EN POSITIU

Fins fa quatre dies, circulaves pel món i et costava que la gent sabés situar Catalunya quan et preguntava d’on venies. No parlo només de la gent normal i senzilla que sempre i en tot lloc va fluixa de geografia i història. Parlo també de gent formada, que generalment també hi va. Fa molts anys em van preguntar d’on era a Los Angeles. Ni fra Juníper Serra, el mallorquí fundador de l’embrió d’aquella ciutat que duplica o triplica la població de Catalunya i que ara serà proclamat sant pel Papa, va baixar a socórrer-me. El mateix viatge em va dur a la capital de Mèxic. La inquisició em va ser igualment formulada, i quan per evitar discussions i perquè tenia pressa vaig dir que era «español» resulta que els meus interlocutors es van enfadar quan van saber que era català. «Com pot confondre una cosa amb l’altra?». I hi van afegir: «Catalunya: la terra de la llibertat». Però Mèxic és Mèxic i el record dels exiliats catalans de qualitat que el país va acollir s’hi manté viu, o s’hi mantenia.

Més tard, la paraula clau va ser Barcelona. «Soc de Barcelona». Fins i tot els de Lleida i Girona havien de renunciar a la filiació de què sempre presumeixen i apel·lar a la capital que un cop aquí els és una mica antipàtica. Barcelona va invertir milions per fer-se coneguda: els Jocs Olímpics, els fitxatges del Barça… «Ah, Barcelona!: Barça, Barça».

Ara la inversió en favor no de Barcelona sinó de Catalunya sencera va a càrrec del Govern espanyol. Nosaltres hi col·laborem, organitzant unes manifestacions que són l’admiració mundial, però el govern de Madrid s’encarrega de completar la informació obligant els mandataris del món a parlar de Catalunya. En contra, és clar. En contra de la independència. Però anar a la contra també és una forma de promoció. Obama, president dels Estats Units i comandant en cap, coneixia Barcelona d’haver-hi passat un estiu, de jove. Va saber que era la capital d’un país anomenat Catalunya? Ara ho sap i ho comunica als seus conciutadans des del Despatx Oval, que no és una habitació qualsevol. I Merkel, i Cameron. Cameron, que farà un referèndum per si el seu país, que no és a l’euro, ha de sortir de la Unió Europea, va fer ús de l’humor britànic que Rajoy no va captar quan va dir que Catalunya podria sortir de la Unió i de l’euro.

Preferiríem que aquests mandataris es manifestessin a favor de la independència, és clar, però si una cosa tenim és que ho positivem tot. No se sap què passarà el dia electoral i després, però Catalunya ja és a totes les cancelleries i a tots els diaris. Per quedar-s’hi, que es diu ara. «Ah, Catalunya!: la terra de la llibertat».