DINAR AMB ORSON

Sempre dic que no m’agradaria conèixer personalment la gent que reverencio. Entraria a casa seva i hi hauria el perill de trobar-hi un tresillo, que de la cuina en sortís olor de col i que la conversa girés al voltant del temps, de xafarderies, de diners o, en el cas d’Orson Welles, que és el que més reverencio, de toros. Dissabte passat, 10 d’octubre, va fer trenta anys de la mort de Welles. M’hi va fer pensar l’Ivan Vila, periodista d’aquest diari i l’home jove conegut que més pel·lícules ha vist. En un article publicat en un digital, Vila parlava d’un llibre d’Orson Welles que no coneixia. Es titula Mis almuerzos con Orson Welles (My lunches with Orson), i és la transcripció de les converses que el director i actor, llavors molt al final de la seva vida, va mantenir amb el cineasta Henry Jaglom al restaurant on se citaven. Aquell mateix dia vaig anar a comprar el llibre. La lectura de les primeres pàgines em va fer pensar que m’havia equivocat. Més ben dit, que no m’havia equivocat: Welles parla del temps, de diners, es comporta com un mal educat i projecta sobre els seus enemics i alguns amics unes maldats que m’arriben a incomodar. A més, té un gos a qui atribuir els pets que ell mateix devia deixar anar. A la pàgina 121 em dona la raó: «Si l’obra d’un autor m’agrada, no vull saber res de la seva vida; no vull saber que Dickens va ser un fastigós fill de puta; m’alegro molt de no saber res de Shakespeare, l’home: crec que tot el que importa és en les seves obres». Hauria fet malament de deixar la lectura aquí, com va ser la primera intenció. D’aquest punt en endavant Welles, potser perquè es repensa o recorda que l’interlocutor l’està gravant, canvia i se’ns apareix com un savi que ho ha llegit tot i està al cas de tot, que parla de la història d’Egipte, de la vida de Napoleó, de Hitler, Mussolini i Franco, de la política a Amèrica i Europa, del seu cine i el dels altres, de teatre, d’art, d’anècdotes amb categoria, de l’amistat, sempre present en la seva obra, de la mort… I de diners: però dels diners que necessitava i no trobava per fer pel·lícules, no per construir-se una piscina. Explica els projectes que té al cap i ens hem perdut, riu de les seves mentides… De vegades l’escanyaria, però al cap de dues ratlles ja m’hi he reconciliat. Per un moment sembla que en comptes de menjar una amanida de pollastre Welles endrapi un bou sencer en companyia de Shakespeare i tota la tropa, amb un gos petaner atrapant els ossos sota la taula. L’Orson autèntic, el mateix des de Ciutadà Kane, el meu: «Fins a cert punt puc defensar tots els punts de vista». I no parla de toros.