31. AL PLEXE SOLAR

Aquesta vegada era un dia de sol, un dia suau de juny. L’aire era tan lleuger que semblava pur i refrescant, fins i tot al Bronx. Un dia perfecte, en resum. A Sherman no li va agradar. S’ho va prendre personalment. Quina crueltat! Com podia la Natura, el Destí —Déu— conjuminar una producció tan sublim per a la seva hora d’aflicció? Una crueltat absoluta. Un espasme de por va arribar al fons del seu còlon.

Anava al seient de darrere d’un Buick amb Killian. Ed Quigley anava al seient del davant, al costat del xofer, que tenia la pell fosca, cabells gruixuts llisos i faccions fines, exquisides, gairebé belles. Un asiàtic? Van baixar la rampa de l’autopista davant mateix de l’estadi Yankee, i un gran indicador deia: AQUESTA NIT 7 H YANKEES-KANSAS CITY. Quina crueltat! Dotzenes de milers de persones vindrien a aquest indret aquesta nit malgrat tot… a beure cervesa i veure una pilota blanca saltant durant dues hores… i ell seria de nou allà en una foscor que no podia imaginar. I allò començaria. Els pobres ximples! No sabien com era la cosa de debò! Dotzenes de milers de persones a l’estadi Yankee, veient un partit, una mera xarada de la guerra, mentre ell era en una guerra de debò. I començaria… la violència física elemental…

Ara el Buick pujava el turó, pujava pel carrer 161. No trigarien gens.

—No és el mateix tribunal —va dir Killian—. Es l’edifici de dalt, a la dreta.

Sherman va poder veure una immensa estructura de pedra calcària. Semblava molt majestuosa dalt de la carena del Grand Concourse sota el sol d’un dia perfecte; majestuós i esplèndidament pesat.

Sherman podia veure els ulls del conductor que el buscaven pel mirall retrovisor i després es van trobar en un contacte desagradable i es van apartar. Al costat del conductor, Quigley portava corbata i americana, però amb penes i treballs. L’americana era d’un curiós xeviot verd Carn Podrida molt ampla al coll. Tenia l’aire d’un boig furiós amb ganes de treure’s l’americana i la corbata i començar a cultivar hematomes o, millor encara, intimidar qualsevol nyicris que no estigués disposat a acceptar el desafiament per barallar-se.

Quan el cotxe pujava el turó, Sherman va poder veure una multitud al carrer, prop del cim, al davant de l’edifici de pedra calcària. Els cotxes tenien dificultat a passar.

—Què passa? —va preguntar ell.

—Sembla una manifestació —va dir Quigley.

Killian va dir:

—Bé, almenys aquesta vegada no són al davant del teu apartament.

—Una ma-ni-fes-tació? Ahhahaha —va fer el xofer. Tenia un accent cantat i unes riallades polides i nervioses—. Quèèè paaassa? Ahahahah.

—És contra nosaltres —va dir Quigley en la seva veu morta.

El xofer va mirar Quigley.

—Contra vosaaaaltres? Ahahahah.

—Coneix la persona que ha llogat el cotxe? El senyor McCoy?

Quigley va fer un gest amb el cap vers al seient de darrere.

Al mirall, els ulls del xofer van cercar i van trobar de nou els seus.

—Ahahaah.

Després va callar.

—No es preocupi —va dir Quigley—. És sempre més segur ser al mig d’un avalot que a la vora. Tothom ho sap.

El xofer va mirar Quigley de nou i va fer:

—Ahahahah.

Després va quedar molt callat, sens dubte intentant descobrir de què hauria de tenir més por, dels manifestants als quals s’apropava al carrer o del Tipus Dur que era a dins, a pocs centímetres del seu coll encara no torçat. Després va cercar de nou Sherman amb la vista i el va trobar i després va saltar endins la cavitat amb els ulls molt oberts de pànic.

—No passarà res —va dir Killian a Sherman—. Hi haurà polis allà dalt. Estan preparats per a això. És sempre la mateixa colla, Bacon i aquella gentussa. Et creus que la gent del Bronx es preocupa per això? No t’afalaguis. Es tracta de la mateixa colla fent el mateix número de sempre. És un xou. Tu, sempre amb la boca tancada i mira endavant. Aquesta vegada tenim una sorpresa per a ells.

Quan el cotxe s’apropava a l’avinguda Walton, Sherman va poder veure la multitud al carrer. Eren tots al voltant de la base de l’enorme edifici dalt del turó. Podia sentir una veu venint d’un megàfon. La gent contestava amb un cant. El qui cridava pel megàfon semblava que es trobés a la terrassa de l’escala del costat del carrer 161. Hi havia càmeres de televisió amb el seu equipament sortint de la mar de cares.

El xofer va dir:

—I vooooleu que jo pari? Ahahahah.

—Continuï endavant. Ja li diré quan ha de parar.

—Ahahahah.

Killian va dir a Sherman:

—Anirem pel costat. —Després va dir al xofer—. Tomba la pròxima a la dreta!

—Toooothom! Ahahahah.

—Tomba a la dreta —va dir Quigley—, i no et preocupis per això.

Killian va dir a Sherman:

—Ajupa’t. Corda’t la sabata o qualsevol cosa.

El cotxe va tombar el carrer que acabava per la vora més baixa del gran edifici de pedra calcària. Però Sherman seia dret al seu seient. Ja li era igual. Quan començaria? Podia veure els cangurs blaus i taronja amb xarxa de filferro a les finestres. La multitud havia sortit de la vorera. Miraven amunt el carrer 161. La veu els arengava i els cants sortien de la multitud a l’escala.

—A l’esquerra ara —va dir Killian—. Allà mateix. Veu aquell con vermell? És allà.

El cotxe es dirigia en un angle de noranta graus cap al revolt a la base de l’edifici. Hi havia allà un policia traient del mig un con d’estacionament. Quigley aguantava una targeta al parabrisa amb la mà esquerra perquè el policia la veiés. Hi havia quatre o cinc policies més a la vorera. Portaven camises blanques de màniga curta i tenien enormes revòlvers als malucs.

—Quan jo obri la porta —va dir Killian—, surt entre mi i l’Ed i no et deturis.

La porta es va obrir i van sortir. Quigley era a la dreta de Sherman, Killian a l’esquerra. La gent a la vorera els va mirar però no semblava que sabessin de qui es tractava. Tres dels policies amb camises blanques van col·locar-se entre la multitud i Sherman, Killian i Quigley. Killian va agafar el colze de Sherman i el va dirigir cap a una porta. Quigley portava una cartera feixuga. Un policia amb camisa blanca era davant d’aquesta porta, després va apartar-se un pas i els va deixar passar a un vestíbul il·luminat per tubs fluorescents fluixos. A la dreta hi havia una porta que donava al que semblava ser una cambra de mals endreços. Sherman podia veure les figures negres i grises de gent asseguda en bancs.

—Ens han fet un favor fent la manifestació als graons —va dir Killian. La seva veu era aguda i tensa. Dos funcionaris els van conduir a un ascensor amb un altre que va obrir la porta.

Van entrar a l’ascensor i un funcionari va entrar amb ells. El funcionari va prémer el botó de la novena planta i van començar a pujar.

—Gràcies, Brucie —va dir Killian al funcionari.

—Res. De totes maneres, ho has d’agrair a en Bernie.

Killian va mirar Sherman, com si digués: «Què t’havia dit?».

Al novè pis, a fora d’una porta que deia Sala 60, hi havia una multitud sorollosa al corredor. Un reng de funcionaris del tribunal els contenia.

Mi-te’l… Mi-te’l.

Sherman va mirar endavant. Quan comença? Un home va saltar al davant del grup —un home blanc, alt, de cabells rossos pentinats enrere a partir d’un tupè. Portava una americana esportiva blava i una corbata també blava, una camisa amb el davant ratllat i un coll blanc dur. Era el reporter, Fallow. Sherman només l’havia vist quan era a punt d’entrar al Registre Central… aquell lloc…

—Senyor McCoy!

Aquella veu.

Amb Killian d’una banda, Quigley de l’altra i el funcionari del tribunal, Brucie, al davant, van ser com una falca volant. Van fregar l’anglès i van travessar una porta… cap al sector del públic… cares negres… algunes cares blanques… al fons hi havia un negre alt amb una arracada d’or a l’orella que es va aixecar i va allargar a Sherman un braç llarg i fi i va dir en un murmuri alt i gutural:

—És ell! —I després, en una veu més alta—: A la presó! Sense fiança!

La veu greu d’una dona:

—Tanqueu-lo!

Sí!… Es ell!… Tanqueu-lo!… A la presó! Sense fiança!

Ara? No encara. Killian va agafar-li el colze i va dir-li a l’orella:

—Ignora-ho!

Un cant de falset:

—Sherrrr-maannnn… Sherrrrr-maannnn.

