25. NOSALTRES, EL JURAT

—Simplement, es tracta del Sistema que va a totes —va dir el reverend Bacon. Es recolzava a la taula i parlava per telèfon, però el seu to era oficial. Perquè parlava a la premsa—. És l’Estructura del Poder fabricant i disseminant les seves mentides amb la complicitat dels seus lacais en els mitjans d’informació i les seves mentides són transparents.

Edward Fiske III, encara que fos jove, va reconèixer la retòrica del Moviment de finals dels anys 60 i començaments dels 70. El reverend Bacon mirava el telèfon amb uns ulls de justa ira. Fiske va deixar-se anar una mica més en la seva cadira. Els seus ulls van saltar de la cara del reverend Bacon als sicòmors groguencs al pati darrere la finestra i després de nou al reverend Bacon i després de nou als sicòmors. No sabia si en aquest punt el contacte visual amb ell era assenyat o no, encara que el que havia provocat la seva fúria no tenia res a veure amb la visita de Fiske. Bacon estava furiós amb un article al Daily News d’aquest matí que suggeria que Sherman McCoy podria estar escapant d’un intent d’assalt quan el seu cotxe va atropellar Henry Lamb. El Daily News indicava que el còmplice de Lamb era un criminal condemnat que es deia Roland Auburn i que tot el cas del fiscal contra Sherman McCoy es basava en una història fabricada per aquest individu, que ara intentava un pacte sobre la seva acusació de tràfic de drogues.

—Dubteu que haguessin caigut tan avall? —el reverend Bacon va declamar al telèfon—. Dubteu que puguin ser vils? Ara els veieu caure tan avall, intenten difamar el jove Henry Lamb. Ara els veieu vilipendiar la víctima, que jeu mortalment ferida i no pot parlar per ella mateixa. Per a ells dir que Henry Lamb és un lladre… això és l’acte criminal. Però és la mentalitat torçada de l’Estructura del Poder, és la mentalitat racista subjacent. Com que Henry Lamb és un negre, es pensen que poden qualificar-lo com un criminal… mira… Es pensen que poden difamar-lo d’aquesta manera. Però estan equivocats. La vida de Henry refuta les seves mentides. Henry Lamb és tot el que l’Estructura del Poder diu que se suposa que els negres han de ser, però quan les necessitats d’un dels seus ho exigeix… mira… un dels seus… aleshores no vacil·len a fugir d’estudi i intentar destruir el bon nom d’aquest xicot… Què?… Pregunteu: «Qui són ells?»… Us creieu que Sherman McCoy està sol? Us creieu que no té ningú al seu costat? Ell és un dels homes més poderosos de Pierce & Pierce, i Pierce & Pierce és una de les forces més poderoses de Wall Street. Jo conec Pierce & Pierce… mira… jo sé el que ells poden fer. Heu sentit parlar de capitalistes. Heu sentit parlar de plutòcrates. Feu una mirada a Sherman McCoy i esteu mirant un capitalista, esteu mirant un plutòcrata.

El reverend Bacon va destrossar l’article. El Daily News era un conegut llepacrestes dels interessos empresarials. El reporter que va escriure aquelles mentides, Neil Flannagan, era un lacai tan desvergonyit que va ser capaç de deixar el seu nom per a una campanya tan fastigosa. La seva font de suposada informació —referida tímidament com a «fonts properes al cas»— era òbviament McCoy i la seva intriga.

El cas McCoy no interessava Fiske, excepte com a xafarderia normal, encara que coneixia l’anglès que havia denunciat tot el cas, un xicot molt llest que es deia Peter Fallow, un mestre en l’art de la conversa. No, l’únic que interessava Fiske era saber si la implicació de Bacon en el cas no complicaria la seva tasca, que era recuperar els 350.000 dòlars o una part. Durant la mitja hora que havia estat allà, la secretària de Bacon li havia passat trucades de dos diaris, de l’Associated Press, d’un regidor del Bronx, d’un congressista del Bronx i d’un secretari executiu de la Força d’Atac Gai, tots a propòsit de McCoy. I el reverend Bacon parlava ara amb un tal Irv Stone, del Canal 1. Al començament Fiske va pensar que la seva missió era (una vegada més) impossible. Però darrere l’horrible oratòria del reverend Bacon va començar a detectar un goig, una joie de combat.^[10] El reverend Bacon estava encantat amb el que passava. Dirigia la croada. Estava en el seu element. Enmig de tot això, finalment, si triava el moment exacte, Edward Fiske III podria trobar un forat a través del qual podria recuperar els 350.000 dòlars de l’Església Episcopal d’entre la pila de plans promiscus del Croat Celestial.

El reverend Bacon deia:

—Hi ha la causa i hi ha l’efecte, Irv… mira… I vam tenir una manifestació als projectes Poe, on Henry Lamb viu. Aquest és l’efecte… mira… El que va passar amb Henry Lamb és l’efecte. Bé, avui anirem a la causa. La farem a Park Avenue. A Park Avenue, mira, on la mentida comença… on ells comencen… Què?… És cert. Henry Lamb no pot parlar per ell mateix, però tindrà una veu poderosa. Tindrà la veu del seu poble, i aquesta veu serà sentida a Park Avenue.

Fiske mai no havia vist la cara del reverend Bacon tan animada. Va començar a fer preguntes tècniques a Irv Stone. Naturalment, aquesta vegada no podia garantir una exclusiva al Canal 1, però podia comptar amb cobertura directa? Quina era la millor hora? La mateixa que abans? I etcètera i etcètera. Finalment va penjar. Va girar-se cap a Fiske, el va mirar amb una poderosa concentració i va dir:

—El vapor.

—El vapor?

—El vapor… Recorda el que li vaig dir sobre el vapor?

—Oh, sí. És clar.

