauria fet cent. Com que el meu cas no deu ser únic, no sé com Endesa no s’estranya de tenir uns abonats tan provectes i tan poca renovació generacional. El pare porta el nom però la factura la pago jo, és clar. I si un dia fos al revés? I si un dia fos Endesa qui m’hagués de satisfer un deute? Els veig venir: dirien que no paguen als morts i m’exigirien un certificat de naixement i de vida que no sabria on anar a portar.