12. L’ÚLTIM DELS GRANS FUMADORS

Després d’un son agitat, Sherman va arribar a Pierce & Pierce a les vuit. Estava esgotat i el dia encara no havia començat. La sala de bons tenia una qualitat al·lucinatòria. La llum intensa del costat del port… les siluetes contorçant-se… els números verds lliscant a les cares d’un nombre infinit de terminals… els joves Senyors de l’Univers esgaripant davant els seus dònuts elèctrics:

—En pago dos!

—Sí, i què a l’emissió?

—Ha baixat dos punts!

—Merda!

Fins i tot Rawlie, el pobre i trist Rawlie, estava dret, amb el telèfon a l’orella, els llavis movent-se a tota velocitat, tamborinejant, la taula amb el llapis. El jove Arguello, senyor de les pampes, es recolzava a la seva cadira amb les cames obertes, el telèfon a l’orella, els elàstics de moaré resplendint i un gran somriure a la seva cara de jove gigoló. Havia fet un cop terrible ahir al Japó amb els bons del Tresor. Tota la sala de bons en parlava. Aquell xicot fastigós somreia somreia somreia somreia, i es penjolava triomfalment.

Sherman tenia ganes d’anar al Yale Club, prendre un bany de vapor, jeure en una d’aquelles taules folrades de cuir, rebre un bon massatge i després dormir.

A la seva taula hi havia un missatge, amb la marca d’urgent, que truqués Bernard Levy a París.

Quatre terminals de computadora més endavant, Fèlix treballava la sabata dreta d’un jove prometedor esprimatxat i repugnant que es deia Ahlstrom, sortit feia dos anys de Wharton. Ahlstrom era al telèfon. Bla-bla-bla, bla-bla-bla, eh, senyor Ahlstrom? Fèlix

—The City Light. Fóra ja als quioscos. Volia veure’l, tenia por de veure’l.

A penes conscient del que feia, Sherman va posar-se el telèfon a l’orella i va marcar el número del Trader T a París. Va inclinar-se sobre la taula i va recolzar-se en tots dos colzes. Tot seguit que Fèlix acabés amb el jove Ahltrom, el cridaria. Alguna part del seu cervell escoltava quan el dònut francès, Bernard Levy, va dir:

—Sherman, després que vam parlar ahir, vaig conversar amb Nova York i tothom està d’acord que tens raó. No val la pena esperar.

Déu sia lloat.

—Però —va continuar Bernard— no podem anar a noranta-sis.

—No pots anar a noranta-sis?

Era increïble… però no aconseguia concentrar-se… Els diaris del matí, el Times, el Post, el News, que havia llegit al taxi camí de la feina, portaven afusellades del City Light i més declaracions d’aquell tipus negre, el reverend Bacon. Denúncies ferotges de l’hospital on el noi encara estava en coma. Durant un moment Sherman s’havia animat. Ho blasmen tot a l’hospital! Després va veure que era prendre els seus desigs per la realitat. Blasmarien… Ella conduïa. Si s’acostessin, si tota la resta fallés, ella conduïa. Era ella. Va agafar-se a això.

—No, noranta-sis ja no és a la taula —va dir Bernard—. Però estem preparats a pagar-ne noranta-tres.

—Noranta-tres?

Sherman va seure molt dret. No podia ser veritat. Certament Bernard li diria immediatament que s’havia equivocat. Diria noranta-cinc en el pitjor dels casos. Sherman n’havia pagat noranta-quatre. Sis-cents milions de bons a noranta-quatre! A noranta-tres Pierce & Pierce perdria sis milions de dòlars.

—Certament no has dit noranta-tres!

—Noranta-tres, Sherman. Crec que és un preu molt raonable. Sigui com sigui, aquesta és l’oferta.

—Ostres… M’ho he de pensar una mica. Escolta, puc tornar a trucar-te. Seràs allà?

—És clar.

—Molt bé. Et trucaré de seguida.

