POR AL CINE
Ahir els explicava la pel·lícula que l’altre dia vaig anar a veure. Érem dos espectadors a la sala, i anàvem junts. Un i dos. Ningú més. Si no hi haguéssim assistit, què hauria passat? Hauria passat que la pel·lícula s’hauria projectat igualment.
Fa anys, un amic que s’havia trobat en una situació semblant em va explicar que l’acomodador li havia tret una normativa segons la qual la sessió, en casos de desertització, s’havia de suspendre. Li van tornar els diners, i tothom a dormir. La tarda del dia de Nadal del 1962, el de la nevada, un altre amic va optar també per anar al cine. Aquest cop el personal s’havia avançat en les previsions, i el va trobar tancat. Quan reculava va passar per davant de casa meva, i ens vam menjar junts els torrons. Tots li ho vam retreure: a qui se li acut anar al cine amb aquest dia?
Ara no hi ha acomodadors. No hi ha, tampoc, projeccionista. Si més no, i si parlem dels multisala, un per a cada màquina. El projeccionista era el senyor que treia el cap pel forat del darrere, pròxim al forat d’on sortia el raig de llum. El forat de treure el cap s’ha cegat en molts cines perquè tot va segons un perfecte automatisme. Les pel·lícules comencen i s’acaben soles, s’enfoquen elles mateixes i si no es tallen ni presenten ratlles és perquè no hi ha pel·lícula sinó una altra cosa. Jo m’havia jurat que el dia que els cines prescindissin del senyor del forat i no oferissin la possibilitat de xiular un desenfocament o un tall deixaria d’anar al cine perquè la seva màgia treballada des de petit s’hauria, per a mi, volatilitzat, però la carn és dèbil i l’esperit de cineasta més fort que res.
Com que ara no hi ha acomodadors ni el vigilant del forat, si nosaltres dos no haguéssim anat l’altre dia al cine o n’haguéssim sortit al començar o a la meitat, la pel·lícula s’hauria projectat per a ningú. La pel·lícula era amable i mig de riure, però em va agafar una esgarrifança. Hi ha relats de ciència-ficció i terror que preveuen un món on la raça humana tot d’una ha desaparegut. En aquest món, els automòbils s’aturen però els semàfors segueixen funcionant, com les neveres de casa, els ordinadors d’Hisenda, el termòmetre de can Cottet o el rellotge de can Ximenes. Els cines, indiferents a tot, anirien obrint i tancant els llums i projectant un dia i un altre les pel·lícules programades, i a la pantalla s’anirien bellugant i parlant per sempre i per a ningú uns homes i unes dones que ves a saber en aquell moment on pararien o quina pinta cadavèrica oferirien.
El cine on vaig anar comparteix el vestíbul amb un supermercat. Avui els cines s’associen amb negocis molt rars. Em poden ben creure si els dic que vaig estar a punt de palpar i abraçar un senyor que avançava amb un carret d’anar a comprar.