—SILENCI! TOTHOM ASSEGUT!

Era la veu més alta que Sherman havia sentit mai. Al començament va pensar que era dirigida contra ell mateix. Es va sentir terriblement culpable, encara que no havia proferit cap so.

—UNA MANIFESTACIÓ MÉS I FARÉ SORTIR TOTHOM! M’HE EXPLICAT BÉ?

Al seient del jutge, sota la inscripció EN DÉU CONFIEM, un home prim, calb i amb nas aquilí, amb una toga negra, es trobava dret amb els punys a la taula i els braços drets com si fos un corredor a punt de sortir per a la cursa. Sherman li va poder veure el blanc sota els iris quan els ulls flamejants del jutge van recórrer la multitud al seu davant. Els manifestants van grunyir però van callar.

El jutge, Myron Kovitsky, va continuar mirant-los amb els seus ulls furiosos.

—En aquest tribunal, qualsevol persona parla només quan el tribunal li demana que parli. Qualsevol persona en jutja una altra només quan és escollit per a un jurat i el tribunal li demana que jutgi. Qualsevol persona s’aixeca i declara el seu ’obiter dicta’ quan el tribunal li demana que s’aixequi i declari el seu obiter dicta. Fins aleshores HEU DE CALLAR I SEURE! I JO… SÓC EL TRIBUNAL! M’HE EXPLICAT BÉ? Si hi ha algú aquí que no estigui d’acord amb el que acabo de dir i desacata aquest tribunal li garanteixo que passarà algun temps com a hoste de l’Estat de Nova York meditant en el que acabo de dir! M’HE-EX-PLI-CAT-BÉ?

Els seus ulls van recórrer la multitud de banda a banda diverses vegades.

—Molt bé. Ara que tothom entén això, potser podreu assistir a aquesta vista com a membres responsables de la comunitat. Mentre ho feu, sereu ben rebuts en aquest tribunal. Al moment que no ho féssiu… desitjareu que us haguéssiu quedat al llit! M’he-ex-pli-cat-bé?

La seva veu es va aixecar de nou tan de sobte i amb tanta intensitat que la multitud va semblar que es feia enrere, desconcertada amb la idea que la ira d’aquell homenet furiós pogués caure de nou sobre ells.

Kovitsky va asseure’s i va allargar els braços. La seva toga es va ondular com unes ales. Va abaixar el cap. El blanc encara es veia sota els seus iris. La sala era en silenci. Sherman, Killian i Quigley eren drets prop de la barra —la barra— que separava el sector del públic del tribunal. Els ulls de Kovitsky van caure sobre Sherman i Killian. Semblava furiós amb ells també. Va fer un sospir que semblava de disgust.

Després va girar-se cap a l’escrivent del jutjat que seia a la gran taula de juntes a un costat. Sherman va seguir la mirada de Kovitsky i allà, dret al costat de la taula, va veure l’ajudant del fiscal, Kramer.

Kovitsky va dir a l’escrivent:

—Cridi el cas.

L’escrivent va dir:

—Inculpació número 4-7-2-6, el Poble contra Sherman McCoy. Qui representa el senyor McCoy?

Killian va avançar un pas i va dir:

—Jo.

L’escrivent va dir:

—Si us plau, doni la seva identificació.

—Thomas Killian, carrer Reade 86.

Kovitsky va preguntar:

—Senyor Kramer, teniu una moció a presentar ara?

Kramer va avançar alguns passos cap a la taula. Va caminar com un jugador de futbol. Va parar, va tirar el cap enrere, per un motiu desconegut va tibar el coll, i va dir:

—Senyoria, l’acusat, senyor McCoy, es troba en llibertat amb una fiança de deu mil dòlars, una suma insignificant per a una persona amb la seva situació i els seus recursos en la comunitat financera.

Sí… Presó! Sense fiança!… Que pagui!

Kovitsky, amb el cap baix, va corrugar les celles. Les veus van minvar fins a un murmuri.

—Com la Vostra Senyoria sap —va continuar Kramer—, el gran jurat ha determinat una acusació per motius greus: imprudència temerària, abandonar el lloc d’un accident, no denunciar un accident. Ara, Senyoria, com que el gran jurat ja ha trobat proves suficients de l’abandó per l’acusat de les seves responsabilitats, el Poble sent que hi ha també una gran possibilitat que l’acusat pugui ignorar i abandonar aquesta fiança donada la seva petita importància.

Sí… Això mateix… Hm-hmmm…

—Així, Senyoria —va dir Kramer—, el Poble sent que competeix al tribunal donar una indicació clara no sols a l’acusat sinó a la comunitat que el que es jutja aquí és realment considerat amb la més gran seriositat. Al centre d’aquest cas, Senyoria, es troba un jove, un jove exemplar, el senyor Henry Lamb, que ha esdevingut per al poble del Bronx un símbol de les esperances que tenen per als seus fills i les seves filles i alhora dels terribles i mortals obstacles amb què s’enfronten. La Vostra Senyoria ja s’ha adonat de la passió amb la qual la comunitat segueix cada pas d’aquest cas. Si aquest jutjat fos més gran, el poble d’aquesta comunitat seria aquí en aquest moment per centenars, probablement per milers, tal com es troba fins i tot ara als corredors i als carrers a fora.

Això mateix!… Presó! Sense fiança!… Digues-li!…

PAM!

Kovitsky va deixar caure el martell amb una terrible explosió.

—SILENCI!

El retruny de la multitud va enfonsar-se fins a un bull lleuger.

Amb el cap cot, els iris flotant en una mar de blanc, Kovitsky va dir:

—Vagi al gra, senyor Kramer. Això no és una manifestació. És una vista de tribunal.

Kramer va veure que tenia al davant tots els signes habituals. Els iris flotaven en aquella mar d’escuma. Tenia el cap cot. El bec estava sortit. No faltava gaire més per fer que Kovitsky sortís de polleguera. Per altra banda, va pensar, no puc tornar enrere. No puc desistir. L’actitud de Kovitsky fins ara —encara que fos simplement el Kovitsky normal, els crits de costum, l’habitual insistència bel·ligerant en la seva autoritat— l’actitud de Kovitsky fins ara l’establia com un adversari dels manifestants. L’Oficina del Fiscal del Bronx els considerava amics. Abe Weiss era amic seu. Larry Kramer era amic seu. El Poble era… realment el Poble. Per això era aquí. Ara havia d’arriscar-se amb Kovitsky i aquells ulls furiosos de Masada que eren damunt seu.

La veu li va sonar divertida quan va dir:

—Sóc conscient d’això, Senyoria, però també he de ser conscient de la importància d’aquest cas per al Poble, per a tots els Henrys Lamb, presents i futurs, en aquest país i en aquesta ciutat…

Digues-li, germà!… Això mateix!… Això mateix!

Kramer es va apressar a continuar, en una veu encara més alta, abans que Kovitsky explotés:

—… i d’aquí deriva la demanda del Poble al tribunal que incrementi la fiança a una suma significativa i creïble… a un milió de dòlars… per tal que…

Presó! Sense fiança!… Presó!… Sense fiança!… Presó! Sense fiança!… Els manifestants van irrompre en un cant.

Això mateix!… Un milió!… Sí!… La veu de la multitud va aixecar-se en entusiasme acompanyat de riallades exultants i després va pujar en un cant: Presó! Sense fiança!… Presó! Sense fiança!… Presó! Sense fiança!… Presó! Sense fiança!…

El martell de Kovitsky va aixecar-se uns bons trenta centímetres sobre el seu cap i Kramer es va acovardir interiorment abans que caigués.

PAM!

Kovitsky va fer a Kramer una mirada furiosa, després va inclinar-se endavant i va clavar els ulls a la multitud.

—ORDRE EN EL TRIBUNAL!… SILENCI!… DUBTEU DE LA MEVA PARAULA?

Els seus iris saltaven cap a tots els costats en una mar furiosa.

El cant va parar i els crits van minvar fins a un murmuri. Però algunes petites riallades indicaven que només esperaven la pròxima oportunitat.

—ELS FUNCIONARIS DEL TRIBUNAL…

—Senyoria! Senyoria!

Era l’advocat de McCoy, Killian.

—Què hi ha, senyor Killian?

La interrupció va agafar el públic de sorpresa. Van callar.

—Senyoria, puc acostar-me a la taula?

—Molt bé, senyor Killian! —Kovitsky li va fer un senyal que avancés—. Senyor Kramer! —Kramer va dirigir-se també a la taula del jutge.

Ara era al costat de Killian, Killian amb els seus vestits cridaners, davant de la taula, sota la mirada corrugada del jutge Kovitsky.

—Molt bé, senyor Killian —va dir Kovitsky—, què hi ha?

—Jutge —va dir Killian—, si no estic equivocat, la Vostra Senyoria és el jutge supervisor del gran jurat en aquest cas?

