MÚSICS DE CARRER

Diumenge al migdia vaig sortir a comprar el diari, i en una cantonada vaig veure dues dones i un home que formaven un tercet musical. Ell, alt i prim, duia un vestit complet de color negre amb camisa blanca, es lligava un corbatí al coll i tocava el violoncel. Les dues dones eren rosses i refetes com una gerra de cervesa, i l’una tocava el violí i l’altra, la flauta. Es veia que venien de lluny. Anant pels països del centre d’Europa, sobretot els que parlen alemany, polonès o hongarès, m’he topat amb formacions semblants, i encara de més completes: amb més efectius i més instruments. Per obtenir una millor acústica acostumen a situar-se a peu de graó de les entrades de les botigues de portal més ample o sota els arcs d’un carrer porticat. Sempre m’he preguntat si són músics professionals que es fan un sobresou demanant la voluntat als vianants o són músics que tot i la seva qualitat no han trobat una orquestra que els hagi admès. A Barcelona també n’he vist, i llavors he pensat que són una colla d’amics que s’han unit per veure món amb el recurs de l’afició comuna. A Mataró, que és on diumenge al migdia em vaig trobar la formació, és més estrany que aquests conjunts es facin visibles. Els nostres músics d’intempèrie es limiten a un que rasca la guitarra i a un altre que fa el que pot amb l’acordió, i que semblen tots dos sortits de l’època blava de Picasso. És la diferència, també en això, entre la capital i les ciutats subalternes del país. Què se li havia perdut aquí, al tercet? De quin país venia? Vaig esperar que acabessin un Schubert que van interpretar a la perfecció, però les meves preguntes no van ser possibles. Tot d’una va aparèixer a la plaça un escamot de gent tocant bombos, timbals i esquelles rítmicament i frenèticament. Els tres músics es van mirar els intrusos amb uns ulls al·lucinats i horroritzats, i quan van haver calculat que hi havia estrèpit per estona van córrer a plegar els faristols, a recollir les partitures i a enfundar els instruments, que se’ls havien encongit entre els dits. Aquesta precipitació l’he vista exactament en pel·lícules i documentals: als països del centre d’Europa els músics de carrer sovint han hagut de córrer i fugir davant de la trompeteria i els timbals d’una banda que avança en formació. Res a veure, és clar: els bombos venien en missió de pau i amistat i els tres músics només exterioritzaven una inèrcia gestual. Però la llei del més fort es va imposar i la gent que a aquella hora feia el vermut o anava a comprar el diari es va haver d’oblidar de Schubert i seguir durant dues hores el retruny de la percussió, una actuació musical que molts han convertit en el gran recurs per tocar un instrument i alliberar energia sense amoïnar-s’hi gaire ni haver de passar pel conservatori.