Va penjar i es va fregar els ulls. Ostres! Hi ha certament una manera de resoldre-ho. S’havia deixat agafar per Bernard ahir. Fatal! Bernard havia detectat pànic a la seva veu i havia fet un pas enrere. Calma, noi! Contraataca! Pensa-t’hi bé! No pots deixar que la cosa se’n vagi en orris després de tot això! Truca-li i sigues tu mateix, el millor venedor de Pierce & Pierce! —Senyor de 1… Va perdre el coratge. Com més intentava animar-se, més nerviós es posava. Va mirar el rellotge. Va mirar Fèlix. Fèlix s’aixecava precisament en aquell moment. El va cridar amb un gest. Va treure’s la cartera dels diners de la butxaca dels pantalons, va asseure’s, va posar-se-la entre els genolls per amagar-la, va treure un bitllet de cinc dòlars i el va ficar dins d’un sobre de correspondència interna, després es va aixecar quan Fèlix es va apropar.

—Fèlix, hi ha cinc dòlars a dins. Baixa i compra’m el City Light, sí? El canvi és teu.

Fèlix el va mirar, després li va fer un somriure divertit i va dir:

—Sí, d’acord, però sap, la darrera vegada em van fer esperar al quiosc i l’ascensor no arribava, i vaig perdre molt de temps. Són cinquanta plantes a sota. Em treu molt de temps.

No es va moure.

Era ultratjant! Deia que cinc dòlars per a anar a comprar un diari de trenta-cinc cèntims era reduir els seus beneficis com a enllustrador de sabates! Tenia la barra de dir-li… ahhhhhhhh… era això. Alguna mena de radar de carrer li havia dit que, si havia d’amagar el diari en un sobre, era perquè es tractava de contraban. Era desesper, i les persones desesperades paguen.

A penes incapaç de contenir la seva fúria, Sherman va forfollar la butxaca i va treure un altre bitllet de cinc dòlars i el va allargar al negre, que el va agafar, li va fer una mirada avorrida i va marxar amb el sobre.

Va trucar de nou a París.

—Bernard?

—Sí?

—Sherman. Encara estic treballant en això. Dóna’m quinze o vint minuts més.

Una pausa.

—D’acord.

Sherman va penjar i va mirar la gran finestra darrere seu. Les siluetes pujaven i baixaven i se sacsejaven en dibuixos dements. Si volgués arribar als noranta-cinc… Però el negre havia tornat ràpidament. Li va donar el sobre sense una paraula, amb una expressió insondable.

El sobre quedava gruixut amb el diari. Era com si contingués alguna cosa viva. El va posar sota la taula, i li va semblar que es torçava i grunyia.

Si hi comprometés part dels seus propis beneficis… Va començar a fer números en un tros de paper. No tenien sentit! No tenien relació amb res! Es podia sentir respirant. Va agafar el sobre i va dirigir-se al wàter.

Dins de la cabina, amb els pantalons del seu vestit Savile Row de dos mil dòlars embellint el seient del wàter, amb les seves sabates New & Lingwood enretirades contra la tassa de porcellana, Sherman va obrir el sobre i va retirar el diari. Cada cruixit del paper el denunciava. A la primera plana… ESCÀNDOL DEL VOTANT FANTASMA DE CHINA TOWN… cap interès… El va obrir… Segona plana… Tercera plana… una foto de l’amo d’un restaurant xinès… Era al capdavall de la pàgina:

A sobre del titular, en lletres blanques petites sobre una faixa negra: Nova Bomba en el Cas Lamb. A sota del titular, en una altra faixa negra, deia: Una exclusiva del CITY LIGHT. La notícia era firmada pel mateix Peter Fallow:

El cor de Sherman va saltar dins del seu pit.

El barri on vivia Lamb, el Bronx del Sud, ha estat descrit com «en armes» i «furiós» a causa de la manera com les seves lesions van ser tractades i el vistent desinterès de les autoritats a prosseguir el cas. Un portaveu de l’Administració de Salut i dels Hospitals ha dit que s’està realitzant una «investigació interna». La policia i l’oficina del Fiscal Abe Weiss han dit que les seves investigacions «continuen». Van refusar-se a comentar la reducció del nombre de vehicles, però un portaveu de la Direcció de Trànsit, Ruth Berkowitz, referint-se al material obtingut per The City Light, ha dit: «La publicació no autoritzada d’informacions sobre la propietat de vehicles en un cas delicat com aquest és una infracció molt greu i irresponsable de la política del departament».