—Bé, ara veurà el vapor pujant. Tota la ciutat el veurà. Precisament a Park Avenue. Les persones es pensen que el foc s’ha apagat. Es pensen que la ira és una cosa del passat. No saben que només està contingut. I és quan el vapor està atrapat que pots veure el que pot fer… mira… És quan descobreixes que per a tu i per a tota la colla és la Vall de la Pólvora. Pierce & Pierce només sap com tractar una mena de capital. No entenen el vapor. No saben tractar el vapor.

Fiske va trobar aquí un forat.

—De fet, reverend Bacon, l’altre dia parlava amb una persona de Pierce & Pierce sobre vostè. Linwood Talley, del departament de subscripcions.

—Allà em coneixen —va dir el reverend Bacon. Va somriure, però una mica sardònicament—. Em coneixen. No coneixen el vapor.

—El senyor Talley em va parlar de les Inversions de Garantia Urbana. Em va dir que havien tingut molt d’èxit.

—No em puc queixar.

—El senyor Talley no va entrar en detalls, però vaig comprendre que ha estat —va escorcollar-se per trobar l’eufemisme adequat— rendible des del començament.

—Ummmmmm.

El reverend Bacon no semblava inclinat a donar explicacions.

Fiske no va dir res i va intentar aguantar la mirada del reverend Bacon amb la seva amb l’esperança de crear un buit en la conversa al qual el gran croat no pogués resistir. La veritat sobre les Inversions de Garantia Urbana, com realment Fiske havia sabut a través de Linwood Talley, és que el govern federal recentment havia donat a la firma 250.000 dòlars com a una «subscripció minoritària» d’una emissió de 7 milions de bons municipals amb garantia federal. La referida llei exigia que hi hagués participació de minories en la venda de bons d’aquests, i les Inversions de Garantia Urbana havien estat creades per ajudar a satisfer aquella exigència de la llei. No calia que la firma minoritària realment vengués cap dels bons, ni tan sols els rebés. Els legisladors no volien embolicar la cosa en burocràcia. Només calia que la firma participés en l’emissió. Participar tampoc no era definit d’una manera molt clara. En la major part dels casos —les Inversions de Garantia Urbana era només una de les moltes firmes d’aquesta mena que existien a tot el país— la participació significava rebre un taló del govern federal i ingressar-lo, i poc més. Les Inversions de Garantia Urbana no tenien personal ni equipament, només una adreça (Fiske era allà), un número de telèfon, i un president, Reginald Bacon.

—Així, vaig pensar, reverend Bacon, d’acord amb les nostres converses, les preocupacions naturals de la diòcesi i el que falta resoldre, si volem resoldre el que estic segur que vostè vol resoldre tant com el bisbe, que, li he de dir, ha fet grans pressions sobre meu… —Fiske va fer una pausa. Com passava sovint en les seves converses amb el Reverend Bacon, no aconseguia recordar com havia començat la frase. No tenia cap idea de quin seria el nombre i el temps del predicat—… fent pressions respecte d’aquest punt i, ah, ah, el cas és que hem pensat que potser vostè estigués en posició de transferir alguns fons al compte reservat de què vam parlar, el compte reservat per al Parvulari El Petit Pastor, només fins que els nostres problemes de permís estiguin resolts.

—No el comprenc —va dir el reverend Bacon.

Fiske va tenir la sensació que havia de pensar alguna manera de dir-ho una altra vegada.

Però el reverend Bacon el va salvar:

—Em diu que havíem de passar diners de les Inversions de Garantia Urbana al Parvulari El Petit Pastor?

—No amb tantes paraules, reverend Bacon, però si els fons són disponibles o poguessin ser manllevats…

—Però això és il·legal! Em suggereix de barrejar fons! No podem passar diners d’una corporació a una altra només perquè sembla que una els necessita més.

Fiske va mirar aquella roca de probitat fiscal, mig esperant una picada d’ull, encara que sabés que el reverend Bacon no era propens a picar l’ull.

—Bé, la diòcesi sempre ha estat disposada a ser flexible, reverend Bacon, en el sentit que si hi hagués espai per a trobar alguna flexibilitat en la lectura rígida dels reglaments, com quan vostè i la junta de directors de la Societat Urbana de Reestructuració Familiar van fer un viatge a París i la diòcesi la va pagar del Pressupost de la Societat Missionera…

Una vegada més s’ofegava en la sopa sintàctica, però era igual.

—De cap manera —va dir el reverend Bacon.

—Bé, si no, aleshores…

La veu de la secretària del reverend Bacon va arribar per l’intèrfon:

—El senyor Vogel.

El reverend Bacon es va girar cap al telèfon:

—Al?… Sí, ho he vist. Arrosseguen el nom d’aquell xicot pel fang sense pensar-s’hi dues vegades.

El reverend Bacon i Vogel van comentar durant una estona l’article del Daily News. Aquest senyor Vogel va recordar evidentment al reverend Bacon que el fiscal, Weiss, havia dit al Daily News que no hi havia cap prova de suport a la teoria d’un intent de robatori.

—No puc confiar en això —va dir el reverend Bacon—. Ell és com el muricec. Coneix la faula del muricec? Els ocells i les bèsties tenien una guerra. Mentre els ocells guanyaven, el muricec deia que és un ocell perquè pot volar. Quan les bèsties comencen a guanyar, el muricec diu que és una bèstia perquè té dents. És per això que el muricec no surt de dia. Ningú vol mirar les seves dues cares.

El reverend Bacon va escoltar una estona i després va dir:

—Sí, Al. En aquest moment tinc aquí una persona de la diòcesi episcopaliana de Nova York. Vol que li truqui després?… Hm-hmmmm… Hm-hmmmm… Diu que el seu apartament val tres milions de dòlars? —Va brandar el cap—. Mai no he sentit una cosa d’aquestes. Dic que és l’hora que Park Avenue senti la veu dels carrers… Hm-hmmmm… Li trucaré després sobre això. Parlaré amb Annie Lamb abans de trucar-li. Quan pensa presentar-lo?… Igual que quan li vaig parlar ahir. És a vigilància intensiva. No parla ni coneix ningú. Quan penses en aquest xicot, no hi ha diners que ho puguin pagar, oi?… Bé, ja li trucaré, tan aviat com pugui.

