CUINERS

Durant uns quants anys he passat per un carrer de l’Eixample de Barcelona on s’anunciava una escola de cuina. Com que em feia bona impressió, algun cop havia pensat d’entrar-hi i apuntar-m’hi. Cuino cada dia, i tot i que els comensals no se’n queixen sempre penso que em falten aptituds. Aquell «secret», aquell toc final o principal, aquelles audàcies que trobo en altres llocs i que jo no sé atrapar. O la bona presentació, que se’m resisteix. Si molts cops, com es diu, es menja pels ulls, a casa ho fem pels conductes ordinaris.

L’altre dia vaig passar per davant de l’escola de cuina, i devia ser l’hora del pati perquè el portal i el carrer eren plens d’alumnes. Vaig entendre que aquell centre pedagògic no estava fet per a mi ni per al meu pudor. Tots eren joves joveníssims. Abundaven les gorres amb la visera al clatell, els cigarrets, les samarretes i els tatuatges, i si no fos perquè era de dia ho hauria pres per la sortida d’una discoteca. Només una noia enmig del personal masculí. Aquella humanitat estudiava cuina?

Picat per la curiositat, me n’informo:

—Abans, durant la febre immobiliària, els alumnes que no podien o no volien seguir els estudis reglats se n’anaven «a l’obra». Molts eren fills de paletes, guixaires o electricistes. Els pares els reclamaven. Havien arribat a dir que a l’escola els seus fills perdien el temps. Per què estudiar història havent-hi una casa per construir i un bon sou a final de mes? Aquests joves que vostè ha vist a la sortida de l’escola de cuina preferirien ser captats per la Masia del Barça, és clar. Aquells que anaven «a l’obra», també. Però no surt un Messi cada dia, la construcció de pisos de moment s’ha aturat, i ara l’opció és la cuina. Hem canviat les pastetes amb ciment per la manipulació de la farina. Aquests nois i noies —sobretot nois, que són els més expeditius i irreflexius— han vist a la televisió cuiners que es fan rics i famosos, i volen emular-los. Els sembla fàcil: tallar l’enciam d’una manera graciosa, encendre el foc, remenar, servir el resultat en plats quadrats… No reben diners immediats, sinó que els en costa, però diguem que ho consideren una inversió. Al cap de poc s’adonen que la inversió serà molt llarga i molt costosa. Molts abandonen.

I els que segueixen?

—Alguns restaurants criden els millors. Pocs, és clar. Els altres? Bé, sempre hi ha les cuines dels hospitals o de les presons. O aquell bar de la platja que a l’estiu necessita braços per posar una paella congelada al microones.