Era tot. Sherman, al seient del wàter, mirant el bloc imprès. El setge s’estava tancant! Però la policia no hi parava cap atenció… Sí, però si aquest… aquest Bacon… i una colla de negres enfurits, esvalotats, començaven a comprovar ells mateixos els cotxes… Va intentar imaginar-s’ho… Era massa per a la seva imaginació… Va mirar la porta gris-beix de la cabina del wàter… La frontissa del lavabo s’obria. Després una porta es va obrir un parell de cabines més endavant. Silenciosament. Sherman va tancar el diari, va plegar-lo i el va ficar de nou al sobre. Sempre molt silenciós, es va aixecar. Sempre molt silenciosament va obrir la porta de la cabina, sempre molt furtivament, va travessar el lavabo, amb el cor corrent al davant.

Una vegada més a la sala dels bons, va agafar el telèfon. Li calia trucar a Bernard. Li calia trucar a Maria. Va intentar prendre una expressió de negociant a la cara. Les trucades personals des de la sala de bons de Pierce & Pierce eren molt mal vistes. Va trucar al seu apartament a la Cinquena. Una dona amb accent hispànic va contestar. La senyora Ruskin no hi era. Va trucar a l’amagatall, marcant els números amb molta cautela. Cap resposta. Es va gronxar a la cadira. Els seus ulls es van fixar en la distància… la lluentor, les siluetes agitades, l’enrenou…

El so dels dits d’algú tustant-li el seu cap… Va mirar. Era Rawlie, espetegant de dits.

—Desperta. Aquí no és permès pensar.

—Jo estava només… —No es va molestar a acabar perquè Rawlie ja havia passat.

Va inclinar-se sobre la taula i va mirar els números verds corrent a través de les pantalles.

Tot i així va decidir anar a veure Freddy Button.

Què diria a la Muriel, l’assistenta de vendes? Diria que aniria a veure Nel Troutman a Polsek & Fragner sobre l’emissió de Medicart Fleet… Li diria això… i aquesta idea va fer que se sentís malament. Una de les màximes del Lleó era: «Una mentida pot enganyar algú altre, però et diu la veritat a tu: ets feble».

No recordava el telèfon de Freddy Button. Feia tant de temps que no li trucava. Va mirar-lo a l’agenda.

—Sóc en Sherman McCoy. M’agradaria parlar amb el senyor Button.

—Em sap greu, senyor McCoy, però ara és amb un client. Que li podrà trucar ell quan estigui lliure?

Sherman va fer una pausa.

—Digui-li que és urgent.

La secretària va trigar una mica.

—Un moment.

Sherman va inclinar-se sobre la taula. Va mirar-se els peus… el sobre amb el diari… No! I si ella parlava amb Freddy per l’intèrfon, i un altre advocat, algú que coneixia el seu pare, la sentia… «Sherman McCoy, urgent»…

—Perdoni! Un moment! És igual… Digui!

Havia començat a cridar. Però ella ja no l’escoltava.

Va mirar el sobre. Va gargotejar uns números en un paper per semblar ocupat. Però va sentir tot seguit la veu sempre suau i sempre nasal de Freddy Button.

—Sherman. Com estàs? Què passa?

Quan sortia, Sherman va dir la seva mentida a Muriel i es va sentir vulgar, sòrdid i feble.

Com moltes famílies protestants, antigues i ben instal·lades de Manhattan, els McCoy sempre han tingut cura que només altres protestants atenguessin els seus afers privats i els seus cossos. En aquesta època, això donava una certa feina. Dentistes i comptables protestants eren éssers rars i els metges protestants eren molt difícils de trobar.