—És cert —va dir ell a Killian, però després va girar-se cap a Kramer—: Vostè té problemes d’audició, senyor Kramer?

Kramer no va dir res. No calia contestar una pregunta com aquella.

—Està embriagat pel so d’aquesta colla —Kovitsky va abaixar el cap vers el públic— que l’aclama?

—No, Senyoria, però no hi ha manera que aquest cas pugui ser tractat com un cas vulgar.

—En aquest tribunal, senyor Kramer, serà tractat de la manera que jo digui que serà tractat. M’he explicat bé?

—S’explica sempre bé, Senyoria.

Kovitsky el va mirar, potser intentant decidir si hi havia insolència en aquella observació.

—Molt bé, en aquest cas sap que si fa servir més merda d’aquesta en aquest tribunal, desitjarà no haver trobat mai el jutge Kovitsky pel davant!

No podia acceptar això en la presència de Killian i per això va dir:

—Miri, jutge, jo tinc tot el dret…

Kovitsky el va tallar:

—Tot el dret de fer què? Dirigir la campanya electoral d’Abe Weiss al meu tribunal? Merda, senyor Kramer! Digui-li que llogui una sala, faci una conferència de premsa. Digui-li que participi en un programa de televisió, ostres!

Kramer estava tan furiós que no podia parlar. La seva cara estava tota vermella. Entre dents, va dir:

—És tot, jutge?

Sense esperar cap resposta, va fer mitja volta i va començar a apartar-se.

—Senyor Kramer! —Va parar i va girar-se. Amb el front arrugat, Kovitsky li va fer un gest que tornés a la seva taula—. El senyor Killian té una pregunta, em sembla. O vol que jo l’escolti tot sol?

Kramer només va serrar les barres.

—Molt bé, senyor Killian, endavant.

Killian va dir:

—Senyoria, estic en possessió de proves importants que afecten no solament la demanda del senyor Kramer sobre la fiança sinó també la validesa de la mateixa acusació.

—Quina mena de proves?

—Tinc cintes de converses entre el meu client i un important testimoni en aquest cas que fan semblar altament probable que un testimoni presentat al gran jurat hagi faltat a la veritat.

Què carai és això? Kramer va interrompre:

—Senyoria, això és absurd. Tenim una inculpació vàlida del gran jurat. Si el senyor Killian vol…

—Esperi, senyor Kramer —va dir Kovitsky.

—… vol discutir qualsevol detall de la vista del gran jurat, té les vies habituals…

—Esperi. El senyor Killian diu que té proves…

—Proves! Això no és una vista per presentar proves, Senyoria! El defensor no pot arribar aquí disputant la decisió del gran jurat ex post facto! I vostè no pot…

—SENYOR KRAMER!

El so de la veu de Kovitsky va enviar un grunyit a través dels manifestants que van començar a retrunyir de nou.

Ulls flotant en una mar turbulenta:

—Senyor Kramer, sap el que li passa? Vostè no escolta! Vostè no escolta!

—Senyoria…

—SILENCI! El tribunal escoltarà les proves del senyor Killian!

—Senyoria…

—Ho farem en privat.

—En privat? Per què?

—El senyor Killian diu que té algunes cintes. Primer les escoltarem en privat.

—Miri, Senyoria…

—No vol venir en privat, senyor Kramer? Té por de trobar a faltar la seva audiència?

Calmant-se, Kramer va mirar el terra i va brandar el cap.

Sherman era prop de la barra. Quigley es trobava darrere seu, agafant la capsa feixuga. Però sobretot… ells eren darrere seu. Quan començaria? No apartava els ulls de les tres figures prop de la taula del jutge. No gosava deixar els ulls lliures. Després les veus van començar. Venien de darrere en salmòdies amenaçadores.

—És el final, McCoy!

—L’últim sopar.

Després un falset suau:

—El final.

A les dues bandes hi havia funcionaris del tribunal. No feien res per impedir-ho. Estan tan acollonits com jo!

El mateix falset:

—Eh, Sherman, tremola!

Tremolava. Evidentment allò va agradar als altres. Van començar a cantar en falset també.

—Sherrr-maaannnn…

—Tremola Sherman!

Burles i riallades.

Sherman va mirar la taula del jutge, on semblava trobar-se la seva única esperança. Com si contestés la seva súplica, el jutge ara el mirava i va dir:

—Senyor McCoy, pot fer el favor de venir aquí un moment?

Un murmuri i un cor de falsets quan va començar a caminar. Quan s’acostava al jutge, va sentir l’ajudant del fiscal, Kramer, que deia:

—No ho comprenc, Senyoria. Per què és necessària la presència del reu?

El jutge va dir:

—Es la seva moció i el seu testimoni. Per altra banda, no el vull corrent per aquí. Té alguna cosa en contra, senyor Kramer?

Kramer no va dir res. Va mirar el jutge i després Sherman.

El jutge va dir:

—Senyor McCoy, vindrà amb mi, el senyor Killian i el senyor Kramer al meu despatx.

Després va fer tres martellades i va dir a la sala:

—El tribunal es reunirà ara amb el fiscal i la defensa en privat. En la meva absència, ES MANTINDRÀ L’ORDRE en aquesta sala. M’he explicat bé?

El retruny dels manifestants va transformar-se em un bull furiós baix, però Kovitsky va preferir ignorar-lo, va aixecar-se i va baixar l’escala de l’estrada. L’escrivent va aixecar-se de la taula per acompanyar-lo. Killian va picar l’ull a Sherman, després va dirigir-se de nou cap al sector del públic. El jutge, l’escrivent, el secretari jurídic del jutge i Kramer van dirigir-se a una porta de la paret d’un costat de l’estrada. Killian va tornar, portant la capsa feixuga. Va fer una pausa i va fer un senyal a Sherman que seguís Kovitsky. El funcionari del tribunal, amb un enorme mitxelín sobre el cinturó de la pistola, hi va anar al darrere.

La porta donava a una sala totalment diferent del jutjat i del que el terme despatx havia suggerit a Sherman. El «despatx» era, de fet, una sola sala petita i trista. Una sala petita, bruta, amb pocs mobles, pintada del color crema Prou-Bo-per-a-la-Feina-del-Govern, excepte que la pintura faltava aquí i allà i s’havia esclofollat en alguns altres llocs. Les úniques notes generoses eren el sostre extraordinàriament alt i una finestra de més de dos metres d’altura que inundava de llum la sala. El jutge es va asseure a una taula de metall. L’escrivent es va asseure a l’altra. Kramer, Killian i Sherman es van asseure en algunes cadires de fusta feixugues i antigues amb respatller rodó. El secretari jurídic de Kovitsky i el funcionari del tribunal van quedar-se drets contra la paret. Un home alt va entrar portant l’estenotípia portàtil que fan servir els estenògrafs del tribunal. Era molt estrany! L’home anava tan ben vestit. Portava una americana de xeviot, una camisa blanca botonada, tan impecable com la de Rawlie, una corbata cara, pantalons de franel·la negra i sabates de mitja pell. Semblava un professor de Yale amb ingressos propis i de plantilla.

—Senyor Sullivan —va dir Kovitsky—, val més que porti també la seva cadira.

El senyor Sullivan va sortir i va tornar amb una petita cadira de fusta, es va asseure, es va preparar amb la màquina, va mirar Kovitsky i va balancejar el cap.

Després Kovitsky va dir:

—Ara, senyor Killian, ha declarat que posseïa alguna informació relacionada materialment i substancialment amb la vista del gran jurat en aquest cas?

—És cert, Senyoria —va dir Killian.

—Molt bé —va dir Kovitsky—. Vull escoltar el que vol dir, però he d’advertir-lo que val més que aquesta moció no sigui frívola.

—No és frívola, Senyoria.

—Perquè si ho és, ho consideraré molt MALAMENT, TAN MALAMENT COM QUALSEVOL ALTRA COSA EN TOTS ELS MEUS ANYS DE JUTGE. Oi que m’entén?

—Certament, Senyoria.

—Molt bé. Està preparat per a presentar la seva informació?

—Sí.

—Endavant, doncs.

—Fa tres dies, Senyoria, vaig rebre una trucada de Maria Ruskin, la vídua del senyor Arthur Ruskin, preguntant si podia parlar amb el senyor McCoy. D’acord amb les meves informacions… i d’acord amb la premsa… la senyora Ruskin va testimoniar davant del gran jurat en aquest cas.

Kovitsky va preguntar a Kramer:

—És cert?

Kramer va dir:

—Va testimoniar ahir.

El jutge va dir a Killian:

—Molt bé, endavant.

—Vaig preparar un encontre entre la senyora Ruskin i el senyor McCoy, i per demanda meva el senyor McCoy va portar un magnetòfon amagat a fi de tenir un testimoni comprovable d’aquella conversa. La reunió es va realitzar en un apartament al carrer Setanta Est que, segons sembla, la senyora Ruskin té per a… ah, encontres privats… i va ser obtingut un enregistrament en cinta de l’encontre. Tinc la cinta aquí i em penso que el tribunal hauria de conèixer el que es diu en aquesta cinta.

