PRÒLEG

Pura vida

Manuel Cuyàs és pura vida. Ell mateix és una crònica viva. Ho puc dir amb coneixement de causa, no només llegint els seus escrits diaris o la tria d’aquest llibre. Ja es veu que les seves columnes són el traç dels dies: hi explica on va, a quina platja es banya, quina obra de teatre, pel·lícula o exposició ha vist, o quin llibre ha llegit. Puc certificar en primera persona que hi descriu les hores i els dies que viu.

Us ho explico. Un dia que vam quedar per dinar i parlar de Sota el barret a l’Alastruey del carrer Mercaders de Barcelona —que regenta ara Joaquim Pérez, fill de Joaquín i Josefina que encara hi treuen el cap, amb la seva germana Asun i la Camila, una cambrera d’origen polonès—, em vaig trobar que Manuel Cuyàs m’esperava al carrer just davant d’un bar inspirat en Costa Rica que es diu Pura Vida. Cuyàs està convençut que on hi ha ara el bar o al local del costat on hi ha una autoescola o allà on hi ha una perruqueria, hi havia la primera filmoteca de Catalunya i de tot l’Estat. Tenia una entrada estreta que després s’eixamplava al pati de butaques interior, m’explicava un Manuel engrescat que anava afegint detalls sobre què hi havia vist de jovenet. Mentre anàvem cap a l’Alastruey em va explicar que allí hi havia vist una pel·lícula d’Andrzej Wajda que tenia com a banda sonora Les quatre estacions de Vivaldi gairebé desconegudes fins aleshores.

No pot ser, home!, li vaig replicar estranyat. Però, bon cinèfil (ho ha vist tot!) i home culte com és, em va confortar rebre una mostra més dels seus interessos i coneixements. Em va dir que havien redescobert la partitura i que es va difondre els anys seixanta fins a arribar a ser una de les composicions més populars de Vivaldi.

Asseguts a taula a l’Alastruey, entre pintures i aquarel·les de Francesc Artigau, vam fer la comanda a la Camila, a qui li vam preguntar si li sonava aquesta pel·lícula, que després he vist que deu ser Paisatge després de la batalla, del 1970. La Camila no entenia que li preguntàvem per Wajda perquè en polonès es pronuncia amb i, Waida. Ballada la jota ens recomana Cold War del també polonès Pawel Pawlikowski (i que mentre escric aquest pròleg ha rebut el premi Gaudí a la millor pel·lícula europea, i ell, Cuyàs, ho repiula).

Aquesta explicació vindria a ser una mostra de com treballa Cuyàs. Agafa els apunts al natural. Escriu el que viu, li vaig fer notar que allò que m’explicava era material de columna. I la va fer. Va sortir publicada el dissabte 26 de gener d’aquest 2019. I a més de fer el relat sobre la primera seu de la biblioteca, hi afegeix que a la nova edició revisada d’El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, publicada a Club Editor, el protagonista es diu «Manollós» i no «Manòlios», que és com li diu Manolo Milián Mestre, client habitual de l’Alastruey, tot i que aquell dia no hi era.

En canvi, sí que hi havia el pintor Artigau, Cuyàs el va saludar. I ja al carrer, em va explicar que en algun moment Artigau i altres companys de generació van voler fer l’aventura americana, però que el primer dia de ser a Nova York, quan a l’aixecar la persiana de l’habitació on dormien van veure sorpresos que el carrer era ple de cavallets i de pintors, van decidir tornar cap a casa.

Manuel Cuyàs ha canviat. Ha canviat sense deixar de ser ell, és clar. Manté aquella petjada de Sagarra, Pla, Xammar, Planes, Gaziel o del J. V. Foix articulista, dels grans creadors del periodisme literari dels anys trenta, que li han donat aquest català planer característic de la seva escriptura i que el fan tan llaminer de llegir, però és ell qui llegint algun d’aquests grans mestres com alguns dels articles de Josep M. de Sagarra a Mirador els ha trobat artificiosos, com també confessa Cuyàs en un article. Entre les influències posem-hi també Joan Fuster, que segons que escriu, va ballant en l’ordre d’influències que li atorga l’article de la viquipèdia.

Perquè Cuyàs no enganya: o t’ho explica a raig i en persona si te’l trobes, o t’explica els seus neguits per escrit a les seves columnes a El Punt Avui. La seva és una literatura viscuda dia a dia, hora a hora. I que ha evolucionat, amb la seva vida. I en aquests tres anys que abraça Sota el barret, del 2015 al 2018.