Després de penjar, el reverend Bacon va brandar el cap tristament, però després va mirar amb una guspira als ulls i un vestigi d’un somriure. Amb una rapidesa atlètica es va aixecar de la cadira i va fer la volta a la taula amb la mà allargada, com si Fiskè hagués acabat d’anunciar que se n’aniria.

—És sempre molt agradable trobar-lo.

Pensatiu, Fiske va fer-li una encaixada, dient al mateix temps:

—Però, reverend Bacon, no hem…

—Parlarem una altra vegada. Estic molt ocupat… una manifestació a Park Avenue, he d’ajudar la senyora Lamb a presentar un plet de cent milions de dòlars contra Sherman McCoy…

—Però, reverend Bacon, no puc marxar sense una resposta. La diòcesi ha arribat realment al final… o sigui, insisteixen que jo…

—Digui a la diòcesi que han fet les coses molt bé. Ja li vaig dir, l’última vegada, que aquest és la millor inversió que podien haver fet. Digui’ls que han comprat una opció. Han comprat el futur amb una rebaixa. Digui’ls que molt aviat sabran el que vull dir, molt aviat. —Va posar el braç sobre el muscle de Fiske d’una manera amistosa i va apressar la seva sortida, dient sempre—: No es preocupi per res. Vostè està fent les coses molt bé. Molt bé. Ells diran: «Aquest xicot va assumir un risc i va tenir el ple».

Perplex, Fiske va ser acompanyat a fora per una onada d’optimisme i la pressió d’un braç fort a l’esquena.

El soroll del megàfon i dels rugits de ràbia pujava les deu plantes d’aquell edifici de Park Avenue en la calor de juny —deu plantes! Quasi res! Gairebé arriben!— fins que el xivarri a sota semblava part de l’aire que respirava. El megàfon rugia el seu nom! La C dura de McCoy tallava el bram de la multitud i planava fins a dalt per sobre el vast desordre a sota. Va acostar-se a la finestra de la biblioteca i es va arriscar a mirar el carrer. I si em veuen! Els manifestants s’havien escampat per tots dos costats de la via del mig del carrer i havien fet parar el trànsit. La policia intentava fer-los tornar a les voreres. Tres policies perseguien un altre grup, almenys quinze o vint, a través de les tulipes grogues de la faixa del mig. Mentre corrien, els manifestants aixecaven amunt un ample cartell: DESPERTA, PARK AVENUE! NO POTS AMAGAR-TE DEL POBLE! Les tulipes grogues queien davant d’ells, que deixaven un viarany de flors aixafades al darrere, que els tres policies trepitjaven també. Sherman mirava, aterrit. La vista de les magnífiques tulipes grogues de Park Avenue caient davant dels peus de la multitud el va paralitzar de por. Un equip de televisió es movia pesadament pel carrer, intentant agafar-los. El que portava la càmera a l’espatlla va ensopegar i va caure sobre el paviment, càmera i tot. Les pancartes i cartells de la multitud s’aixecaven i s’agitaven com veles en un port ventós. Un enorme cartell deia inexplicablement: EL PUNY GAI CONTRA LA JUSTÍCIA DE CLASSE. Les dues esses de CLASSE eren esvàstiques. Un altre… Senyor! Sherman va contenir la respiració. Deia en lletres gegantines:

Hi havia una aproximació tosca d’un dit que t’assenyalava directament, com en els vells cartells de l’ONCLE SAM ET VOL. Semblava que l’aguantaven en un angle, precisament perquè ell el pogués llegir des de dalt. Va fugir de la biblioteca i va asseure’s al fons de la sala d’estar, en una butaca, una de les estimades bergères Lluís-no-sé-quants de Judy, o era una cadira de braços? Killian caminava amunt i avall, encara gallejant sobre l’article al Daily News, aparentment per aixecar-li els ànims, però Sherman ja no el sentia. Podia sentir la veu greu i lletja d’un dels guàrdies de cos, que era a la biblioteca contestant el telèfon. «A fer punyetes». Cada vegada que una de les amenaces arribava per telèfon, el guàrdia de cos, un tap de bassa morè que es deia Occhioni, deia: «A fer punyetes». La manera com ho deia sonava pitjor que qualsevol de les vulgaritats clàssiques. Com havien aconseguit el seu telèfon privat? Probablement per la premsa —a la cavitat oberta. Eren aquí, a Park Avenue, a la porta de sota. Arribaven pel telèfon. Quant de temps trigaria perquè irrompessin a la galeria d’entrada i vinguessin xisclant sobre aquell terra de marbre verd i solemne! L’altre guàrdia de cos, McCarthy, era a la galeria d’entrada, assegut en una de les estimades cadires de braços Thomas Hope de Judy. Però de què serviria? Sherman va recolzar-se, amb els ulls baixos, fixats en les potes primes d’una taula Sheraton Pembroke, una cosa terriblement cara que Judy havia trobat en una d’aquelles botigues d’antiquari del carrer Cinquanta-set… infernalment cara… infernalment… el senyor Occhioni, que deia «A fer punyetes» a tothom que trucava amenaçant la seva vida… 200 dòlars per cada torn de vuit hores… altres 200 per a l’impertorbable senyor McCarthy… dobla això pels dos guàrdies de cos a la casa dels seus pares al carrer East Setanta-tres, on Judy, Campbell, Bonita i la senyoreta Lyons es trobaven… 800 dòlars per cada torn de vuit hores… tots antics policies de Nova York, d’una agència que Killian coneixia… 2.400 dòlars al dia… una hemorràgia de diners… McCOYL. McCOYL. un terrible bramul del carrer a sota… I realment ara ja no pensava en la taula Pembroke ni en els guàrdies… Mirava catatònicament i pensava en el canó. Era molt gros? L’havia fet servir tantes vegades, més recentment a la cacera del Leash Club la tardor passada, però no recordava si era molt gros! Era gros, perquè era un canó doble de calibre 12. Seria massa gros per a ficar-se’l a la boca? No, no podia ser tan gros, però quina sensació donaria? Quina sensació donaria, tocant el vel del paladar? Quin gust tindria? Tindria problemes per respirar prou per… per… Com pitjaria el gallet? Vejam, tindria el canó a la boca amb una mà, la mà esquerra… però quina llargària tenia? Era llarg… Podria arribar al gallet amb la mà dreta? Potser no! El dit del peu… Havia llegit en algun lloc que algú s’havia tret la sabata i havia pitjat el gallet amb el dit del peu… On ho faria? L’arma era a la casa de Long Island… suposant que pogués arribar a Long Island, sortir de l’edifici, escapar-se al setge de Park Avenue, sortir viu del… NOSALTRES, EL JURAT… El parterre després del cobert de les eines… Judy sempre en deia el llit de gespa… S’hi asseuria… Si ho embrutava tot, no tindria importància… I si fos Campbell qui el trobava!… Aquesta idea no el va fer plorar com havia pensat… com esperava… Ella no trobaria el pare… Ell ja no era el seu pare… no era res que algú hagués conegut com a Sherman McCoy… Era només una cavitat omplint-se d’odi vergonyós…

