LA DEIXA

Avui fa un any que per quedar en pau amb ell mateix i amb la família Jordi Pujol va emetre la confessió que va commocionar el país sencer. La seva germana insisteix que la deixa monetària del pare Florenci és inexistent, però com que l’interessat la contradiu, seguirem el seu raonament. Pujol, que és bàsicament un polític, i ho seria aquí i a fora, amb format nacionalista o sense, mai no va trobar l’oportunitat «política» d’admetre que tenia diners expatriats. Ni amb Suárez ni amb González ni amb Aznar. Els seus pactes amb aquests governants, fets «per Catalunya» i «per afavorir la governabilitat i el progrés d’Espanya», haurien fracassat amb el reconeixement. El va fer quan feia anys que estava «enretirat» i quan va tenir l’evidència que els seus fills estaven atrapats per culpa de l’herència, administrada pel gran. No en va calcular els efectes, ell que ho calcula tot. Es va pensar que de tan amunt com estava, i com que havia aconseguit que els més rabiosos antipujolistes l’acabessin considerant amb respecte, la «falta» seria digerida i finalment perdonada en el transcurs de l’agost. De tan amunt com estava, la caiguda va ser més vertiginosa i dolorosa. Els vells antipujolistes van destapar la capsa de les antigues essències, i amics i seguidors seus li van girar l’esquena. Els casos de corrupció abundaven. Pujol, també? Es va quedar sense títols i sense el seu estimat despatx del passeig de Gràcia. El seu partit s’havia embarcat en el procés independentista, maniobra delicada i perillosa, i s’havia de tirar a mar el ferro que torna boges les brúixoles.

Què ha fet, Pujol, en aquest any? S’ha tancat en un despatx sense ventilació del qual ara comença a sortir. Un «cau». El racó de pensar del penitent. Ha escrit molt. D’ell, més aviat poc. Del de sempre: d’Europa, de Grècia —un capítol del seu llibre de la presó el va dedicar a aquest país—, de Catalunya. Dona a llegir els escrits a alguns. Li diuen que els publiqui però no gosa perquè veu l’autoritat qüestionada. La gent i el país se’ls perd. El «procés», també. Pujol, si no hi ha pel mig la família que ell s’acusa d’haver desatès, sempre és el més lúcid de tots.

Al cap d’un any, alguns comencen a dir que «no n’hi ha per a tant». Ell pensa en la deixa. No només en la presumpta del pare Florenci, que l’ha martiritzat i l’ha fet anar a declarar al Parlament i al jutjat. En l’altra: en la dels seus anys de lluita i de govern, que ell sap que és espectacular, i els seus adversaris també. La deixa política i teòrica que, es reconegui en veu alta o no, ha dut Catalunya fins aquí en confort, reconeixement i projecció de futur.