—Un moment, Senyoria —va dir Kramer—. Ell diu que el seu client va anar a veure la senyora Ruskin amb un magnetòfon?

—Em penso que és això —va dir el jutge—. És així, senyor Killian?

—Correcte, Senyoria —va dir Killian.

—Bé, desitjo objectar, Senyoria —va dir Kramer—, i desitjo que la meva objecció consti a l’acta. Aquest no és el moment de considerar aquesta moció i, per altra banda, no hi ha manera de verificar l’autenticitat d’aquesta cinta que el senyor Killian declara posseir.

—Primer escoltarem la cinta, senyor Kramer, i veurem el que conté. Veurem si mereix més consideració, prima facie, i després tractarem de les altres qüestions. Tenim la seva aprovació?

—No, Senyoria, no veig com pot…

El jutge, malhumorat:

—Posi la cinta, advocat.

Killian va treure de la caixa el gran magnetòfon i el va col·locar a la taula de Kovitsky. Després va posar-hi una cassette. La cassette era increïblement petita. En certa manera aquesta cassette secreta en miniatura semblava tan tortuosa i sòrdida com la mateixa iniciativa.

—Quantes veus hi ha en aquesta cinta? —va preguntar Kovitsky.

—Només dues —va dir Killian—. Del senyor McCoy i de la senyora Ruskin.

—Serà prou clar per al senyor Sullivan el que estem escoltant?

—Sí —va dir Killian—. No, perdó, Senyoria, ho he oblidat. Al començament de la cinta escoltareu el senyor McCoy parlant al conductor del cotxe que el va portar a l’edifici on es va trobar amb la senyora Ruskin. I al final l’escoltarà parlant de nou amb el xofer.

—Qui és aquest xofer?

—És un xofer d’una companyia de cotxes que el senyor McCoy va llogar. No he volgut manipular la cinta de cap manera.

—Hm-hmm. Bé, endavant.

Killian va engegar la màquina i tot el que es va poder sentir al començament va ser soroll de fons, confús, amb trànsit ocasional, incloent-hi la sirena d’un cotxe de bombers. Després un intercanvi de paraules mig murmurades amb el conductor. Era tot tan tortuós, oi? Una onada de vergonya va recórrer McCoy. I hauria d’escoltar-ho fins al final! L’estenògraf ho enregistraria tot, totes les paraules ploraneres mentre intentava esquivar-se de Maria i negar el que era obvi, que era el fet que ell era un malparit trampós que havia anat al seu apartament amb un magnetòfon. Quant de tot allò sortiria només en les paraules? Bastant. Es va sentir fastigós.

Després el magnetòfon va emetre el so del timbre de la porta i el clic-clic-clic del pany elèctric i —o era la seva imaginació?— l’escala que cruixia mentre pujava. Després una porta que s’obria… I la veu alegre i confiada de Maria: «Bu! T’he espantat?». I la resposta casual de l’actor pèrfid en una veu que amb prou feines va reconèixer: «No realment. Els darrers temps he tingut especialistes que m’espantaven». Va fer una mirada a la sala. Els altres homes que s’hi trobaven tenien els caps cots, mirant el terra o el magnetòfon a la taula del jutge. Després va agafar el funcionari del tribunal que el mirava directament. Què en devia pensar? I els altres, amb els ulls apartats? Però, és clar! No els feia falta mirar-lo perquè ja es trobaven ben endins la cavitat, i hi corrien com els donava la gana, tensos per escoltar les paraules de la seva pèssima però enganyosa representació. Els dits llargs de l’estenògraf ballaven sobre la seva màquina delicada. Sherman va sentir una tristesa paralitzadora. Tan feixuga… que no es podia moure. En aquesta sala petita i trista hi havia set homes més, set organismes més, centenars de quilos de teixits i ossos respirant, bombejant sang, cremant calories, processant aliments, filtrant contaminants i toxines, transmetent impulsos neurals, set animals calents i desagradables corrent per allà, per diners, en la cavitat totalment pública que ell acostumava a considerar la seva ànima.

Kramer frisava per mirar McCoy, però va decidir ser fred i professional… Què sent una rata quan se sent a si mateix sent una rata en una sala plena de persones que saben que ell és una rata… portant un magnetòfon quan anava a veure l’amiga? Inconscientment però profundament, Kramer se sentia alleugerit. Sherman McCoy, aquest blanc anglosaxó i protestant, aquest aristòcrata de Wall Street, aquest home de l’alta societat, aquest home de Yale, era tan rata com qualsevol dels camells a qui ell havia posat magnetòfons per capturar els de la seva espècie. No, McCoy era més que una rata. Un camell no esperava gaire d’un altre traficant de drogues. Però en aquestes capes altes, en aquests pinacles de decència i moralisme, en aquesta estratosfera governada pels wasps de llavis fins, l’honor no era una paraula vana. Tanmateix, posats contra la paret, es tornaven rates tan de pressa com l’escòria. Això era un alleujament, perquè havia estat preocupat pel que Bernie Fitzgibbon havia dit. I si el cas no havia estat, de fet, investigat amb prou cura? Maria Ruskin havia corroborat la versió de Roland davant del gran jurat, però en el fons ell sabia que l’havia empesa molt. L’havia posada en una situació que ella podia haver…

Va preferir no acabar aquest pensament.

El coneixement que, en el fons, McCoy no passava d’una rata amb un millor currículum el va deixar tranquil. McCoy havia estat agafat en aquest embolic perquè era el seu medi ambient natural, el niu immund del seu caràcter dèbil.

Havent-se tranquil·litzat sobre la justícia de la seva causa, Kramer es va permetre el luxe d’una mica de ressentiment contra aquest gran pseudo-aristòcrata que ara seia a poca distància d’ell omplint la sala amb la seva aroma de rata. Mentre escoltava les dues veus a la cinta, el timbre aristòcrata de McCoy, la parla del sud de Maria Ruskin, no li va fer falta gaire imaginació per saber el que passava. Les pauses, la respiració, el fru-fru —McCoy, la rata, havia abraçat aquella dona espantosa i sexi… I aquest apartament al carrer Setanta-set Est on es trobaven —aquesta gent de l’Upper East Side tenia apartament per als seus plaers!— mentre ell es forfollava el cervell (i les butxaques) per trobar algun lloc per complaure els anhels de la senyoreta Shelly Thomas. La Beutat i la Rata conversaven… Va haver-hi una pausa mentre ella sortia de l’habitació per preparar-li una copa i un soroll rascant quan ell aparentment va tocar el micròfon amagat. La Rata. Les veus van recomençar, i després ella va dir: «Hi ha molta gent a qui agradaria escoltar aquesta conversa».

Ni tan sols Kovitsky va poder resistir a mirar al voltant quan va escoltar això, però Kramer va refusar-li un somriure.

La veu de Maria Ruskin va continuar. Ara es queixava del seu matrimoni. On se suposava que conduiria aquesta cinta? Les queixes de la dona eren avorrides. S’havia casat amb un vell. Què carai s’esperava? Kramer ho podia veure com si ella fos allà mateix. La manera llangorosa com encreuava les cames, el petit somriure, la manera com a vegades et mirava…

De sobte va posar-se alerta: «Un home de l’Oficina del Fiscal del Bronx ha vingut a veure’m avui, amb dos detectius». I després: «Un petit malparit molt pompós».

Au! Estava atordit. Una marea calenta li va pujar al coll i a la cara. No sabia per què, però era el petit que el feria més. Tant de menyspreu —i ell amb els seus esterno-clido-mastoïdals poderosos— li va fer aixecar els ulls per escorcollar les cares dels altres, a punt per a riure a la defensiva si algú el mirava i reia de l’insult. Però ningú no va mirar, menys que tots en McCoy, que hauria estat capaç d’escanyar allà mateix.

«Ha passat tot el temps tirant el cap enrere i fent coses estranyes amb el coll, així, i mirant-me per unes petites esquerdes que tenia en el lloc dels ulls. Quin malparit».

La seva cara era ara escarlata, abrandada, bullida de fúria i, pitjor que de fúria, de consternació. Algú a la sala va fer un so que podia ser un estossec o una riallada. No tenia coratge per a investigar-ho. La meuca!, va dir en pensament, conscientment. Però el seu sistema nerviós deia: Capritxosa destructora de les meves més dolces esperances! En aquell petit despatx ple de gent, sofria les punyides dels homes els egos dels quals han perdut la seva virginitat —cosa que passa quan escolten per primera vegada l’opinió autèntica d’una dona bella sobre la seva masculinitat.