El telèfon va trucar a la biblioteca. Sherman es va preparar. A fer punyetes? Però tot el que va sentir va ser el retruny de la veu normal d’Occhioni. De fet el tap de bassa va ficar el cap a la sala d’estar i va dir:

—Eh, senyor McCoy, és algú que es diu Sally Rawthrote. Vol parlar-hi o no?

Sally Rawthrote? Era la dona al costat de la qual havia segut a cals Bavardage, la dona que havia perdut l’interès per ell immediatament i després l’havia congelat durant la resta del sopar. Per què volia parlar-hi ara? Per què ell havia de voler parlar amb ella? No volia, però una minúscula guspira de curiositat es va encendre dins la cavitat. Es va aixecar, va mirar Killian, va arronsar les espatlles, va anar a la biblioteca, va asseure’s a la seva taula i va agafar el telèfon.

—Digui!

—Sherman! Sally Rawthrote. —Sherman. Els millors amics del món—. Espero que no sigui un mal moment!

Un mal moment? Des de sota pujava un bramul terrible i el megàfon xisclava i bramava, i ell sentia el seu nom. McCOYL. McCOY!

—Bé, és clar que és un mal moment —va dir Sally Rawthrote—. Què dic? Però de totes maneres he pensat que m’arriscaria a veure si hi ha alguna manera que jo pugui ajudar.

Ajudar? Mentre ella parlava, va recordar la seva cara, aquella cara terrible i tensa, miop, que se’t posava a deu centímetres del nas.

—Bé, gràcies —va dir Sherman.

—Saps, jo visc a només uns blocs de casa teva. Al mateix costat del carrer.

—Ah, sí.

—Visc a la cantonada nord-oest. Si vols viure a Park, em penso que no hi ha res com la cantonada nord-oest. Tens tant de sol! És clar, on tu vius és maco, també. El teu edifici té alguns dels apartaments més macos de Nova York. No he estat en el teu des que era dels McLeod. El tenien abans dels Kittredges. De totes maneres, des de la meva habitació, que és de cantonada, puc mirar directament on ets tu. Miro ara mateix, i aquella multitud… és absolutament escandalós! Em sento tan malament per tu i per la Judy… que he hagut de trucar a veure si hi havia alguna cosa que jo pogués fer. Espero no haver estat inoportuna.

—No, molt amable. A propòsit, com has sabut el meu número?

—He trucat a la Inez Bavardage. He fet bé?

—Si vull ser sincer, en aquest punt és igual, senyora Rawthrote.

—Sally.

—De totes maneres, moltes gràcies.

—Com dic, si puc ajudar en alguna cosa, ja ho saps. Amb l’apartament, vull dir.

—Amb l’apartament?

Un altre retruny… un bramul… McCOY! McCOY!

—Si decideixes que vols fer alguna cosa amb l’apartament. Jo estic amb Benning Stutevant, com probablement saps, i sé que molt sovint en situacions com aquestes les persones troben avantatjós tornar-se com més líquides millor. Ah, ah, també em faria falta una mica d’això! De totes maneres, és una idea, i et puc garantir… garantir… que puc aconseguir-te’n tres i mig pel teu apartament. Així mateix. T’ho puc garantir.

La barra d’aquella dona era espantosa. Ultrapassava totes les bones i males maneres, ultrapassava… el gust… Era esbalaïdor. Va fer somriure Sherman, que ja no es pensava que podria somriure.

—Bé, bé, bé, bé, Sally. Admiro l’esperit de previsió. Has mirat per la teva finestra de nord-oest i has vist un apartament en venda.

—De cap manera! Només he pensat…

—Bé, has arribat tard, Sally. Hauràs de parlar amb un home que es diu Albert Vogel.

—Qui és aquest?

—És l’advocat de Henry Lamb. Ha presentat un plet de cent milions de dòlars contra mi i en aquest moment no estic segur si puc vendre ni tan sols una catifa. Bé, potser podria vendre una catifa. Vols vendre’m una catifa?

