UNA AMPOLLA DE CERVESA

Ahir els explicava que dissabte al vespre vaig anar a fer un tomb per Barcelona. Quan passava per on el carrer de la Portaferrissa és a punt de connectar amb la plaça de la Catedral, vaig sentir un estrèpit. Vaig mirar a terra, i vaig veure una ampolla de cervesa trencada prop del peu. L’ampolla, plena i per obrir, havia caigut o havia estat llançada des d’un balcó o una finestra. Si hagués caminat un pam més a l’esquerra m’hauria vingut a parar al cap i ara qui sap on seria: entre l’hospital i el cementiri. Jo i altres transeünts vam mirar amunt sense saber endevinar l’origen del projectil. Un senyor em va felicitar per haver superat una desgràcia. Vaig fer una broma: «Sort que duia barret». Què s’ha de fer en aquests casos? Avisar els Mossos? Increpar cap amunt? Trucar als timbres dels portals? Alguna pulsió em va aconsellar la broma del barret i seguir caminant sense donar-hi més importància i fent com si res. Hauria d’haver-me quedat a enretirar les vidres. Quan al cap d’uns minuts vaig tornar a passar pel punt de l’impacte algú ja havia pres la precaució. No acabem d’actuar amb encert ni quan ens ho tenim més a mà. L’atabalament. El desig de no ser observat més del compte, de no afegir espectacle personal a l’espectacle. La voluntat de no considerar les conseqüències del nyanyo si l’ampolla hagués vingut a parar al cap, amb barret o sense. No voler que sigui dit que vivim entre males persones. No ho sé.

Qui tira una ampolla des del balcó en un dels carrers més transitats de Barcelona a aquella hora? Li va caure sense voler? Si és així, es va amagar sense demanar disculpes. Demanar disculpes, ho veiem últimament, és dificultós. La va tirar volent? Havia decidit expeditivament passar-se al vi o deixar la beguda? Si els Mossos i l’ambulància haguessin hagut d’actuar, potser hauria estat localitzat. L’acció ha quedat impune i inexplicada.

Quin serà l’últim article? Quin, l’últim badall, literalment parlant? Acabava de mirar l’aparador d’una botiga i havia fet una observació sobre el contingut als meus acompanyants. Aquell hauria pogut ser el meu últim gest i la meva última paraula. Una mica pobre, la veritat. A la plaça de la Catedral uns italians cantaven a ple pulmó una napolitana. Podia haver estat la meva última audició. Vaig contemplar les il·luminacions de Santa Eulàlia sobre la façana de l’ajuntament, i després vaig anar a sopar. El remenat d’espàrrecs i gambes va passar avall, recorrent les vísceres previstes i en ple funcionament prorrogat. Amb la Susanna, la filla de Can Culleretes, vam recordar rient el dia d’aquest estiu que el setrill d’oli li va caure sobre les meves sabates. No s’han fet netes, però aquests són accidents normals, fets d’avançada per poder ser explicats i disculpats.