El que va venir després era pitjor:

«Ho ha posat molt simple, Sherman», va dir la veu a la cinta. «Ha dit que si jo testimoniava contra tu i corroborava l’altre testimoni, em donaria immunitat. Si no ho feia, em tractaria com a còmplice i m’acusarien d’aquests… delictes».

I després:

«M’ha donat fins i tot fotocòpies dels articles a la premsa. Pràcticament m’ha dit com ho havia de fer. Aquesta era la història correcta i aquesta era la història que tu t’havies inventat. Jo havia de concordar amb la història correcta. Si dic el que realment va passar, aniré a la presó».

La gran puta! És cert que l’havia acorralada, és clar… però no li havia dit el que havia de dir!… no li havia donat instruccions sobre el que havia de dir… no l’havia fet apartar-se de la veritat…

Va deixar escapar:

—Senyoria!

Kovitsky va aixecar la mà, amb el palmell amunt, i la cinta va continuar.

Sherman va ser sobresaltat per la veu de l’ajudant del fiscal. El jutge l’havia fet callar immediatament. Sherman es va preparar per al que venia després.

Veu de Maria:

«Però vine aquí».

Podia sentir de nou el moment, aquell moment i aquella lluita terrible… «Sherman, què passa? Què tens a l’esquena?…». Però allò era només el començament… La seva pròpia veu, la seva pròpia veu menyspreable i mentidera: «No saps com t’he trobat a faltar, com t’he necessitat». I la Maria: «Bé… ja sóc aquí». Després el terrible soroll delator —i Sherman podia olorar de nou el seu alè i sentir les seves mans a l’esquena.

«Sherman… Què és això de la teva esquena?».

Aquestes paraules van omplir la sala amb un doll de vergonya. Sherman volia desaparèixer. És va encongir a la cadira i va deixar que el mentó li caigués sobre el pit. «Sherman, què és això?»… La seva veu que s’alçava, les seves negatives menyspreables, la lluita, els seus bleixos i xiscles… «I un fil, Sherman!»… «M’estàs… fent mal!…». «Sherman… ets un malparit podrit!».

Ben veritat, Maria! Ben veritat!

Kramer escoltava en una confusió humiliant. La Meuca i la Rata —el seu tete-à-tete havia degenerat en una mena de lluita rata-meuca. Un petit malparit molt pompós. Malparit. Fent coses estranyes amb el coll. Ella l’havia desdenyat, l’havia humiliat, li havia pres el pèl, l’havia calumniat —obrint camí a una acusació de suborn i perjuri.

Sherman estava sorprès pel so dels seus mateixos bleixos que sortien de la petita màquina negra sobre la taula del jutge. Era un so humiliant. Dolor, pànic, covardia, engany, vergonya, indignitat —totes aquelles coses alhora, seguides per uns passos maldestres. Era el so d’ell mateix corrent escales avall, fugint. En certa manera sabia que tothom en aquell despatx podia veure’l fugint amb el magnetòfon i el fil entre les cames.

Quan la cinta va acabar, Kramer havia aconseguit arrossegar-se des de sota la seva vanitat ferida i havia reordenat les idees.

—Senyoria —va dir—, no sé què…

Kovitsky va interrompre:

—Un moment. Senyor Killian, pot tornar la cinta enrere? Vull escoltar la conversa entre el senyor McCoy i la senyora Ruskin sobre el seu testimoni.

—Però, Senyoria…

—Ho escoltarem de nou, senyor Kramer.

Ho van escoltar de nou.

Les paraules passaren prop de Sherman, que continuava enfonsat en ignomínia. Com podria tornar a mirar a la cara qualsevol d’ells.

El jutge va dir:

—Molt bé, senyor Killian. Quina conclusió proposa vostè que el tribunal pugui treure d’això?

—Senyoria —va dir Killian—, aquesta dona, la senyora Ruskin, o va ser instruïda per donar un determinat testimoni i ometre altres testimonis o sofrir greus conseqüències o va pensar que era així, cosa que equival al mateix. I…

—Això és absurd! —va dir l’ajudant del fiscal, Kramer. S’inclinava endavant a la cadira amb un gran dit carnós allargat a Killian i una mirada boja i vermella a la cara.

—Deixi’l acabar —va dir el jutge.

—I a més a més —va dir Killian—, com acabem d’escoltar, ella tenia grans motius per testimoniar falsament, no solament per protegir-se sinó per ferir el senyor McCoy, a qui es refereix com a «malparit podrit».

El malparit podrit era avergonyit de nou. Què podia ser més humiliant que la veritat? L’ajudant del fiscal i Killian s’escridassaven ara. Què deien? No significava res davant de la veritat òbvia i vil.

El jutge va bramar:

—SILENCI!

Tots dos van callar.

—La qüestió del suborn no m’interessa en aquest moment, si és això que el preocupa, senyor Kramer. Però penso que hi ha la possibilitat de testimoni viciat davant del gran jurat.

—Això és absurd! —va dir Kramer—. Aquesta dona tenia dos advocats al seu costat tot el temps. Pregunti’ls el que jo vaig dir!

—Si arriba aquest punt, seran interrogats. Però jo estic menys preocupat amb el que vostè li va dir que amb el que ella tenia al cap quan va testimoniar davant del gran jurat. Que ho entén, senyor Kramer?

—No, Senyoria, i…

Killian va interrompre:

—Senyoria, tinc una segona cinta.

Kovitsky va dir:

—Molt bé. Quina és la natura d’aquesta cinta?

—Senyoria…

—No interrompi, senyor Kramer. Tindrà possibilitat de ser escoltat. Endavant, senyor Killian. Quina és la natura d’aquesta cinta?

—És una conversa amb la senyora Ruskin que el senyor McCoy em diu que va enregistrar fa vint-i-dos dies, després que va sortir el primer article a la premsa sobre l’atropellament del senyor Lamb.

—On va tenir lloc aquesta conversa?

—En el mateix lloc de l’anterior, Senyoria. L’apartament de la senyora Ruskin.

—Igualment sense el seu coneixement.

—Això mateix.

—I quina és la rellevància de la cinta en aquesta vista?

—Dóna la descripció de la senyora Ruskin de l’incident amb Henry Lamb quan ella parla francament, per voluntat pròpia, amb el senyor McCoy. Planteja la qüestió de si va alterar o no la seva descripció honesta quan va testimoniar davant el gran jurat.

—Senyoria, això és una bogeria. Ara ens diuen que el reu viu amb un magnetòfon a la butxaca! Ja sabem que ell és una rata, en el llenguatge del carrer, però per què hem de creure…

—Calma, senyor Kramer. Primer escoltarem la cinta. Després l’avaluarem. Encara no hi ha res posat en acta. Endavant, senyor Killian. Esperi un moment, senyor Killian. Primer vull que el senyor McCoy faci el jurament.

Quan els ulls de Kovitsky van trobar els seus, a penes va aconseguir aguantar la mirada. Per a sorpresa seva, se sentia terriblement culpable pel que anava a fer. Era a punt de cometre perjuri.

Kovitsky va fer que l’escrivent, Bruzzielli, li prengués jurament, després li va preguntar si havia fet les dues cintes de la manera i en els moments que havien estat declarats. Sherman va dir sí, es va forçar a continuar mirant Kovitsky i es preguntava si la mentida es veia d’alguna manera a la seva cara.

La cinta va començar: «Ho sabia. Ho sabia. Hauríem d’haver denunciat el cas immediatament…».

Sherman amb prou feines aconseguia escoltar-ho. Faig una cosa il·legal! Sí… però en nom de la veritat… Aquest és el camí subterrani cap a la llum… Aquesta és la conversa real que vam tenir… Cada paraula, cada so, és veritat… Suprimir això… hauria estat una gran deshonestedat… Oi que sí?… Sí, però faig una cosa il·legal! La seva ment es recargolava al voltant d’això mentre la cinta continuava… I Sherman McCoy, aquell que havia reconegut ser el seu ego animal, va descobrir el que molts havien descobert abans d’ell. En noies i nois ben educats, la culpa i l’instint d’obeir les regles són reflexos, fantasmes inextirpables de la màquina.

Fins i tot abans que el gegant hassídic baixés l’escala i les riallades de la Maria acabessin en aquella sala trista del Bronx, l’acusador, Kramer, protestava furiosament.

—Senyoria, no pot permetre que aquest…

—Li donaré l’oportunitat de parlar.

—… truc barat…

—Senyor Kramer!

—… influeixi…

—SENYOR KRAMER!

Kramer va callar.

—Ara, senyor Kramer —va dir Kovitsky—, estic segur que vostè coneix la veu de la senyora Ruskin. Concorda que era la seva veu?

—Probablement, però no és aquest el problema. El problema és…

—Un moment. Assumint que és així, el que acaba d’escoltar en aquesta cinta difereix del testimoni de la senyora Ruskin davant el gran jurat?

—Senyoria… això és absurd! És difícil saber què passa en aquesta cinta!