—Ah, ah, no. No sé res d’això. No veig com poden congelar els teus béns. Em sembla absolutament injust. Vull dir, tu vas ser la víctima, al capdavall, oi? He llegit l’article al Daily News d’avui. Normalment només llegeixo Bess Hill i Bill Hatcher, però girava les pàgines… i he trobat la teva foto. He pensat: «Ostres, és en Sherman!». I he llegit la història… i tu només intentaves evitar un intent de robatori. És tan injust!

Va continuar xerrant. Era a prova de foc. Era impossible treure-se-la de sobre.

Després de penjar, Sherman va tornar a la sala d’estar.

Killian va preguntar:

—Qui era?

—Una agent de propietat immobiliària que vaig trobar en un sopar. Volia vendre el meu apartament.

—Ha dit quant te’n podria aconseguir?

—Tres milions i mig de dòlars.

—Bé, a veure —va dir Killian—. Si té una comissió d’un 6 per cent, fa… ummmm… dos-cents deu mil dòlars. Val la pena semblar fred i oportunista, em sembla. Però jo diré una cosa al seu favor.

—Què?

—T’ha fet somriure. Així, no és tan dolenta com això.

Un altre bramul, més alt encara… McCOYL. McCOY!… Els dos homes van anar fins al centre de la sala d’estar i van escoltar durant un moment.

—Déu meu, Tommy —va dir Sherman. Era la primera vegada que el tractava pel primer nom, però no es va parar a pensar en això—. No em puc creure que estic aquí i que tot això passa. Estic entaforat al meu apartament i Park Avenue està ocupada per una multitud que espera per matar-me. Matar-me!

—Ohhhhh, caram, això és l’última cosa que volen fer. Per a Bacon, mort no vals una fulla de planter, i ell es pensa que tens molt de valor viu.

—Per a Bacon? Què en treu ell, de tot això?

—Es pensa que pot treure’n milions. No ho puc provar, però em sembla que tot això és la causa dels plets.

—Però és Henry Lamb qui demanda. O la seva mare, em penso que és ella, en nom seu. Com és que Bacon en rep alguna cosa?

—Molt bé. Qui és l’advocat que representa Henry Lamb? Albert Vogel. I com és que la mare de Henry Lamb arriba a Albert Vogel? Per què admirava la seva brillant defensa dels Quatre d’Utica i dels Vuit de Waxahachie, el 1969? No t’ho creguis. Bacon la dirigeix a Vogel perquè tots dos són íntims. Del que els Lamb rebin del plet, Vogel rebrà almenys una tercera part i pots estar segur que ho compartirà amb Bacon o tindrà una multitud darrere seu, una multitud de debò. Una cosa en aquest món que jo conec com les meves mans són els advocats i d’on vénen els seus diners i cap a on van.

—Però Bacon ja feia la campanya al voltant de Henry Lamb abans que sabés que jo hi era implicat.

—Oh, al començament anaven només darrere l’hospital per negligència. Anaven a demandar la ciutat. Si Bacon aconseguia transformar la cosa en un cas molt popular, un jurat podria donar-los el que volien. Un jurat en un plet… amb una perspectiva racial? Tenien la cosa garantida.

—Aleshores el mateix va amb mi —va dir Sherman.

—No vull enganyar-te. És cert. Però si pots vèncer el cas criminal, no hi haurà plet.

—I si no guanyo el cas criminal, m’és igual el plet —va dir Sherman amb un aire molt abatut.

—Bé, has d’admetre una cosa —va dir Killian amb una veu alegre—, aquesta cosa ha fet de tu un gegant de Wall Street. Un gegant extravagant, germà. Has vist el que Flannagan ha dit de tu al Daily News? «El fabulós venedor de bons de Pierce & Pierce». Fabulós. Una llegenda en el teu temps. Ets el fill de «l’aristocràtic John Campbell McCoy», antic cap de Dunning Sponget & Leach. Ets el fabulós banquer, genial i aristocràtic. Probablement Bacon es pensa que tens la meitat dels diners del món.

—Si vols saber la veritat —va dir Sherman—, ni tan sols sé on trobaré els diners per pagar… —va assenyalar la biblioteca on era Occhioni—. Aquest plet ho menciona tot. Van darrere fins i tot de la comparticipació trimestral de beneficis que jo hauria de rebre al final d’aquest mes. No puc imaginar com se’n van assabentar. S’hi han referit fins i tot pel nom intern de la companyia, que és el «Pastís B». Certament coneixen algú a Pierce & Pierce.

—Pierce & Pierce prendrà cura de tu, oi?

—Ah. Ja no existeixo a Pierce & Pierce. A Wall Street no hi ha res que s’assembli a la lleialtat. Potser abans n’hi havia, però no ara. Vaig rebre una trucada de Pierce & Pierce, i no era de Lopwitz. Era d’Arnold Patch. Volia saber si podien fer alguna cosa i després es va apressar a penjar el telèfon per por que jo tingués alguna idea. Encara que no sé per què singularitzo Pierce & Pierce. Ha estat el mateix amb tots els nostres amics. La meva dona ni tan sols aconsegueix companyes per jugar amb la nostra filla. Té sis anys…

Va parar. De sobte es va sentir inconfortable per haver fet desfilar les seves penes personals davant de Killian. Maleït Garland Reed i la seva dona! Ni tan sols deixaven que la Campbell anés a jugar amb la MacKenzie! Una excusa molt poc convincent… Garland ni tan sols havia fet una trucada, i el coneixia de tota la vida. Almenys Rawlie havia tingut els pebrots per trucar. Havia trucat tres vegades. Potser fins i tot tingués els pebrots per venir a veure’l… si NOSALTRES, EL JURAT mai evacuaven Park Avenue… Potser…

—És terriblement agradable la rapidesa amb què la cosa va quan va —va dir a Killian. No volia dir tant, però no ho va poder evitar—. Tots els lligams que tens, tota aquesta gent amb qui has anat a l’escola i a la universitat, la gent dels teus clubs, la gent amb qui surts a sopar… és tot un fil, Tommy, tots els lligams que fan la teva vida, i quan es trenca… ja està!… Ja està… Em sap greu per la meva filla, la meva nineta. Ella em plorarà, plorarà el seu papà, el papà que ella recorda, sense saber que ja és mort.

