CAP AL 27
La nit de Cap d’Any del 2000 vaig baixar a la platja per comprovar que les ones eren indiferents al canvi de segle i de mil·lenni. Coses meves, i una manera com una altra de fer-me venir vertigen còsmic i de relativitzar. L’ona de les dotze menys un minut era idèntica a la del minut inicial dels pròxims mil anys. Si Artur Mas va signar el vespre del dia 3 d’agost del 2015, any en curs, la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, les quals, segons com vagin, han de conduir a la independència de Catalunya, l’endemà al matí jo em personava a la platja. No per fer contemplació de les ones sinó per estudiar la reacció de la gent davant un desafiament de tanta magnitud. Els pares i mares vigilaven des de la sorra els nens que es tiraven a l’aigua, una noia feia ganxet i tres senyores d’una certa edat es banyaven parlant de com confitar el sofregit. Les senyores d’una certa edat acostumen a banyar-se en grups de tres. Rubens va ennoblir amb un títol mitològic una escena presa del natural. Les Tres Gràcies parlaven de sofregits. Aquell Cap d’Any, les ones es van mantenir immutables però a les dotze en punt es van obrir alguns balcons de les cases i hi va haver explosions de taps de xampany i de coets. La possible proximitat de la independència del país no va incitar en aquells pares, en aquella noia i en aquelles tres senyores de la platja ni un comentari ni una inquietud ni un estremiment a favor o en contra. Indiferència? Jo parlaria també de discreció. Tret del Twitter, on tothom s’expressa i se sincera i molts cops, protegint-se en l’anonimat, els seus usuaris diuen unes coses terribles, la gent d’aquest país no és gaire favorable a parlar de política. O, més ben dit, a expressar les seves inclinacions en aquest camp, i menys si hi ha un borinot com jo fent orelles. Som més inexpressius que les ones del mar. Si les enquestes electorals molt sovint no l’encerten és perquè els consultats enganyen segons el principi que els altres no n’han de fer res, del seu vot, i perquè en aquell moment som amb el sofregit o fent ganxet. Fer ganxet és una manera també molt mitològica d’esperar esdeveniments, sobretot quan hi ha pel mig la promesa d’Ítaca.
Altres anys, quan tornava de vacances els amenitzava els dies parlant dels meus viatges estivals. Aprofito per dir que els efectuats a Menorca han estat recollits en un llibret que es diu L’arròs de la terra, per si són servits. Aquest cop no hi haurà viatge. Aquest cop hi haurà petites cròniques sobre els treballs i els dies que ens han de conduir a la data que, sigui com sigui, ha de mudar el país. A veure què en surt.