De totes maneres, encara hi havia molts advocats protestants, almenys a Wall Street, i Sherman s’havia fet client de Freddy Button, per la mateixa raó que havia entrat als Knickerbocker Greys, el cos infantil de cadets, quan era noi. El seu pare se n’havia encarregat. Quan Sherman era a Yale, el Lleó va pensar que era el moment de fer un testament, com una part ordenada i prudent de créixer. I el va passar a Freddy, que era aleshores un jove i recent associat a Dunning Sponget. Sherman mai no va haver de preocupar-se de si Freddy era un bon advocat o no. L’havia anat a veure per posar-se en regla: per a testaments, canviats quan va casar-se amb la Judy i quan Campbell havia nascut, per a contractes quan va comprar l’apartament a Park Avenue i la casa de Southampton. La compra de l’apartament l’havia fet pensar dues vegades. Freddy sabia que ell havia demanat un crèdit d’un milió vuit-cents mil dòlars per comprar-lo i no volia que el seu pare (tècnicament associat de Freddy) se n’assabentés. Freddy havia guardat el secret. Però en un cas obscè com aquest, amb els diaris fent soroll, hi havia una certa raó perquè… si hi havia alguna pràctica… alguna pràctica de la firma… alguna cosa que fes que l’afer corregués entre els altres associats… i al mateix Lleó?

Dunning Sponget & Leach ocupava quatre plantes d’un gratacels a Wall Street, a tres blocs de Pierce & Pierce. Quan va ser construït, havia estat el darrer crit de l’estil Modern dels anys 1920, però ara tenia l’aspecte gris i trist que era típic de Wall Street. Els despatxos de Dunning Sponget s’assemblaven als de Pierce & Pierce. En tots dos casos els interiors moderns havien desaparegut sota plafons anglesos del segle XVIII i havien estat emplenats amb mobiliari anglès de la mateixa època. Sherman, però, no es va adonar de res. Per a ell, a Dunning Sponget tot era tan venerable com el seu pare.

Per a alleujament seu, la recepcionista no el va reconèixer ni tampoc el seu nom. És clar, ara el Lleó no passava de ser un dels vells associats plens d’arrugues que infestaven els corredors durant algunes hores cada dia. Sherman havia acabat d’asseure’s en una cadira de braços quan la secretària de Freddy Button, la senyoreta Zilitsky, va aparèixer. Era una d’aquelles dones que tenen un aire cinquantí i lleial. El va acompanyar a través d’un vestíbul silenciós.

Freddy, alt, prim, elegant, encantador, fumant, l’esperava a la porta del seu despatx.

—Què tal, Sherman? —Una ploma de fum de cigarret, un somriure magnífic, una encaixada calorosa, una encantadora exhibició d’alegria per veure Shermam McCoy.

—Ostres, ostres, com estàs? Seu. Què tal un cafè? Senyoreta Zilitsky!

—No, gràcies. Per a mi, no.

—Com està Judy?

—Bé.

—I Campbell?

Recordava sempre el nom de Campbell, una cosa que Sherman apreciava, fins i tot en el seu present estat.

—Oh, va fent.

—És a Taliaferro, oi?

—Sí. Com ho saps? T’ho va dir el meu pare?

—No, la meva filla, Sally. Va acabar el batxillerat a Taliaferro fa dos anys. Li va agradar moltíssim. I continua al corrent de tot el que hi passa. Ara és a la Brown.

—I què li sembla la Brown?

Déu meu, per què faig preguntes com aquesta? Però sabia molt bé per què. El corrent d’encant espès, ràpid i absurd de Freddy t’arrossegava. Impotent, acabaves per dir sempre les mateixes coses.

Va ser una equivocació. Freddy va començar tot seguit una història sobre la Brown i els dormitoris comuns. Sherman no el va escoltar. Per subratllar qualsevol cosa, Freddy va fer un gest amb les mans llargues amunt, un gest llangorós i efeminat. Sempre parlava de famílies, la seva família, la teva família, les famílies dels altres, i era homosexual. No hi havia dubtes, d’això. Freddy tenia prop de cinquanta anys, feia un metre noranta o més, prim, una mica desconjuntat però vestit amb elegància en l’estil anglès. Portava els cabells ros fluix, ara deslluïts per una marea creixent de gris, estirats enrere a la moda de 1930. Es va instal·lar lànguidament a la seva cadira, a l’altra banda de la taula, parlant mentre ho feia i fumant.

