XIULAR

A casa érem separatistes però em van inculcar que els himnes dels països, de tots, s’han d’escoltar a peu dret i amb el barret tret. No hauria xiulat, doncs, l’himne espanyol, en el cas improbable de trobar-me al Camp Nou el dia de l’escridassada estrepitosa. Els altres que facin el que vulguin, emparant-se en la llibertat d’expressió o en altres empares. Vaig aprendre igualment que la llibertat d’expressió limita amb l’educació, que també és sagrada. Almenys per a mi. Els altres, ja dic, que facin el que vulguin, sense prohibicions ni limitacions. Que l’himne espanyol no és el meu? Tampoc no l’és La Marsellesa o el de Sud-àfrica. Faig trampa, ja ho sé, i matiso la pregunta: que al so de l’himne espanyol —l’actual i els que l’han precedit— s’ha actuat contra Catalunya? Sí, però aquest himne el tenen també per propi persones, vives o mortes i d’aquí o de fora, que em mereixen el major respecte i que no han incidit mai contra mi ni contra el meu país. Algunes, ben al contrari. En ocasions han estat molt celebrades les cremes de banderes. Per exemple la dels Estats Units amb motiu d’una conculcació de drets o d’una guerra. No he participat de l’alegria de la combustió. La bandera americana, més enllà dels presidents o els generals que l’enarboren, és també la de Martin Luther King o de John Ford o d’aquell senyor que no conec i que cada dia es lleva per anar a treballar en una feina honrada.

Jo, com els xiuladors, exigeixo que en un partit on s’enfronten bascos i catalans sonin els himnes de les respectives aficions, donant per bo que als camps de futbol hagin de sonar himnes. Si algú els xiulés, no ens ofendríem? Torno a fer trampa: l’espanyol els va suplir, i el fet mereix una censura. Censura contra els que manipulen el seu himne per imposar-se. Però l’himne? Potser no hi havia altre remei perquè és difícil destriar la música dels que li escriuen la lletra. En la utilització insidiosa de l’himne espanyol hauríem de tenir al costat els que se l’estimen i són demòcrates i respectuosos amb la gent i els pobles. Potser els hi tenim i ens hi hem d’aliar. Per si de cas i per totes les coses que dic, jo no hauria xiulat. Filo prim? Tothom és com és.

Cridar «independència» al rei? I tant. I més coses. És una mica rar tractant-se de qui dona nom a la competició i patrocina la copa en joc, però «el fútbol es así». Els símbols són més delicats. Ara que Xavier Pla prova de divulgar l’obra d’Eugeni d’Ors m’agafo a una sentència seva: «En aquest país el més revolucionari que es pot fer és tenir bon gust». També en un camp de futbol, disculpin la intromissió d’un finolis.