—De què dimonis parles? —va preguntar Killian.

—Tu no has passat mai per res com això. No dubto que has vist moltes coses però mai no has passat per això. No puc explicar el que sento. Tot el que et puc dir és que ja sóc mort, o, millor, el Sherman McCoy, de la família McCoy, Yale, Park Avenue i Wall Street és mort. El teu jo… no sé com explicar-ho, però si, Déu no ho permeti, alguna cosa com això et passa mai, sabràs el que vull dir. El teu jo… és les altres persones, totes les persones amb qui estàs lligat, i és només un fil.

—Ostres, Sherman —va dir Killian—. No fotis. No sóc gens bo per filosofar enmig d’una guerra.

—Una guerra.

—Ostres, què més vols? Aquest article al Daily News és molt important per a tu. Weiss deu estar amb el cap perdut. Hem fet anar pels aires la tapadora d’aquest delinqüent que té com a testimoni. Auburn. Ara tenim una altra teoria que canvia tot el cas. Ara hi ha una base perquè la gent et doni suport. Hem presentat la idea que eres la víctima d’una trampa, d’un atracament. Això canvia les coses i no t’hem compromès gens ni gota.

—És massa tard.

—Què vols dir, massa tard? Dóna-li una mica de temps, ostres. Aquest paio, Flannagan, del Daily News jugarà mentre jo vulgui. L’anglès, Fallow, del City Light, ha perdut la iniciativa amb aquesta història. Rebrà tot el que jo li vulgui donar. Aquest article no podia haver sortit més bé si jo mateix l’hagués dictat. No solament identifica Auburn, sinó que fa servir la foto que Quigley ha aconseguit! —Killian estava encantat—. I s’ha referit al fet que fa dues setmanes Weiss es va referir a Auburn com el Rei del Crack de l’avinguda Evergreen.

—Quina diferència hi ha?

—Fa mal efecte. Si tens un paio a la garjola per un delicte greu i de sobte el presentes com a testimoni a canvi d’una anul·lació de l’acusació, fa mal efecte. No queda bé davant un jurat, ni queda bé a la premsa. Si és a la presó per un delicte menor o alguna cosa d’aquestes, no fa gran diferència, perquè no hauria de passar gaire temps a dins.

Sherman va dir:

—Hi ha una cosa que sempre m’he preguntat, Tommy. Per quina raó Auburn, quan va inventar aquesta història… per què va dir que jo conduïa? Per què no va dir que era la Maria qui de fet conduïa el cotxe quan Lamb va ser tocat? Què en treia Auburn?

—Havia de fer-ho així. Ell no sabia quins testimonis podrien haver vist el teu cotxe abans de l’atropellament de Lamb o després i ha de tenir alguna explicació perquè tu conduïssis fins al punt on la cosa va passar i ella a partir d’aleshores. Si diu que tu vas parar i després vau canviar de seient i ella va passar a conduir i va atropellar Lamb, aleshores la pregunta lògica és: «Per què van parar?», i la resposta lògica és: «Perquè un delinqüent com Roland Auburn va fer una barricada i intentava atracar-los».

—Aquest… com es diu?… Flannagan… no entra en aquests detalls.

—És cert. T’adonaràs que jo no li dono res sobre el fet que hi havia una dona al cotxe. Quan arribi el moment, volem la Maria del nostre costat. També t’adonaràs que Flannagan ha escrit tot l’article sense donar gran importància a la «dona misteriosa».

—Un xicot molt amable. Per què?

—Oh, el conec. És un altre Ase, com jo, intentant obrir-se camí a Amèrica. Fa els seus dipòsits al Banc de Favors. Amèrica és un país meravellós.

Durant un moment els ànims de Sherman es van aixecar una mica, però desprès es van enfonsar més que mai. Era l’òbvia alegria de Killian que ho provocava. Killian estava encantat amb el seu geni estratègic en «la guerra». Havia fet una sortida qualsevol amb èxit. Per a Killian allò era un joc. Si guanyava, collonut. Si perdia… bé, a la pròxima guerra. Per a ell, Sherman, no hi havia res a guanyar. Ja ho havia perdut gairebé tot, sense remei. Com a màxim, només podria aconseguir no perdre-ho tot.

El telèfon va sonar a la biblioteca. Sherman es va preparar una vegada més, però tot seguit Occhioni era de nou a la porta.

—És un home que es diu Pollard Browning, senyor McCoy.

—Qui és aquest? —va preguntar Killian.

—Viu a l’edifici. És el president de la comunitat de veïns.

Va anar a la biblioteca i va agafar el telèfon. Des del carrer a sota, un altre bramul, més udolant, del megàfon… McCOYL. McCOY!… Sens dubte era igualment audible chez Browning. Es podia imaginar el que Pollard pensava.

Però la seva veu era prou amistosa.

—Com va això, Sherman?

—Oh, molt bé, Pollard, em sembla.

—M’agradaria passar un moment a veure’t, si no és molèstia.

—Ets a casa? —va preguntar Sherman.

—Acabo d’arribar. No ha estat fàcil entrar a l’edifici, però ho he aconseguit. D’acord?

—És clar. Puja.

—Pujaré per l’escala d’incendis, si hi estàs d’acord. L’Eddie està molt ocupat a la porta principal. No sé si sentirà el timbre.

—T’esperaré allà.

Va dir a Killian que aniria a la cuina per deixar entrar Browning.

—Caram —va dir Killian—, veus? No t’han oblidat.

—Ja ho veurem —va dir a Killian—. Ara coneixeràs Wall Street en la seva forma més pura.