—Difereix, senyor Kramer?

—Varia.

—«Varia» és el mateix que «difereix»?

—Senyoria, no es pot saber en quines condicions aquesta cosa va ser feta!

—Prima facie, senyor Kramer, difereix?

—Prima facie difereix. Però no pot deixar que aquest truc barat… —va brandar la mà amb menyspreu en la direcció de McCoy—, pugui influir el seu…

—Senyor Kramer…

—… judici! —Kramer va veure que el cap de Kovitsky s’abaixava a poc a poc. El blanc començava a aparèixer a sota dels iris. La mar començava a escumar. Però Kramer no podia contenir-se—. El fet és que el gran jurat ha fet una inculpació vàlida! Vostè… aquesta vista no té jurisdicció sobre…

—Senyor Kramer…

—… les deliberacions degudament realitzades d’un gran jurat!

—MOLTES GRÀCIES PEL SEU CONSELL, SENYOR KRAMER!

Kramer va parar, amb la boca encara oberta.

—Deixi’m recordar-li —va dir Kovitsky—, que jo sóc el jutge que presideix el gran jurat i no estic gens content de la possibilitat que un testimoni clau en aquest cas pugui estar viciat.

Furiós, Kramer va brandar el cap.

—Res del que aquests dos… individus —va brandar de nou la mà en la direcció de McCoy— diuen en el seu petit niu d’amor… —Va brandar de nou el cap, massa furiós per trobar les paraules necessàries per acabar la frase.

—A vegades és quan la veritat sorgeix, senyor Kramer.

—La veritat! Dos rics consentits, un d’ells amb un magnetòfon com una rata… Intenti dir això a la gent en aquell tribunal, Senyoria!…

Tot seguit que els mots li van sortir, Kramer va saber que havia comès un error, però no podia tirar-se enrere.

—… i als milers de persones a fora d’aquella sala pendents de cada paraula d’aquest cas! Intenti dir-los això…

Va parar. Els iris de Kovitsky van remoure’s de nou. Va esperar que explotés una vegada més, però en comptes d’això va fer una cosa més enervant. Va somriure. Tenia el cap cot, el bec sortit, els iris planaven sobre l’oceà, i va somriure.

—Moltes gràcies, senyor Kramer. Ho faré.

Quan el jutge Kovitsky va tornar a la sala, els manifestants s’estaven divertint, parlant a plena veu, rient, passejant-se, fent ganyotes i mostrant d’altres maneres a l’escamot de funcionaris del tribunal amb camises blanques qui era l’amo. Van calmar-se una mica quan van veure Kovitsky, però més per curiositat que per cap altra cosa. Es van aixecar.

Sherman i Killian van dirigir-se a la taula de la defensa, al davant de la taula del jutge, i la salmòdia de falset va recomençar.

—Sherrrr-maaannnn…

Kramer era prop de la taula de l’escrivent parlant amb un home alt, blanc, amb un vestit barat de gavardina.

—És el ja mencionat Bernie Fitzgibbon, en qui no tens fe —va dir Killian. Somreia. Després va dir, assenyalant Kramer—: No et perdis la cara d’aquell babau.

Sherman va mirar sense comprendre.

Kovitsky encara no havia pujat a la seva taula. Era a uns tres metres parlant amb el seu secretari, el pèl-roig. El soroll del sector del públic va créixer. Kovitsky va pujar lentament els graons sense mirar el públic. Va quedar-se dret a la taula amb els ulls baixos, com si mirés alguna cosa al terra.

De sobte PAM! El martell va ser com una bomba.

—SILENCI I ASSEIEU-VOS!

Els manifestants van parar durant un moment, xocats pel volum furiós de la veu d’aquell homenet.

—INSISTIU DONCS… A POSAR A PROVA… LA VOLUNTAT… D’AQUEST TRIBUNAL?

Van callar i van començar a ocupar els seus llocs.

—Molt bé. Ara, en el cas del Poble contra Sherman McCoy, el gran jurat ha fet una inculpació. D’acord amb la meva autoritat per a supervisar el gran jurat, en interès de la justícia, declaro aquesta inculpació anul·lada, sense prejudici que el fiscal torni a presentar el cas.

—Senyoria!

Kramer estava dret amb la mà enlaire.

—Senyor Kramer…

—La seva decisió perjudicarà d’una manera irreparable no solament el cas del Poble…

—Senyor Kramer…

—… sinó també la causa del Poble. Senyoria, avui, en aquest tribunal… —va fer un gest al sector del públic i als manifestants— hi ha molts membres de la comunitat tan vitalment afectada per aquest cas i farà un bon servei al sistema de justícia criminal d’aquest país…

—SENYOR KRAMER! FACI UN BON SERVEI AL SISTEMA DE JUSTÍCIA CRIMINAL D’AQUEST PAÍS I CALLI!

—Senyoria…

—SENYOR KRAMER! AQUEST TRIBUNAL LI ORDENA QUE CALLI!

Kramer va mirar Kovitsky amb tota la boca oberta, com si hagués perdut l’alè.

—Ara, senyor Kramer…

Però Kramer havia recuperat l’alè.

—Senyoria, vull que consti en l’acta que el tribunal ha aixecat la veu. Ha cridat, per ser exacte.

—Senyor Kramer… el tribunal aixecarà… MÉS QUE LA VEU! Què li fa pensar que pot venir davant del tribunal fent onejar la bandera de la comunitat? La llei no és una creació dels pocs ni dels molts. El tribunal no s’apartarà del seu camí per les seves amenaces. El tribunal té coneixement de la seva conducta davant del jutge Auerbach en el tribunal criminal. Vostè, senyor Kramer, va brandar una petició! Vostè la va agitar enlaire, com una bandera! —Kovitsky va aixecar la mà i la va fer onejar—. Vostè va sortir a la TELEVISIÓ, senyor Kramer! Un artista va fer el seu retrat brandant la seva petició com un Robespierre o Danton, i vostè va sortir per TELEVISIÓ! Vostè va representar per a la multitud, oi? I potser hi ha gent en aquest tribunal ARA MATEIX que va apreciar aquella representació, senyor Kramer. Bé, tinc bones NOTÍCIES per a vostè! Els que vénen a aquest tribunal fent onejar banderes… PERDRAN ELS BRAÇOS!… M’HE EXPLICAT BÉ?

—Senyoria, jo només…

—M’HE EXPLICAT BÉ?

—Sí, Senyoria.

—Molt bé. Ara, he anul·lat la inculpació en el cas el Poble contra McCoy, sense prejudici que el fiscal torni a presentar el cas.

—Senyoria! He de repetir… aquesta acció danyaria d’una manera IRREPARABLE el cas del Poble! —Kramer va dir aquestes paraules apressadament perquè Kovitsky no pogués dominar-lo amb la seva terrible veu. Kovitsky va semblar sorprès per l’atreviment d’aquesta declaració i per la seva vehemència. Va quedar atordit i això va donar als manifestants prou coratge per esclatar de nou.

—Aahhhhh!… Fora justícia de Park Avenue!

Un va aixecar-se del seient i després un altre i un altre. L’home alt amb l’arracada era al primer rengle amb el puny enlaire.

—Injustícia! —va cridar—. Injustícia!

PAM! El martell va explotar de nou. Kovitsky es va aixecar i va posar els punys al damunt de la taula i va inclinar-se endavant.

—Els funcionaris faran… SORTIR AQUEST HOME!

Amb això, el braç dret de Kovitsky va disparar-se i va assenyalar el manifestant alt amb l’arracada. Dos funcionaris del tribunal amb camises blanques de màniga curta i uns 38 als malucs, es van dirigir a ell.

—No poden fer sortir el Poble! —va cridar ell—. No poden fer sortir el Poble!

—Té raó —va dir Kovitsky—, però VOSTÈ sortirà!

Els funcionaris van atansar-se pels dos costats a l’home i van començar a empènyer-lo cap a la porta. Ell va mirar els companys, però aquests semblaven confusos. Cridaven, però no tenien coratge per a resistir a Kovitsky en massa.

—PAM!

—SILENCI! —va dir Kovitsky. Tot seguit que la multitud va callar raonablement, Kovitsky va mirar Fitzgibbon i Kramer—. S’ajorna la sessió.

El públic es va aixecar i els seus crits van transformar-se ara en un retruny furiós mentre es dirigien a la porta, arrufant el front a Kovitsky. Nou funcionaris del tribunal van fer una línia entre el públic i la barra. Dos d’ells tenien les mans a les culates dels revòlvers. Va haver-hi crits ofegats, però Sherman no entenia el que deien. Killian es va aixecar i va començar a dirigir-se a Kovitsky. Sherman el va seguir.

