CRIDAR

Fa uns dies, abans d’acabar l’any, vaig anar a sopar a un restaurant d’una certa categoria i distinció amb un grupet de cinc persones. A l’hora d’encomanar taula, la mestressa m’havia avisat: «Avui trobarà una mica de soroll; hi ha molts sopars d’empresa». Des de fa uns anys s’ha imposat que quan s’acosta Nadal els companys d’un mateix centre de treball es reuneixin a sopar o a dinar en un lloc públic. Res de nou: una reminiscència de les antigues fontades de l’U de Maig o del Dijous Llarder, dia de la truita, només que ara sota el patrocini del Nen Jesús. Del Nen Jesús, en aquests àpats ningú se’n recorda, però tampoc ningú el té present a la taula del mateix dia de Nadal, quan se’n celebra l’onomàstica. Una mica de soroll? Si jo hagués estat un estranger que no conegués la manera de ser de la gent d’aquest país, a l’entrar al menjador i en tot el transcurs del sopar m’hauria pensat que els comensals de les altres taules s’estaven barallant i que quan l’alcohol entrés en més combustió els ganivets començarien a volar i d’allí no en sortiria ningú viu perquè la festa no podia acabar en pau de cap manera. Semblava que aquells senyors i senyores en comptes de treballar en bufets d’advocats, a la planta d’un hospital o en un estudi d’arquitectes, que és el que la indumentària indicava, ho fessin en una serradora o en una sala de turbines i haguessin dut incorporat al restaurant el to de veu i la gesticulació de tot el dia i tot l’any. No era estranger però vaig actuar com si ho fos: no sentia res del que els meus companys de taula deien i somreia davant les seves obertures de boca com fa la gent que no entén l’idioma en què li parlen. Si em van confiar una cosa important i fins i tot transcendent a mi no em va arribar i tinc por d’haver quedat com un mal educat amb la meva cara encantada.

Hi ha una entitat benefactora que treballa perquè els catalans ens regim per un horari més «racional»: dinar entre les dotze i la una i sopar a quarts de vuit, com es fa en els països que en diuen civilitzats. Jo proposaria una mesura de més urgència: fer una crida —perdonin, no és aquesta la paraula— perquè, com fan també en els països anomenats civilitzats, a les taules dels restaurants els clients deglutissin no en silenci com els monjos de Montserrat sinó amb veu més baixa. El país que amb la independència ha de ser l’admiració de tothom seria molt més presentable i entenedor, també per als estrangers quan els convidéssim a observar-nos i donar-los explicacions.

Vaig comprovar que entre el sentit de l’oïda i el gustatiu existeix una clara connexió: amb els timpans percudits, qualsevol cosa situada a la boca tenia la textura del cartró i els balins d’escopeta. Tanta nova cuina per arribar a aquest resultat.