MALSONS

Després d’un sopar copiós amb uns amics durant el qual vam parlar inevitablement del procés, a la nit vaig somiar vívidament. La panxa, plena o buida, és productora de somnis, no sé si Freud ho té anotat en algun dels seus assajos. Joan Sales diu en una de les cartes a Màrius Torres (o potser a Mercè Rodoreda): «Freud fa com els gegants de les processons, que observen el món per la bragueta». No tot és sexe. Cal anar, també, una mica més amunt, a l’aparell digestiu superior, origen de l’evacuador. Van ser dos somnis, separats per la urgència d’anar a beure aigua a la cuina. En el primer, Oriol Junqueras tenia reservada una suite en un hotel que després es convertia en presó. Jo també n’era hoste, en una habitació compartida amb altra gent i amb un lavabo comú. En el segon, formava part d’un escamot que ocupava una sala del Palau de la Generalitat. Intentàvem calar foc a una taula llarga, de reunions. El moble es resistia a la immolació, però al final ens sortíem amb la nostra. Llavors ens espantàvem i trèiem la taula al carrer per apagar-la. Em vaig despertar abans d’aconseguir-ho. Pujol i Maragall intervenien en la sufocació. Em sembla que també en la ignició, però no ho podria assegurar. Renuncio a interpretar-los. Fins i tot no sé si faig bé d’explicar-los. Els articulistes expliquen els somnis que tenen? Cada dia em torno més estrany. Tots ens hi tornem. En una entrevista que li acabo de llegir, el pensador francès Edgar Morin explica que durant els fets del Maig del 68, dels quals el mes que ve se celebrarà el cinquantenari, les consultes dels psicòlegs i psiquiatres de París es van buidar. Els pacients van anar a alliberar les energies, les passions i les manies al carrer. Van deixar de tenir imatges interpretables a la nit perquè el somni era als bulevards de dia. Hauríem d’investigar si durant «la revolució dels somriures» els catalans independentistes que tenien visita concertada al psicòleg o al psiquiatre es van saltar l’hora. I si ara, sufocats els somriures i molts somnis, hi han tornat, amb més profusió i urgència. Em diuen que els metges de capçalera atenen símptomes psicosomàtics atribuïbles a les últimes angoixes polítiques i judicials: empresonaments, exilis, ensurts diaris, incerteses. Un amic, conspicu socialista, em reprotxa: «I nosaltres? Et penses que no estem mig malalts, els que vosaltres anomeneu unionistes?». El país sencer té malsons. El meu cas m’importa relativament poc perquè ja vaig de retirada. Però i els joves? Freud localitzava en la infantesa la definició de tota la vida. De nou li sol·licito que vagi més amunt, a la joventut. Quins adults, quins dirigents catalans sorgiran d’uns joves que viuen uns dies catastròfics, policials i frustrants que no s’esperaven?