LA VISTA
De nou a la sala d’espera del metge dels ulls, ara perquè confirmi que la conjuntivitis de fa dos mesos està superada del tot. La mateixa televisió engegada sense veu. Uns tertulians parlen de la imputació del president Mas. Ho endevino pels comentaris dels espectadors que surten impressionats a sota de la pantalla i perquè és la notícia del dia. Els meus companys de sala no fan cap gest per anar a demanar a algú que apugi el volum o per intentar-ho ells mateixos. Ni tan sols miren la pantalla. Vol dir que el cas no els interessa? Una parella, mare i fill, el segueixen pels comentaris del Twitter que els arriben a través del mòbil i fan expressions d’indignació amb veu alta. Un senyor i una noia que van sols també tenen els ulls en el mòbil. Juguen o es posen al dia de les novetats? Des del lloc on soc no ho puc veure. La televisió, muda, i un diari que hi ha sobre una butaca, sense obrir. Diuen que les xarxes socials converteixen el diari d’avui en el diari d’ahir i que per això la gent ha acabat per no anar al quiosc. Aquí a la consulta m’adono que la televisió també comença a ser prescindible. En un revister hi ha l’Hola!. Com passa en totes les consultes, és de fa unes setmanes, però a diferència d’uns anys enrere no està usada i rebregada, sinó que es manté en condicions i ni la grapa ha segat les pàgines. Veig a la portada que s’hi parla de la relació entre Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler. Els idil·lis es deuen seguir millor i al moment a través d’internet. Fa uns dies vaig anar a l’hospital a visitar un malalt. No vaig saber veure el quiosc de l’entrada, on amb motiu d’altres visites pretèrites havia fet provisions. O l’han tancat, com ja ha passat amb el de l’estació del tren, o ha quedat reduït a la mínima expressió. Els malalts més eixorivits mataven les hores i esperaven l’amenitat de l’hora de sopar amb una tauleta al pit.
La tertúlia s’ha acabat i ara la televisió parla del temporal de llevant que ja tenim aquí. El de les botes, el de cada tardor, si la tardor va bé. Platges devastades per les ones, rierades… La mirada de tots els pacients ha passat dels mòbils a la televisió, que es manté muda. No es pot seguir el temporal pel mòbil? Deu ser que demana una pantalla més grossa.
Bones notícies. Tal com havia comprovat, estic millor que abans de la conjuntivitis. Ni el metge s’ho acaba d’explicar. Li dic que si vol l’acompanyaré a un congrés del gremi oftalmòleg. Per celebrar-ho, m’encamino a la platja. El temporal vist sense intermediació, amb les palmeres que es desesperen, el vent que udola i les ones que salten l’espigó, esquitxen i bramen.