TORRONS NOUS

Fa uns dies em va trucar en Francesc del restaurant Binu d’Argentona. «Vine, que vull que tastis una cosa». Ja els he parlat en altres ocasions del Binu. Va ser un dels primers restaurants de Catalunya i potser d’Espanya agraciat amb les estrelles que ara la guia Michelin prodiga tant. Parlo de final dels anys setanta i principi dels vuitanta. La novetat va fer que molts gurmets que fins llavors es desplaçaven a França per degustar l’alta cuina d’aquell país en tinguessin prou amb el trajecte a Argentona perquè en Francesc, que s’havia format en fogons francesos, la confeccionava igual o la superava i hi donava un caràcter català que la feia més creativa. Ara que tants restaurants tenen estrelles, el Binu se n’ha quedat sense, però en Francesc és el cuiner de sempre i va acollint clientela que, encara que sigui amb menor nombre, li celebra tot el que fa perquè hi entén i n’hi ha per celebrar-ho.

En Francesc m’havia convocat a mig matí. Ell i la seva dona, la Francina, em volien fer tastar torrons. Torrons d’invenció pròpia. Nosaltres ens pensem que Nadal és una de les festes més conservadores que hi ha perquè els rituals sembla que sempre siguin els mateixos i es repeteixin amb exactitud un any i un altre, però si ens hi fixéssim bé observaríem que amb l’excusa de trencar la tradició, que és fràgil i trencadissa com el protocol —avui trencarem la tradició, avui trencarem el protocol—, sempre hi ha una novetat o altra. Uns aboleixen els canelons de Sant Esteve, uns altres adopten ornaments noruecs, uns altres van a esquiar, del famós reveillon-cotillon dels anys seixanta no en parla ningú, els Reis ara van i ara venen… L’altre dia vaig anar a casa d’uns amics i els nens havien fet el pessebre amb peces de Playmobil. Sí que per Nadal hi ha bases inamovibles però per no cansar-nos les transformem. Torrons de festucs, de macadàmia, de cafè amb cacau, de coco, de nous brasileres, de massapà amb pinyons en lloc de fruita, de cajú assecat… Què és cajú, Francesc? En Francesc tasta fruits exòtics no previstos al diccionari i, si li agraden, els transforma en postres de Nadal. Li vaig donar una entusiasta aprovació. Molts clients se n’enduen per a consum propi o per quedar bé, i és així com els torrons del Binu aniran a París, a Londres, a Madrid o aquí, a Barcelona o Sant Cugat. «Ara m’ha vingut un que en facturarà a Suècia». Jo me’n quedo uns exemplars, també per enviar molt lluny. Els receptors, sense haver passat pels torrons d’Alacant o de Xixona, es pensaran que la nostra tradició nadalenca és el consum de cajú confitat, i així s’escriu la història.