Un terrible xafarnat al darrere. Sherman es va girar. Un home negre i alt havia travessat la línia de funcionaris. Era el de l’arracada d’or, el que Kovitsky havia expulsat del tribunal. Tot indicava que els funcionaris l’havien deixat al vestíbul i que havia tornat, furiós. Ja havia passat la barra. Va dirigir-se a Kovitsky amb els ulls furiosos.

—Tu, xona calba! Tu, xona calba!

Tres funcionaris van abandonar la filera que intentava fer sortir els manifestants. Un d’ells va agafar l’home alt pel braç, però ell se’n va alliberar.

—Justícia de Park Avenue!

Els manifestants començaven ara a passar per la bretxa de la línia de funcionaris, retrunyint i grunyint i intentant descobrir exactament fins a on haurien de ser ferotges. Sherman els mirava, paralitzat. Ara comença! Una sensació de por… d’anticipació!… Ara comença! Els funcionaris del tribunal perdien terreny mentre intentaven mantenir-se entre la multitud i el personal del tribunal. Els manifestants s’agiten, grunyen, udolen, agafen empenta, intenten descobrir fins a quin punt eren poderosos i valents.

Buuuuu!… Eehhhhhh!… Aahhhh!… Ei! Goldberg!… Tu, xona calba!

De sobte, precisament a la seva esquerra, Sherman veu la forma salvatge i ossuda de Quigley. S’havia afegit als funcionaris del tribunal. Intenta tirar enrere la multitud. Té una mirada boja.

—Molt bé, Jack, n’hi ha prou. S’ha acabat. Ara, tothom a casa, Jack.

Diu Jack a tothom. Està armat, però el revòlver continua sota la seva americana verda. Els funcionaris del tribunal van fent enrere lentament. Continuen movent les mans a les pistoleres dels malucs. Toquen les culates dels revòlvers, després les deixen estar com aterrits del que podria passar en aquella sala si es traguessin els revòlvers i comencessin a disparar.

Empentes i colzades… un terrible mullader… Quigley!… Quigley agafa un manifestant pel puny, li torça el braç darrere l’esquena, el sacseja —Aaaahhh!—, li dóna una puntada de peu a l’esquena i el fa caure. Dos dels funcionaris del tribunal, el que es deia Brucie i el gros amb un mitxelín a la cintura, anaven darrere Sherman, ajupits, amb les mans a les armes de la cintura. Brucie comença a cridar per sobre l’espatlla a Kovitsky:

—Agafi el seu ascensor, jutge! Per l’amor de Déu, agafi el seu ascensor!

Però Kovitsky no es mou. Mira la multitud.

L’home alt amb una arracada és a penes a un pam dels dos funcionaris. Però no intenta atrapar-los. Té el cap aixecat molt amunt del seu coll llarg i crida a Kovitsky:

—Tu, xona calba!

—Sherman! —És Killian al seu costat—. Vine! Baixarem amb l’ascensor del jutge!

Sent que Killian li agafa el colze, però continua immòbil al mateix indret. Ara comença! Per què ajornar-ho?

Tot borrós. Aixeca els ulls. Una figura furiosa amb una granota blava carrega contra ell. Una cara deformada. Un enorme dit ossut.

—S’ha acabat, Park Avenue!

Sherman es prepara. De sobte —Quigley. Quigley es fica entre ells i, amb un somriure terriblement boig, interposa la seva cara prop la de l’home i diu:

—Què tal?

Sorprès, l’home el mira i en aquell moment, encara mirant directament els seus ulls i somrient, Quigley aixeca el peu dret i aixafa amb ell els dits del peu de l’home. Un crit terrible.

Això precipita la multitud. Aahhhhhh!… Agafa’l!… Agafa’l!… Obrint camí entre els funcionaris del tribunal. Brucie empeny l’home alt amb l’arracada, que afluixa cap a un costat. De sobte es troba directament davant de Sherman. El mira. Està perplex. Cara a cara! I ara què? Només mira. Sherman està petrificat… aterrit… Ara! S’abaixa, gira sobre els malucs i gira l’esquena… ara!… comença ara! Es gira i dirigeix el puny al plexe solar de l’home.

—Oooooh!

El gran malparit comença a caure amb la boca oberta, els ulls sortits i la nou del coll convulsionada. Cau a terra.

—Sherman! Vine!

Killian li estira el braç. Però Sherman està paralitzat. No pot treure els ulls de l’home amb l’arracada d’or. És a terra, doblegat de costat, panteixant. L’arracada es balanceja a l’orella en un angle estrany.

Dues formes llancen Sherman enrere. Quigley. Quigley agafa un xicot blanc alt pel coll amb un braç i sembla que intenta ficar-li el nas endins del crani amb el cantell de l’altra mà. El xicot blanc fa Aaaaaah, aaaaaah i sagna terriblement. El seu nas és un púding sangonós. Quigley gruny Hmmmm ummmm ummmmm. Deixa caure el xicot blanc i després li aixafa un braç amb la sabata. Un Aaaaah terrible. Quigley agafa Sherman pel braç i l’empeny enrere.

—Vine, Sherm! —Sherm—. Fotem el camp!

Li he clavat el braç a la panxa —i ell ha caigut. Una última mirada a l’arracada balancejant…

Ara Quigley l’empeny enrere i Killian l’estira.

—Vine! —crida Killian—. Has perdut el cap?

Hi havia només un petit semicercle de funcionaris del tribunal, més Quigley, entre la multitud i Sherman, Killian i el jutge, el seu secretari, i l’escrivent, que ha lliscat per la porta cap al despatx del jutge, costat per costat, empentant. Els manifestants eren massa perquè poguessin estar furiosos ara! Un d’ells intenta passar la porta… Brucie no pot aguantar-lo… Quigley… S’ha tret el revòlver. L’agafa enlaire. Gira la cara cap al manifestant a la porta.

—Molt bé, marieta! Vols un forat més als morros?

L’home es detura, queda com una estàtua. No és el revòlver, és la mirada de Quigley que el fa encongir-se.

Un segon… dos segons… És tot el que els fa falta. El funcionari del tribunal amb el mitxelín ha obert la porta de l’ascensor del jutge. Condueixen tothom endins: Kovitsky, el secretari, l’escrivent gros, Killian. Sherman entra d’esquena amb Killian, Brucie i Quigley protegint-lo. Tres funcionaris del tribunal es queden a la sala disposats a treure’s les armes. Però la multitud havia perdut l’empenta, havia perdut el coratge. Quigley. La mirada a la seva cara. Molt bé, marieta. Vols un forat més als morros?

L’ascensor comença a baixar. A dins, fa una calor terrible. Tots encabits. Aaah, aaaahh, aaaaaah, aaaaahhhh. Sherman comprèn que és ell mateix empassant-se l’aire, ell i Quigley, també, i Brucey i l’altre funcionari del tribunal, el gras. Aaaaaah, aaaahhhhh, aaaaahhhhh, aaaahhhhh, aaaaahhhhhhhh.

—Sherm! —És Quigley, parlant entre alenades—. Tu has tombat… aquell xuclacigales… Sherm! Tu… l’has tombat!

Ha caigut a terra. S’ha doblegat. L’arracada balancejant. Ara!… i he triomfat. Està acollonit —m’agafaran!— i amb una deliciosa expectativa. Una altra vegada! Vull fer-ho de nou!

—No us alegreu. —Era Kovitsky en una veu baixa i severa—. Ha estat un fotut fiasco. No us imagineu com ha estat, de dolent. Jo no ho havia d’haver ajornat tan de pressa. Hauria d’haver-los parlat. Ells… no saben. No saben el que han fet.

—Jutge —va dir Brucie—, encara no ha acabat. Tenim manifestants als vestíbuls i a fora de l’edifici.

—A fora on?

—Sobretot als graons del davant, al carrer 161, però n’hi ha també, alguns, a l’avinguda Walton. On és el seu cotxe, jutge?

—A l’indret del costum. Al pou.

—Potser un de nosaltres hauria de portar-lo a l’entrada del Concourse.

Kovitsky va reflexionar un moment.

—Que se’n foti. No els donaré aquesta satisfacció.

—No en sabran res, jutge. No vull alarmar-lo, però ja són allà fora… parlant de vostè… Tenen un equip de so i tot.

—Ah, sí? —va dir Kovitsky—. I ells ja han sentit parlar d’obstrucció a l’administració governamental?

—No em sembla que hagin sentit a parlar de res més llevat de fer mulladers, però això, sí que ho saben fer.

—Bé, gràcies, Brucie. —Kovitsky va començar a somriure. Es va girar cap a Killian—. Recorda aquella vegada que el vaig fotre fora de l’ascensor del jutge? Ni tan sols recordo com s’hi va ficar.

Killian va somriure i va balancejar el cap.

—I vostè no volia sortir i jo vaig dir que ho considerava desacatament? I vostè va dir: «Desacatament de què? Desacatament d’ascensor?». Que ho recorda?

—Oh, pot creure que ho recordo, jutge, però sempre he esperat que vostè no ho recordés.