Va aspirar profundament el cigarret i va deixar que el fum es cargolés quan li sortia de la boca, i el va treure pels narius en dues columnes espesses. Això abans era conegut com fumar a la francesa i així era denominat per Freddy Button, l’últim dels Grans Fumadors. Va fer anelles de fum. Fumava a la francesa i feia grosses anelles de fum i després algunes anelles petites i ràpides a través de les grosses. De tant en tant tenia el cigarret no entre els dos dits llargs sinó entre el polze i l’índex, dret, com una espelma. Per quin motiu els homosexuals fumaven tant? Potser perquè eren autodestructius. Però la paraula autodestructiu era el límit més exterior de la familiaritat de Sherman amb el pensament psicoanalític, i així va començar a passejar els ulls pel despatx. El despatx havia passat per les mans d’un decorador qualsevol com la Judy. Semblava una cosa sortida d’una d’aquelles horribles revistes… vellut color de vi, cuir sang de bou, fusta massissa, llautó i bibelots d’argent… De sobte Freddy i el seu encant i el seu gust van fer-se supremament pesats.

Freddy devia haver sentit la seva irritació, perquè va interrompre la seva història i va dir:

—Bé! Has dit que t’ha passat alguna cosa amb el cotxe.

—Malauradament, pots llegir-ho, Freddy. —Sherman va obrir la cartera de documents i en va treure el sobre de Pierce & Pierce, Va retirar l’exemplar de The City Light, el va plegar per la pàgina 3 i el va posar sobre la taula—. La notícia al capdavall de la pàgina.

Freddy va agafar el diari amb la mà esquerra, i amb la dreta va posar el cigarret en un cendrer Lalique amb un cap de lleó esculpit a la vora, es va treure un mocador de seda blanca que li penjava descurosament, voluptuosament, de la butxaca del pit de l’americana i va agafar unes ulleres amb muntura de banya. Després va deixar el diari sobre la taula i va posar-se les ulleres amb les dues mans. De la butxaca interior del pit va treure un portacigarrets de plata i ivori, el va obrir i va treure un cigarret de sota un clip d’argent. El va picar a l’exterior del portacigarrets, el va encendre amb un elegant encenedor d’argent, després va agafar el diari i va començar a llegir; o a llegir i fumar. Amb els ulls fixos al diari, va acostar-se el cigarret als llavis en la posició de candela, entre el polze i l’índex, va aspirar una glopada profunda, va cargolar els dits i —pop!— el cigarret va aparèixer entre els artells de l’índex i del dit del mig. Sherman estava sorprès. Com s’ho havia fet? Després va quedar furiós. I ara es posa a fer acrobàcies amb el cigarret —enmig de la meva crisi!

Freddy va acabar l’article, va posar el cigarret al cendrer Lalique amb molta cura, es va treure les ulleres, les va tornar a posar sota el mocador de seda llustrós, va agafar de nou el cigarret i hi va fer una altra glopada profunda.

Sherman, escopint les paraules:

—Això que acabes de llegir és sobre el meu cotxe.

La fúria de la seva veu va sorprendre Freddy. Cautelosament, com si estigués de puntetes:

—Tens un Mercedes amb la matrícula que comença per R? R qualsevol cosa?

—Exactament.

Amb un xiuxiueig. Freddy estava confús:

—Bé… per què no em contes el que va passar?

Fins que va sentir aquelles paraules, Sherman no va comprendre que… ho desitjava vivament! Desitjava vivament confessar-se a algú! Qualsevol persona! Fins i tot a aquest Tirnvereiner de nicotina, aquest homosexual ridícul que era associat del seu pare! Mai no havia considerat Freddy tan clarament abans. Ara podia veure’l. Freddy era el clàssic advocat encantador del despatx a qui una firma de Wall Street de la magnitud de Dunning Sponget passava les vídues i els hereus, com ell mateix, que se suposava que tenien més diners que problemes. Però era l’únic confessor que tenia a mà.

