EL GRILL

Em van preguntar en un moment bucòlic: «Sents els grills?». No sentia cap grill, i m’ho vaig anar a fer mirar. El facultatiu em va sotmetre a unes proves i va concloure que hi havia unes freqüències que havien plegat de penetrar-me. És greu? Hauré d’adoptar l’ortopèdia? Ja m’hi veia, i no em feia cap gràcia. Em va dir que per ara no calia —ai, quan els metges diuen «per ara»—, i que havia de resignar-me a prescindir de les emissions més agudes de l’escala sonora. «Torni d’aquí un any». Si els segles passen tan de pressa, un any és demà.

Bé, tot s’acaba. De moment, els grills. Ja veurem si més endavant se’m farà mut tot el zoològic, amb el rei de la selva inclòs, i no parlo del lleó sinó del bípede per antonomàsia. També és veritat que hi ha alguns exemplars que no em faria res perdre d’oïda. Diuen que molts sords només senten el que els interessa, o que s’aprofiten de la limitació per fer veure que no perceben el que no volen sentir. M’agrada més la primera opció: s’imaginen, ara que hem entrat en campanya electoral, que certes vibracions acústiques propagades per alguns candidats no ens burxessin l’orella? I fora de la campanya electoral, també. Que ens insultessin, que ens rebreguessin o que violentessin la lògica, i nosaltres com si sentíssim ploure. La consciència de Pinotxo era un grill, i les desgràcies se li originaven quan no atenia els seus consells. Sordejava, en Pinotxo? Molts polítics actuen a imitació de l’histriònic polític italià Beppe Grillo. No hi hem de sordejar, nosaltres? Em tinc dit que en aquesta campanya no seguiré ni «els meus» per por que em facin absentista. Per cert, que no vaig pensar de preguntar al metge si també podia arribar el moment de deixar de sentir ploure.

Adeu als grills. I també als despertadors que fabriquen ara, que sonen com els grills. Si me n’hagués de refiar i m’hagués de llevar a alguna hora en punt, faria tard pertot arreu. Sort que estic jubilat o prejubilat i no m’esperen enlloc. Dic «sort» però és per haver arribat a l’edat de jubilar-se que les facultats es perden. Potser les cuques que s’arrosseguen per terra o les formigues també emeten sons i no els sentim. Com les estrelles. Es veu que el moviment perpetu dels astres emet un soroll que, pel que sigui, perquè hi estem acostumats o perquè no hi tenim l’oïda graduada, no ens arriba. Déu Nostre Senyor ens va permetre sentir els grills però igualment hauria pogut optar per estalviar-nos-els, com les cuques o les estrelles. No m’hauria calgut anar a l’otorrino i, campanyes electorals a banda, estaria més tranquil. «Per ara», vaig sentir que deia.