OBJECTIU: BRUSSEL·LES

Ahir que els parlava del periodista belga Tintín, el president de la Generalitat, que té orígens periodístics i és un tintinaire confés, feia una dissertació a Brussel·les. Ahir era també Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, segons em van recordar uns col·legues que organitzen aquest dia un sopar al qual no em puc afegir mai. Ho podria haver lligat tot, i no vaig lligar res. Si Puigdemont era Tintín, i a Junqueras i Romeva els podríem vestir de Haddock o de Tornassol, els que els van voler boicotejar l’acte són com aquells cabdills de fireta i tramoia que surten en els seus àlbums als quals les bombes els exploten a la cara. Són en Rastapopoulos i els seus esbirros, que sempre en tenen una per maquinar i res no els surt mai bé. Van cridar els eurodiputats a no assistir a l’acte, i hi van anar encara amb més nombre. Si un país d’Europa es vol separar de l’estat del qual forma part, és lògic i normal que els electes europeus i els seus funcionaris vagin a parar-hi l’orella, encara que no estiguin d’acord amb les intencions secessionistes i hi acabin anant en contra. A la sala més gran de la seu parlamentària de Brussel·les hi va haver gent dreta, i això que segons el Govern espanyol havia de ser una conversa de cafè. Ni que ho hagués estat: fent cafès s’han desencallat grans problemes polítics. Sempre tenen el cafè al cap. El «café para todos», principalment. Bé, doncs aquest cafè col·lectiu està carregat de marro de tant esprémer la cafetera i la barretina, i ens amarga el paladar i la vida. El volem «solo», com els agrada preguntar als cambrers.

Si Puigdemont i els seus companys haguessin parlat en una sala buida, la fotografia de la desolació hauria ocupat la portada de molts diaris, dels diaris que tu i jo sabem. Com que la van omplir, o no hi ha fotografia i la informació ocupa un espai reduït, si l’ocupa, o la fotografia és la dels tres oradors a l’avió d’anada o tornada. Tintín havia tornat a casa amb molts avions però abans ens havien explicat l’aventura. Que sant Francesc de Sales hi faci més que nosaltres. «La portada és el primer editorial d’un diari, i de vegades el més significatiu i intencionat», es diu entre la professió. Quan la portada i la contraportada estan vestides i recobertes amb l’anunci d’un banc, també, és clar. No hi ha excepcions a la regla. Hi ha bancs que amenacen de dur la seu a Bordúria o a la Lluna, si Sildàvia s’independitza. A la Lluna hi va arribar primer Tintín. Ja fa temps que dominem l’espai sideral.

Després hi ha els que, per treure-hi importància, diuen que cada dia hi ha conferències a Brussel·les: per parlar de la pesca del bacallà o de les escopetes de taps de suro. Sí, però la que omple és la de Puigdemont. Hi haurem de tornar tantes vegades com calgui. Rastapopoulos sempre sura.