O FEINA O AMOR

Ara que hi penso: de què treballaven Fred Astaire, Cary Grant, James Stewart, John Wayne…? Vull dir els seus personatges a les pel·lícules. Fred Astaire ballava, ballava molt. Ara: amb quins recursos econòmics es permetien tantes alegries, ell i les seves parelles? John Wayne o James Stewart van passejar moltes vaques. No se’ls va veure mai cobrant pels serveis, ni fent la pastura per compte propi o per a tercers. Humphrey Bogart regentava un bar, d’acord, però si no n’hagués confiat l’administració a un altre aquell bar hauria estat una ruïna. Els gàngsters i els detectius tenien més activitat laboral visible, però tant els uns com els altres, si eren els protagonistes, disposaven de molt temps per enamorar les dones, que és del que les pel·lícules al capdavall tractaven. James Bond era espia només per fer-se l’interessant i poder lligar. La feina, en les pel·lícules antigues, era una cosa etèria i difusa i un pretext per activar l’amor i els sentiments.

Ara ha canviat. Ara a les pel·lícules americanes, que són les que marquen tendències, tothom treballa. Feines d’advocat, financeres… Els personatges no es mouen d’unes oficines equipades amb ordinadors on tot són passadissos per on el personal deambula seguit per la càmera. Em sé els passadissos de memòria, com abans reconeixia les muntanyes de John Ford. Surten un moment per menjar un plat de pollastre amb pèsols al bar del davant, i tornen a l’oficina a teclejar a l’ordinador o a prendre’s un cafè davant la màquina de begudes. L’amor i els sentiments hi són absents o molt embridats. Un dia, fa molts anys, un amic em va preguntar: «Tu podries dir una pel·lícula on no surti un petó ni una pistola?». Més tard la pregunta es va fer extensiva a les persecucions amb automòbils i més tard als nus integrals «per exigència del guió». Doncs jo l’altre dia vaig veure una pel·lícula recent on no hi havia cap petó ni cap pistola, ni evidentment cap persecució perquè no ens bellugàvem d’uns despatxos. Els homes i dones que hi sortien no tenien al cap res més que no fos la feina. En aquell ambient conventual, ni una insinuació, ni un somriure, ni una intenció d’alliberar-se de la indumentària. Les agressions eren mentals.

Jack Lemmon estava sempre en nòmina d’una empresa, però és que Billy Wilder, que el dirigia, era una altra cosa. Wilder, retratista de la classe mitjana americana, va saber trobar l’equilibri: es podia ser oficinista i enamorar-se a la vegada de l’ascensorista. L’equilibri s’ha trencat: o treballes o t’enamores. I si t’enamores pots perdre la feina. Parlo de pel·lícules, però les pel·lícules no deixen de reflectir el món real. És aquest el nostre món o el que s’acosta? Treballar, treballar… El qui té feina, és clar.