A la gran cuina silenciosa, amb la porta oberta, Sherman va sentir que Pollard pujava fent sonar els graons de metall de l’escala d’incendis. Aviat va aparèixer, esbufegant, de la seva escalada de tots dos trams, però impecable. Pollard era de la mena d’home de quaranta anys rodanxó que sembla més fort que qualsevol atleta de la mateixa edat. Les seves papades ressortien d’una camisa blanca d’un cotó llustrós de Sea Island. Un vestit gris d’estam de bon tall tapava tots els centímetres quadrats del seu cos llardós sense una arruga. Portava una corbata blava amb la insígnia del Yacht Club i un parell de sabates negres tan ben fetes que feien que els seus peus semblessin petits. Era tan elegant com un castor.

Sherman el va acompanyar a la galeria d’entrada, on l’irlandès, McCarthy, seia a la cadira Thomas Hope. La porta de la biblioteca estava oberta i Occhioni era clarament visible allà.

—Guàrdies de cos —es va sentir obligat a dir, en veu baixa—. M’hi jugo que mai no has pensat que coneixeries algú que tingués guàrdies de cos.

—Un dels meus clients… coneixes Cleve Joyner, d’United Carborundum?

—No el conec.

—Té guàrdies de cos fa uns sis o set anys. L’acompanyen a tot arreu.

A la sala d’estar, Pollard va fer una mirada ràpida a la roba cridanera de Killian, la seva cara va tenir una mirada adolorida, turmentada i va dir:

—Com va això? —que va sortir com «Cumbaxò?».

I Killian va dir:

—Com va això? —que va sortir com «Cumbàxo?».

Els narius de Pollard es van estremir lleugerament, de la mateixa manera que els del pare de Sherman quan havia mencionat Dershkin, Bellavita, Fishbein & Schlossel.

Sherman i Pollard es van asseure en un dels grups de mobiliari que Judy havia arranjat per omplir l’enorme sala. Killian va anar a la biblioteca per parlar amb Occhioni.

—Bé, Sherman —va dir Pollard—, he estat en contacte amb tots els membres de la junta excepte Jack Morrisey i vull que sàpigues que tens el nostre suport i farem tot el que sigui possible. Sé que això deu ser una situació terrible per a tu, la Judy i la Campbell.

Va brandar el seu cap rosat.

—Bé, gràcies, Pollard. Ha estat massa terrible.

—Jo mateix he estat en contacte amb el cap de la 19 Comissaria i ens donaran protecció a la porta d’entrada perquè puguem entrar i sortir, però diu que no pot mantenir els manifestants totalment lluny de l’edifici. Jo em pensava que els podien fer quedar-se a cent metres, però ell diu que no ho poden fer. Francament, em penso que això és ultratjant. Aquesta colla de… —Sherman podia veure Pollard escorcollant el seu cap rodó i suau per trobar alguna manera cortesa d’expressar un epítet racial. Va abandonar l’esforç—: …aquesta multitud.

Va brandar el cap molt més.

—És un futbol polític, Pollard. Jo sóc un futbol polític. És el que tens vivint a sobre del teu cap. —Sherman va intentar un somriure. Contra tots els seus millors instints, volia que Pollard l’estimés i simpatitzés amb ell—. Espero que hagis llegit el Daily News d’avui, Pollard.

—No. Rarament llegeixo el Daily News. He llegit el Times.

—Bé, llegeix l’article del Daily News, si pots. Es el primer article que dóna una idea del que passa realment.

Pollard va brandar el cap encara més.

—La premsa és tan dolenta com els manifestants, Sherman. Són francament insultants. T’ataquen. Ataquen qualsevol persona que intenta venir aquí. No t’imagines el que he hagut de passar ara mateix per entrar en el meu mateix edifici. Han provocat fins i tot el meu xofer! Els insolents! Quina gentussa! I és clar que la policia no fa res. És com si fossis caça sense veda només perquè tens la sort de viure en un edifici com aquest.

—No sé què dir. Em sap greu tot això, Pollard.

—Bé, malauradament… —Va abandonar-ho—. No hi ha hagut mai res com això a Park Avenue, Sherman. Vull dir, una manifestació contra Park Avenue com a àrea residencial. És intolerable. És com si pel fet que aquí és Park Avenue, ens refusessin el santuari de les nostres llars.

Sherman va sentir una alarma neural sobre el que podria venir tot seguit, però no n’estava segur. Va començar a moure el cap al mateix ritme que Pollard, per mostrar que tenia el cor al seu lloc just.

Pollard va dir:

—Segons sembla, aquesta gent pensa venir aquí cada dia o quedar-se dia i nit fins… fins no sé què.

El seu cap es remenava realment ara.

El cap de Sherman va agafar el mateix ritme.

—Qui t’ho ha dit?

—L’Eddie.

—L’Eddie, el porter?

—Sí, i també en Tony, que estava de servei fins que l’Eddie ha arribat a les quatre. Ha dit el mateix a l’Eddie.

—No puc creure que ho facin, Pollard.

—Fins avui no hauries cregut que una gentussa com… aquesta faria una manifestació al davant del nostre edifici a Park Avenue, oi que no? I ja ho veus.

—És cert.

—Sherman, som amics fa molt de temps. Vam anar a Buckley junts. Era una època innocent, oi? —Va fer un somriure petit i fràgil—. El meu pare coneixia el teu pare. Així, et parlo com un vell amic que vol fer tot el que pugui per tu. Però també sóc president de la comunitat de la finca i tinc una responsabilitat que ha de tenir prioritat sobre les meves preferències personals.

Sherman va sentir que la seva cara s’escalfava.

—Cosa que significa què, Pollard?

—Bé, només això. No em penso que tot això sigui de cap manera una situació confortable per a tu, virtualment presoner en aquest edifici. Has pensat… canviar de residència? Fins que les coses es calmin una mica?