—Sap el que em fotia? Vostè tenia raó. Era això el que em fotia.

Fins i tot abans que l’ascensor arribés a la primera planta, van poder sentir el terrible BRAAANNNNNNGG! de l’alarma.

—Ostres! Qui carai ha tocat allò? —va dir Brucie—. Qui es pensen que contestarà? Tots els policies de l’edifici ja són als seus llocs.

Kovitsky estava pessimista de nou. Brandava el cap. Semblava tan petit, un tap de bassa ossut i calb amb un vestit negre voluminós ficat en aquell ascensor xafogós.

—No saben que fotut que és, això. Simplement no ho saben… Sóc el seu únic amic, el seu únic amic…

Quan la porta de l’ascensor es va obrir, el soroll de l’alarma —BRAAANNNNNGGGGG!— era terrible. Van sortir en un petit vestíbul. Una de les portes donava al carrer. Una altra donava al vestíbul de la planta baixa de l’illa fortalesa. Brucie va cridar a Sherman:

—Com pensa sortir d’aquí?

Quigley va contestar:

—Tenim un cotxe, però Déu sap on és. El xofer estava cardat només de venir fins aquí.

Brucie va preguntar:

—On deu ser?

Quigley va dir:

—Prop de la porta de l’avinguda Walton, però si conec bé aquest marieta, ja deu ser a mig camí de Candy.

—Candy?

—És la fotuda ciutat d’on va venir, a Ceilan, Candy. Com més ens acostàvem aquí, més es posava a parlar de la fotuda ciutat d’on havia vingut, Candy. La fotuda ciutat es diu Candy.

Els ulls de Brucie es van obrir molt i va cridar:

—Eh, jutge!

Kovitsky es dirigia a la porta que donava al vestíbul interior de l’edifici.

—Jutge! No entri allà! Són pertot arreu!

Ara! De nou! Sherman va dirigir-se a la porta i va córrer darrere la petita figura vestida de negre.

La veu de Killian:

—Sherman! Què carai fots?

La veu de Quigley:

—Sherm! Ostres!

Sherman es va trobar en l’enorme vestíbul de marbre ple del terrible so de l’alarma. Kovitsky era al seu davant, caminant tan de pressa que la seva toga ondulava. Semblava un corb intentant guanyar altitud. Sherman va llançar-se al trot per intentar acompanyar-lo. Una figura va passar al seu costat. Brucie.

—Jutge! Jutge!

Brucie va aconseguir Kovitsky i va intentar agafar-li el braç esquerre. Sherman era ara al seu darrere. Amb un gest furiós, Kovitsky va apartar la mà del funcionari del tribunal.

—Jutge, on va? Què fa?

—Els ho he de dir! —va dir Kovitsky.

—Jutge… el mataran!

—Els ho he de dir!

Sherman es va adonar aleshores que els altres eren als dos costats, corrent… el funcionari gras… Killian… Quigley… Totes les cares al vestíbul havien parat i miraven intentant imaginar què carai miraven… aquest petit jutge furiós amb la seva toga negra amb aquella gent corrent al seu costat i cridant:

—Jutge! No ho faci!

Crits al corredor… Es ell!… Eh! Es aquell malparit!… BRAAANNNNGGGG!… L’alarma atordia tothom amb les seves ones de xoc.

Brucie va intentar contenir de nou Kovitsky.

—Deixi’m el braç, collons! —va cridar Kovitsky—. Això ÉS UNA ORDRE, BRUCIE!

Sherman anava al trot per no quedar enrere. Era només mig pas darrere el jutge. Va escorcollar les cares al vestíbul. Ara! De nou! Van fer un revolt al vestíbul. Eren al gran vestíbul modernista que donava a la terrassa del carrer 161. Cinquanta o seixanta badocs, cinquanta o seixanta cares extasiades, eren al vestíbul mirant la terrassa. Per les portes de vidre Sherman podia veure la silueta d’una massa de figures.

Kovitsky va arribar a les portes del davant, en va obrir una i va parar. BRRAAAANNNGGGG! Brucie va cridar:

—No surti, jutge! Li ho suplico!

Al centre de la terrassa hi havia un micròfon en un peu, com es podria trobar en un quiosc de música. Al micròfon hi havia un negre amb un vestit negre i una camisa blanca. Negres i blancs s’apilaven a les seves dues bandes. Una dona blanca de cabells rossos grisencs era al seu costat. Tota una multitud de blancs i negres era a la terrassa i als graons que donaven a la terrassa per tots dos costats. Jutjant pel soroll, centenars més, probablement milers, eren a la gran escala i a la vorera a sota, al carrer 161. Aleshores Sherman va comprendre qui era l’home del micròfon. El reverend Bacon.

Parlava a la multitud amb una veu ferma, controlada, de baríton, com si cada mot fos un pas més, decidit, del destí.

—Hem confiat en aquesta societat… i en aquesta estructura del poder… i què tenim? —Molts brams i molts crits furiosos de la multitud—. Hem cregut en les seves promeses… i què tenim? —Grunys, gemecs, crits—. Hem cregut a la seva justícia. Ens han dit que la justícia era cega. Ens han dit que la justícia era una dona cega… una dona imparcial… mira… I que aquesta dona ignorava el color de la teva pell… I qui és al capdavall aquest dona? Com es diu? Quan fa els seus jocs falsos i racistes, quina màscara es posa? —Crits, aücs, udols, demandes de sang—. Nosaltres coneixem aquesta màscara, coneixem aquest nom… MY-RON KO-VIT-SKY! —Aücs, grunys, rialles, crits, un udol colossal sortint de la multitud—. MY-RON KO-VIT-SKY! —El soroll es va transformar en un bram—. Però nosaltres podem esperar, germans i germanes… podem esperar… Hem esperat tant, i no tenim cap més lloc on anar. PODEM ESPERAR!… Podem esperar fins que els sequaços de l’estructura del poder mostrin les seves màscares. Ell és aquí! Ell és aquí! —Bacon tenia la cara girada cap al micròfon i la multitud, però va allargar el braç i el dit estirat al seu darrere, en la direcció de l’edifici—. I ell sap que el poble és aquí, perquè… ell… no… és… cec… Viu amb por en aquesta illa, en la poderosa mar del poble, perquè sap que el poble… i la justícia!… l’esperen. I no es pot escapar!

La multitud va bramar i Bacon es va inclinar un moment mentre la dona de cabells rossos grisencs li murmurava alguna cosa a l’orella.

En aquell moment Kovitsky va obrir totes dues portes de vidre al seu davant. La seva toga ondulava com enormes ales negres.

—Jutge! Per l’amor de Déu!

Kovitsky va passar el llindar amb els braços estesos. El moment es va perllongar… perllongar… Els braços van caure. Les ales ondulants van esfondrar-se contra el seu cos fràgil. Va girar-se i va tornar a l’interior de l’edifici. Tenia els ulls baixos i murmurava.

—El seu únic amic, el seu únic fotut amic. —Va mirar el funcionari del tribunal—. D’acord, Brucie, anem.

No! Ara! Sherman va cridar:

—No, jutge! Faci-ho! Jo aniré amb vostè!

Kovitsky va girar-se i va mirar Sherman. Era obvi que ni tan sols sabia que ell era allà. Una mirada furiosa.

—Què carai…

—Faci-ho! —va dir Sherman—. Faci-ho, jutge!

Kovitsky només el va mirar. Per incitament de Brucie es dirigien ara de nou ràpidament enrere. Hi havia molta més gent als corredors… una multitud lletja…

Es Kovitsky! Es ell! Crits… Un estrèpit terrible… BRRAAAANNNGG! L’alarma continuava sense parar i rebotava del marbre, multiplicant-se… Un home més gran, que no era manifestant, va venir de costat, com per afrontar Kovitsky, assenyalant i cridant: «Vostè…». Sherman va córrer cap a ell i va cridar:

—Treu els teus morros del nostre davant!

L’home va fer un salt enrere, amb la boca oberta. La seva expressió era aterrida! Ara! De nou! Clavar un puny a la panxa, posar-li el nas com una polpa, fer-li un ull de vellut! Sherman es va girar per mirar Kovitsky.

Kovitsky el mirava de la manera com es mira un llunàtic. I també Killian. I també els dos funcionaris del tribunal.

—Ha perdut el cap? —va cridar Kovitsky—. El mataran?

—Jutge —va dir Sherman—, és igual! És igual!

Va somriure. Podia sentir que el seu llavi superior es dilatava sobre les dents. Va deixar sortir una riallada vermella. Sense líder, la multitud al corredor es va fer enrere, no estaven segurs del que s’enfrontaven. Sherman va cercar les seves cares com si volgués anihilar-los amb els ulls. Estava aterrit —i a punt! de nou!

La petita banda va retirar-se pels vestíbuls de marbre.

* * *