—Tinc una amiga que es diu Maria Ruskin —va dir—, és muller d’un home que es diu Arthur Ruskin que ha guanyat molta pasta fent Déu-sap-què.

—Ja n’he sentit a parlar —va dir Freddy.

—Jo… —Sherman va parar. No sabia exactament com dir-ho—. Em trobo de tant en tant amb la senyora Ruskin. —Va arronsar els llavis i va mirar Freddy. El missatge invisible era: «Sí, exactament, és el cas sòrdid de sempre de luxúria barata».

Freddy va brandar el cap.

Sherman va vacil·lar de nou, després va entrar en els detalls del viatge de cotxe al Bronx. Estudiava la cara de Freddy per trobar senyals de desaprovació o —pitjor!— fruïció! No hi va detectar res llevat d’una preocupació amistosa interrompuda per anelles de fum. Sherman ja no s’hi molestava, però. Quin alleujament! El verí sortia! Confessor meu!

Mentre contava la seva història, tenia consciència d’una altra cosa: una alegria irracional. Ell era el personatge principal d’una història excitant. De nou va sentir orgull —un orgull estúpid!— d’haver lluitat a la jungla i triomfat. Era a l’escenari. Era l’estrella! L’expressió de Freddy havia passat d’amistosa i preocupada… a extasiada…

—I sóc aquí —va dir Sherman finalment—. No sé què fer. M’agradaria haver anat directament a la policia quan això va passar.

Freddy va recolzar-se a la cadira, va mirar lluny, va xuclar el cigarret. Després va girar-se i va fer a Sherman un somriure encoratjador.

—Bé, pel que m’has dit, no ets responsable per les lesions d’aquest xicot. —Mentre parlava, el fum aspirat li sortia de la boca en petites columnes. Sherman no havia vist ningú fer-ho des de feia molts anys—. Pots tenir algunes obligacions com a propietari del vehicle, de denunciar l’accident, i pot haver-hi la qüestió d’abandonar el lloc de l’accident. Hauré de mirar-ho. Suposo que podran fer una acusació de violència pel llançament del pneumàtic, però no crec que s’aguantés, ja que tenies clarament raons per a creure que la teva vida era en perill. De fet això no és una circumstància tan poc corrent com pots pensar. Coneixes Clinton Danforth?

—No.

—És el president del consell de Danco. El vaig representar en un plet contra la Triple A. Era l’Automòbil Club de Nova York, em sembla. Ell i la dona… no coneixes en Clinton?

Conèixer-lo?

—No.

—Molt decent. Sembla un d’aquells capitalistes que els dibuixants acostumaven a presentar, amb el copalta de seda. De totes maneres, una nit Clinton i la seva dona anaven cap a casa… —Ara s’havia llançat en una història sobre el cotxe d’aquest il·lustre client seu a Ozone Park, Queens. Sherman va escrutar les paraules buscant alguna petita engruna d’esperança. Després va comprendre que això era només el reflex de l’encant de Freddy en acció. L’essència del gran conversador social era tenir una història, de preferència amb noms coneguts, per a encaixar a cada tema. En un quart de segle d’advocat, aquest era probablement l’únic cas de Freddy que tocava una mica els carrers de Nova York.

—… un negre amb un gos policia agafat amb una corretja…

—Freddy. —Sherman, xiuxiuejant de nou—. No estic gens interessat en el teu amic Danforth.

—Què? —Freddy, confús i sorprès.

—No tinc temps per a això. Tinc un problema.

—Oh, sí. Si us plau. Perdona’m. —Freddy va parlar suaument, cautelosament; també tristament, de la manera que podria parlar a un llunàtic que estigués a punt de perdre el cap—. Realment, només intentava mostrar-te…

—No em mostris res. Apaga aquest cigarret i digue’m què penses.

Sense treure els ulls de la cara de Sherman, Freddy va apagar el cigarret al cendrer Lalique.

—Molt bé. Et dic exactament el que penso.

—No volia ser rude, Freddy, però ostres.

—Ho sé, Sherman.

