ULL ESTRIPAT

Divendres de fa dues setmanes em trobava sota els focus d’un estudi de TV3, quan tot d’una vaig veure unes mosques que no es podien agafar ni espantar al vol i que no molestaven ningú més que a mi, exclusivament per via visual. De retorn a casa, se’m va posar un tel a l’ull, com al boví de Maragall. Vaig passar el cap de setmana com vaig poder i dilluns a primera hora era a ca l’oftalmòleg. El facultatiu em va mirar i sense perdre temps em va situar davant un aparell que tenia tot l’aspecte d’una camisa de força per a caps humans. La retina se m’havia estripat —la paraula impressionant va ser «estripat»— per dos cantons, i es feia imprescindible i urgent la intervenció. Si partíem d’«estrip», la seqüència pertinent conduïa a «cosir». Assegut en un tamboret, amb la barbeta i el front immobilitzats, l’ull va ser cosit amb un raig làser fent d’agulla i de fil al mateix temps. Encara que pel soroll de percussió que l’aparell emetia més aviat em va semblar que el meu pobre ull era bombardejat per una màquina grapadora. «Ara miri cap amunt, ara miri avall a l’esquerra». L’endemà era santa Llúcia, i hi vaig pensar. Vaig entendre que fos a la vegada la protectora de la vista i de les modistes. El sargit va acabar de manera satisfactòria. Encara veuria el tel uns quants dies, però havíem evitat mals majors. «Torni d’aquí dos dies». Hi vaig tornar, i de nou vaig ser sotmès a la màquina de cosir, amb menys intensitat i estona. Les modistes embasten, i després cusen.

Quan era petit vaig patir la conjuntivitis més rabiosa de totes les que havien vist mai els metges que me la van explorar. El doctor Barraquer, l’avi, el de la perilla, el que semblava el professor Tornassol, va vaticinar que als setze anys els símptomes gairebé em desapareixerien. Va ser exactament així. No va veure venir o no em va voler dir que de vell retornarien. Ara el meu oftalmòleg, el doctor Badia, es troba davant uns ulls molt castigats i fràgils. S’estripen, i ja el tenim fent de sastre.

Quan vaig començar a escriure articles setmanals a El Maresme, parlo de principi dels vuitanta, vaig titular la secció «A ull nu». Volia dir que explicava el que veia sense passar-ho per cap ullera sàvia. Quan em vaig incorporar a El Punt, ara El Punt Avui, vaig pensar a recuperar la denominació, però llavors ja duia ulleres i me’n vaig desdir. També una mena de premonició em va aconsellar que no mencionés gaire els ulls, que encara ploraríem. Vaig optar per aquest «Vuits i nous» extret d’un joc de cartes del qual ho ignoro tot perquè no jugo a res, però que vol dir que un dia parlo d’una cosa i l’endemà d’una altra del tot diferent i res no lliga. Que res no lliga? I tant si tot lliga i tot torna. Mira el mal als ulls. «Torni dijous». Dijous és avui. A veure si serà necessari un pedaç.