—Oh, ho he pensat. Judy i Campbell i la nostra majordoma i la mainadera són a casa dels meus pares. Francament estic aterrit que aquells malparits allà fora se n’assabentin i vagin allà a fer alguna cosa, i una torre està totalment exposada. He pensat anar a Long Island, però ja has vist la nostra casa. És totalment oberta, portes de vidre pertot arreu. No conservaria a fora ni un esquirol. He pensat en un hotel, però no hi ha seguretat en un hotel. He pensat estar-me al Leash, però també és una torre. Mira, Pollard, estic rebent amenaces de mort. Amenaces de mort. Avui hi ha hagut almenys una dotzena de trucades.

Els ulls petits de Pollard van recórrer ràpidament la sala, com si ells poguessin entrar per la finestra.

—Bé, francament… una raó més, Sherman.

—Raó per a què!

—Bé, que pensis… fer alguna mena d’arranjament. Perquè no ets només tu qui corre perill. Tothom en aquest edifici corre perill, Sherman. Comprenc que la culpa no és teva, però això no altera els fets.

Sherman sabia que estava molt vermell.

—Altera els fets! Els fets són que la meva vida és amenaçada i que aquest és el lloc més segur que tinc i que és també la meva casa, si puc recordar-te aquest fet.

—Bé, deixa’m recordar-te… i de nou, que jo només faig això perquè tinc una responsabilitat més alta… deixa’m recordar-te que tens la teva casa aquí perquè ets un accionista en una cooperativa residencial. És una cooperativa per una raó, i certes obligacions, de part teva i de part de la junta, deriven del contracte que vas fer quan vas comprar les teves accions. Jo no puc alterar aquests fets.

—Estic en el moment més crític de la meva vida, i tu véns aquí a escopir dret contractual?

—Sherman… —Pollard va abaixar els ulls i va aixecar els braços d’una manera molt trista—. Jo he de pensar no només en tu i la teva família sinó en tretze altres famílies que viuen en aquest edifici. I no et demanem que facis res amb caràcter permanent.

Nosaltres! Nosaltres, el Jurat —portes endins!

—Bé, per què no marxes tu, Pollard, si estàs tan aterrit? Per què tu i tota la junta no marxeu? Estic convençut que el vostre brillant exemple inspirarà els altres i marxaran tots i així ningú correrà perill en el vostre estimat edifici llevat dels maleïts McCoy que han causat tots els problemes, d’acord?

Occhioni i Killian espiaven des de la porta de la biblioteca i McCarthy mirava des de la galeria d’entrada. Però no es podia frenar.

—Sherman…

—Mar… xar? Et fas alguna idea del cretí pompós i absurd que ets! Arribar aquí, tremolant de por, i dir-me que, en la seva saviesa, la junta considera que jo he de… marxar?

—Sherman, sé que estàs excitat…

—Mar… xar? L’únic que marxarà, Pollard, ets tu! Marxaràs d’aquest apartament… ara mateix! I aniràs pel camí per on has vingut… per la porta de la cuina! —Va assenyalar la cuina amb el braç i l’índex allargats.

—Sherman, jo he vingut aquí de bona fe.

—Auuuuuuu, Pollard… A Buckley eres un galifardeu gras i ridícul i continues sent un galifardeu gras i ridícul. Ja estic massa ocupat sense la teva bona fe. Adéu, Pollard.

El va agafar pel colze i va intentar girar-lo cap a la cuina.

—No intentis posar-me les mans a sobre!

Sherman va apartar la mà. Furiós:

—En aquest cas, marxa!

—Sherman, no em deixes cap alternativa llevat d’invocar la disposició relativa a Situacions Inacceptables.

El braç va assenyalar la cuina i va dir, en veu baixa:

—Marxa, Pollard. Si sento una paraula teva més entre aquest lloc i l’escala d’incendis, hi haurà realment una situació inacceptable.

El cap de Pollard semblava que s’inflava apoplècticament. Després es va girar i va travessar ràpidament la galeria d’entrada cap a la cuina. Sherman el va seguir, el més sorollosament possible.

Quan Pollard va arribar al santuari de l’escala d’incendis, es va girar i, furiós, va dir:

—Recorda-ho, Sherman. Tu has marcat el to.

—«Marcat el to». Fantàstic. Ets un autèntic constructor de frases, Pollard!

Amb un cop, va tancar la vella porta de metall de la cuina.

Va lamentar tot allò gairebé de seguida. Quan tornava a la sala d’estar, el seu cor bategava violentament. Tremolava. Els tres homes, Killian, Occhioni i McCarthy, eren allà drets amb una actitud despreocupada.

Sherman va fer un somriure, només per mostrar que tot anava bé.

—Un amic? —va preguntar Killian.

—Sí, un vell amic. Des de l’escola. Vol fotre’m fora de l’edifici.

—Que ho intenti —va dir Killian—. Podrem lligar-lo amb plets durant els pròxims deu anys.

—Saps, he de confessar una cosa —va dir Sherman. Va somriure de nou—. Fins que aquest malparit ha vingut, pensava engegar-me un tret al cap. Ara no hi pensaria. Això resoldria tots els seus problemes i per celebrar-ho aniria a sopar fora cada dia un mes seguit sense deixar mai de fer aquella cara de rosegaaltars. Contaria a tothom com vam criar-nos plegats i remenaria aquella seva gran bombolla de cap. Preferiria invitar aquells malparits —va assenyalar els carrers— aquí dalt i deixar-los ballar la masurca precisament a sobre del seu cap bombolla.

—Ostres —va fer Killian—. Així va més bé. Ara t’estàs fent irlandès. Els irlandesos han viscut els darrers mil dos-cents anys amb somnis de venjança. Ara sí, noi.

Un altre bramul es va aixecar de Park Avenue en la calor de juny… McCOY!… McCOYL. McCOYL.