—Si us plau, fuma, si vols, però anem al gra.

Les seves mans es van aixecar per indicar que fumar no tenia importància.

—Molt bé —va dir Freddy—, el que jo veig és això. Crec que no tens res a témer respecte al principal problema aquí, que són les lesions del xicot. Corres el risc d’una acusació per haver abandonat el lloc de l’accident i no denunciar el cas a la policia. Com he dit, ho miraré. Però no crec que sigui res greu si podem establir la seqüència d’esdeveniments tal com me’ls has contat.

—Què vols dir per «establir»?

—Bé, el que em preocupa en la notícia d’aquest diari és que és molt diferent de la teva versió dels fets.

—Oh, ja ho sé! —va dir Sherman—. No es refereix a l’altre… l’altre xicot, el que va acostar-se primer. No hi ha referència a la barricada, ni tan sols a la rampa. Diuen que va ser al bulevard Bruckner. No va ser al bulevard Bruckner ni a cap altre bulevard. Inventen que aquest noi, aquest… estudiant de matrícula… aquest sant negre… travessava el carrer, i un racista blanc qualsevol amb un «cotxe de luxe» apareix, l’atropella i se’n va. Estan tocats! Continuen dient que es tracta d’un «cotxe de luxe» i és només un Mercedes. Fot, un Mercedes és com un Buick acostumava a ser abans.

L’arc de les celles de Freddy deia: «No exactament». Però Sherman va insistir.

—Deixa’m preguntar-te això, Freddy. El fet que —va començar a dir «Maria Ruskin» però no volia semblar ansiós de treure’s la culpa de sobre—, el fet que jo no conduïa quan el noi va ser atropellat, això m’exclou legalment?

—Relativament a les lesions del xicot, em sembla que sí. He de repassar-ho. Però deixa’m preguntar-te una cosa. Quina és la versió de la teva amiga, la senyora Ruskin, del que va passar?

—La seva versió?

—Sí. Com diu ella que el xicot va ser atropellat? Diu que conduïa ella?

—Diu que conduïa ella? Ella conduïa.

—Sí, però suposem que ella veu la possibilitat d’una acusació greu si diu que conduïa.

Sherman va quedar emmudit durant un moment.

—Bé, no puc imaginar-me que ella pogués… —Mentir era la paraula que volia dir però no ho va dir, perquè de fet no era molt enllà del regne de la imaginació. Aquesta idea el va escandalitzar—. Bé… tot el que puc dir és que sempre que hem parlat del cas ha dit el mateix. Sempre ha fet servir l’expressió: «Al capdavall, era jo qui conduïa». Quan primer vaig suggerir anar a la policia, tot després del fet, va ser ella qui va dir: «Era jo qui conduïa. Per això, sóc jo qui ha de decidir». Es a dir, crec que tot pot passar, però… Déu meu.

—No intento sembrar el dubte, Sherman. Només vull assegurar-me que ella pot ser l’única persona que pot corroborar la teva versió dels fets… i corrent un cert risc.

Sherman es va enfonsar a la seva cadira. La guerrera voluptuosa que havia lluitat al seu costat a la jungla i després, brillant de suor, li havia fet l’amor al terra…

—En aquest cas, si ara vaig a la policia —va dir ell—, i els dic el que va passar i ella no ho confirma, estaré pitjor que ara.

—És una possibilitat. Mira, jo no suggereixo que ella no ho confirmi, només vull que siguis conscient de… la teva posició.

—Què et sembla que he de fer, Freddy?

—Amb qui n’has parlat?

—Amb ningú. Només amb tu.

—I amb Judy?

—No. Menys que amb ningú, si vols saber la veritat.

—Bé, de moment no parlis del cas amb ningú, potser ni tan sols amb Judy, excepte si et sents obligat a fer-ho. Fins i tot en aquest cas has de fer-li notar la necessitat de no parlar del cas amb ningú. No et pots imaginar la quantitat de coses que dius i que poden ser agafades i girades contra teu, si algú ho vol fer. Ho he vist massa vegades.

Sherman ho dubtava, però només va fer que sí amb el cap.