L’ha canviat la política i el procés, com ens ha canviat a tots. Això diu. De fet en aquest recull hi trobareu el rastre del procés. Els neguits electorals, referèndums, la repressió policial, les proclames possibles, la presó, l’exili, la república, la independència, i com tot això s’interposa en la vida quotidiana de tothom, ja sigui en la de les tres banyistes que Rubens hauria pogut agafar com a models a la platja de Mataró, ja sigui en la de Manuel Cuyàs.

Sobretot en el seu jo, que és l’objecte i fil que fa que tot lligui. Ell s’exposa, ironitza, es pot ridiculitzar i utilitzar per fer avançar tots els seus textos. Se’n destaca aquest català viu, amb un vocabulari riquíssim, fi, juganer, i carregat d’expressions que anem perdent com llençols: com ara «Ja li pots anar al darrere amb un flabiol sonant» o «el món i qui l’habita», o «tocat i posat», per posar només tres exemples.

Aquest Cuyàs no l’hem perdut, i no el perdrem: el que s’interessa per com és que tenim tanta set, o s’interroga si és obligat de petit fer castells a la platja, o es mostra decebut que la gent ja no remenem les revistes i ni tan sols obrim els fulls del diari mentre som a la saleta d’espera a ca l’oculista. A tothom li passa el mateix?, pregunta retòricament i sistemàticament Cuyàs enmig dels seus escrits. Interroga el lector, l’interpel·la directament, travessa el paper i la pantalla, per comprovar si aquest canvi l’afecta només a ell o a tots plegats.

Fa una pila d’anys que amb Manuel Cuyàs compartim una hora, o hora i mitja, de programa i tertúlia, primer a l’Oracle a Catalunya Ràdio, i després al Més 3/24 al canal 3/24 i a TV3. Rient, rient, ja en fa més de dotze que tenim aquesta pràctica i relació. L’aprecio i estimo gairebé com a un germà gran (a ell se li va morir el seu germà Jordi l’agost del 2017, i a mi mon germà Josep el febrer del 2018), i m’agrada aquesta actitud i posat rondinaire. Ell rondina, no ho accepta i diu que qui rondina soc jo. Que ja és una mostra, tan seva com meva de dos rondinaires.

Però ell, que li agrada relacionar una cosa amb l’altra, i que el pensament el du a enfilar un fet causal amb un record personal i una referència històrica, necessita anar-me picant el braç i dir-me: «Escolta, escolta… que no he acabat». És de relat més llarg. I ja té tantes hores de vol, que li expliques que has fet una entrevista al poeta i editor Jordi Cornudella sobre J.V. Foix, i és ell qui recorda que de jove havia de fer un treball sobre Joan Salvat-Papasseit, i que va localitzar dos homes que l’havien conegut, l’Eroles, venedor de llibres de vell que hi havia al carrer Diputació de Barcelona, i l’altre, J.V. Foix. Hi va concertar una cita a casa seva, al carrer Setantí, amb unes llargues escales que Cuyàs encara recorda, i després que l’insigne Foix li ensenyés quadres de Miró i de Tàpies, li va demanar què volia, i al veure que aquell jove no l’entrevistava, sinó que només buscava informació sobre Salvat-Papasseit, li va dir que en Salvat era un «pobre noi» i el va arriar escales avall.

Aquesta anècdota que m’explicava Manuel Cuyàs el dia que dinàvem, com si no l’hagués explicat mai, també està escrita, i és que això realimenta la memòria. Els escrits de Cuyàs tenen doncs una doble vida. La que serveix per fixar records i experiències, i nodreixen el relat diari, i la d’arxiu de la memòria que nodreix el seu coneixement i discurs.

I parlant de Salvat, Ricard. Cuyàs sempre li ha tingut devoció i bon record, i aquí jo ja hi podria afegir la meva coneixença, però ara mateix el que interessa és que us capbusseu en la construcció vital de Manuel Cuyàs, que no és que segarregi. Cuyàs cuyaneja.

Ja fa anys que té la solidesa i fermesa, l’interès, visió i literatura dels grans periodistes i escriptors que l’han precedit. Ell ja és un mestre més, singular, peculiar, i dels grans i bons.

N’hi ha per treure’s el barret.

XAVIER GRASET