ADMIRAT FIDEL CASTRO
Sí, mirin, vam ser admiradors de Fidel Castro, què volen que els digui i què hi podem fer? Entre els que ara ens ho retreuen en trobaríem molts que havien professat la mateixa fe. Els podria assenyalar amb el dit i dir-ne els noms perquè hi vaig coincidir en les reunions conspiratives i a la universitat. Ara n’abjuren, i són els més crítics amb el dictador de Cuba. Dictador, sí, però quan molts països del món n’anaven servits, i aquí en teníem un exemplar molt incisiu, la tria es va fer inevitable i, dictador per dictador, vam optar per un d’esquerres que a més a més havia fet una revolució. Una actitud infantil i poc racional? I tant. Fidel ens va atrapar en els anys joves, i l’adhesió va estar impregnada pel romanticisme propi de l’edat. Ara ens ho mirem d’una altra manera, i des d’una altra edat. Fins i tot ens podem arribar a avergonyir d’haver admirat aquell assentat postrevolucionari de la barba i l’uniforme. Barba i uniforme, per cert, que mai no li van escaure. Rasurat i amb vestit de carrer hauria estat més presentable. A Fidel, quines coses, sempre li van quedar millor la corbata i la camisa blanca. Reprenguem el fil: de tantes coses passades, incloses les personals i íntimes, ens avergonyim quan fem examen de consciència… També vam haver d’optar entre el sistema capitalista representat pels Estats Units i el comunista encarnat per l’URSS. Per no parlar de la Xina de Mao. Els representants excessius del capitalisme, i ara penso en Nixon i Kissinger, patrocinadors, entre d’altres, de Pinochet, ens van inclinar a observar coses afables en el bloc contrari, per molt que també estigués governat per personatges execrables i colonitzadors. Volen que els digui la veritat? Un embolic. I som fills d’aquell embolic. No cal que ens renyin, que ja ho fem nosaltres. I, principalment, que no ens renyin els conversos que havien viatjat a Cuba i n’havien tornat cantant-ne les excel·lències. També hi ha demòcrates de tota la vida que havien justificat el cop d’estat xilè.
Jo, més aviat britànic i francòfon, exagero ara una mica la meva admiració pretèrita per Fidel. Ho faig només per posar-me de la banda dels que reben els cops dels seus antics companys ideològics i dels que no saben res de l’època complicada que ens va tocar viure. Complicada a còpia d’elemental: aquí els bons, aquí els dolents, i trieu. Complicada també perquè triar no és tan fàcil. Hi ha els matisos, i pels matisos també et sancionen. No ens és permès trobar res de bo en Fidel Castro.
El rei emèrit d’Espanya assistirà al funeral. Si Manuel Fraga, exministre de Franco, hagués estat viu hauria anat a ocupar el primer banc. De gallec a gallec i d’admiració a admiració. També hi anirà Anna Gabriel, de la CUP antisistema.