—Mentrestant, amb el teu permís, parlaré d’aquesta situació amb un altre advocat, un xicot que treballa en aquesta àrea.

—No de Dunning Sponget…

—No.

—Perquè no m’agradaria que aquest maleït afer se sabés en aquest fotut lloc.

—No et preocupis, és una altra firma.

—Quina?

—Es diu Dershkin, Bellavita, Fishbein & Schlossel.

El torrent de síl·labes era com una mala olor.

—Quina mena de firma és aquesta?

—Oh, tenen pràctica general, però són més coneguts pel seu treball com a advocats en dret penal.

—Dret penal?

Freddy va somriure lleument.

—No et preocupis. Els advocats criminalistes també ajuden persones que no són criminals. Ja hem fet servir aquest xicot abans. Es diu Thomas Killian. És molt brillant. Té més o menys la teva edat. Va estar a Yale, de fet, o almenys va anar a la facultat de dret d’allà. És l’únic irlandès que ha sortit mai de la facultat de dret de Yale i és l’únic format per la facultat de dret de Yale que ha practicat mai dret penal. Exagero, naturalment.

Sherman va enfonsar-se de nou a la cadira i va intentar acceptar el terme dret penal. Veient que era una vegada més l’Advocat-que-tenia-la-paella-pel-mànec, Freddy va treure la capsa d’argent i ivori, es va treure un Senior Service, el va picar, el va encendre, i va inhalar amb profunda satisfacció.

—Vull saber el que en pensa aquest xicot —va dir—, sobretot perquè, d’acord amb la premsa, aquest cas està prenent un caràcter polític. Tommy Killian pot fer-nos-en una lectura política molt millor que jo.

—Dershkin, Qualsevol cosa & Schloffel?

—Dershkin, Bellavita, Fisgbein & Schlossel —va dir Freddy—. Tres jueus i un italià, i Tommy Killian és irlandès. Deixa’m dir-te una cosa, Sherman. La pràctica del dret s’està especialitzant molt a Nova York. És com si hi hagués una colla de petits… clans… Te’n donaré un exemple. Si jo fos demandat en un cas de negligència en la conducció, no voldria que em representés ningú de Dunning Sponget. Aniria a un d’aquests advocats de la baixa Broadway que no fan res més. Es troben al fons absolut de la professió legal. Són tots Bellavita i Schlossel. Són ordinaris, grollers, sòrdids, poc atractius… ni tan sols pots imaginar-te com són. Però jo aniria a veure’ls. Coneixen tots els jutges, tots els escrivents, els altres advocats… saben com es fan els pactes. Si algú que es digués Bradshaw o Farnsworth aparegués vingut de Dunning Sponget & Leach, el sabotejarien. Passa el mateix amb el dret penal. Els advocats criminalistes tampoc no són exactament el bout en train, però en certs casos els has de fer servir. Donada la situació, Tommy Killian és una tria molt bona.

—Ostres —va dir Sherman. De totes les coses que Freddy havia dit, només les paraules dret penal li havien quedat.

—No quedis tan abatut, Sherman!

Dret penal.

Quan va tornar a la sala de bons de Pierce & Pierce, l’assistenta de vendes, Muriel, li va fer una mirada amarga.

—On eres, Sherman? He estat intentant trobar-te.

—Era… —Va començar a repetir la mentida, millorada, però la mirada a la seva cara li va dir que només empitjoraria les coses—. Bé, què passa?

—Ha sortit una emissió just quan acabaves d’anar-te’n, 200 milions de la Fidelity Mutual. He trucat a Polsek and Fragner, però no hi eres i ni tan sols t’esperaven. Arnold no està gens satisfet, Sherman. Vol veure’t.

—Aniré a veure’l.

Es va girar i es va dirigir a la seva taula.

—Un moment —va dir Muriel—. Aquest individu de París t’ha trucat també. Ha trucat unes quatre vegades. Un tal senyor Levi. Ha dit que havies quedat de dir-li alguna cosa. Diu que et digués que és noranta-tres. «Final», ha dit ell. Diu que sabries el que vol dir.